El bloc d'en Roc Fernàndez

Hi ha pocs països al món on la història d’un edifici vagi tant lligada a la d’una institució i a la d’un país com la del Catalunya i el Palau de la Generalitat.

La història arquitectònica del Palau comença el 3 de desembre de 1400, aquell dia tres diputats van adquirir per 38.500 sous al canvista Pere Brunet un gran alberg situat la call major de Barcelona. L’edifici ja neix en un moment en que la Diputació del General va assumir competències de govern, de justícia i de defensa militar. Funcions de caràcter polític i amb una decidida voluntat de salvaguadar els drets del país.

La Generalitat és una institució que nascuda a l’edat mitjana com una comissió de les Corts. Fou coneguda inicialment com a Diputació del General. Diputació perquè volia dir cessió de poders a algú o alguns per fer una tasca. Del general, perquè responia a l’àmbit a qui representava: tota la societat catalana. Això, és exactament el que és encara ara la Generalitat, i demostra un cop més que la Generalitat no és un artefacte administratiu que emana de la constitució o dels estatuts d’autonomia sinó que les seves arrels es remunten a l’edat mitja. La Generalitat, no és un concessió graciosa de ningú sinó que neix amb l’objectiu d’administrar-se i administrar-nos, de salvaguardar els nostres drets recollits des d’aleshores ens les constitucions.

Avui s’ha presentat el llibre “El Palau de la Generalitat, Art i Arquitectura” és un llibre d’art i arquitectura, però sent això també és un llibre que mostra com la història del Palau va lligada a la història del país. L’esplendor i la decadència del Palau, van lligades a l’esplendor i decadència del país i del seu autogovern. Quan el Palau ha crescut, ha avançat, s’ha ampliat, s’ha enriquit en obres d’art és a les èpoques en que Catalunya ha disposat de major llibertat i quan el Palau ha patit, des del punt de vista arquitectònic o artístic, ha coincidit amb les etapes més fosques de la nostra història i de privació de llibertat.

Amb la seva història artística i arquitectònica a més d’una joia i d’un edifici emblemàtic el Palau és un símbol. Un símbol ben viu del que som, hem estat i sobretot volem que sigui. La seu del Govern d’un país independent.

Ahir va tenir lloc al Palau una trobada amb els comunitats Igers catalanes i el president Carles Puigdemont.

La xarxa social de fotografia Instargram neix l’octubre de 2010. Només uns mesos després niex la primera comunitat catalana d’igers el gener de 2011.  Igers Catalunya és una de les primeres comunitats a aparèixer al món i una de les més actives. Actualment segons el CEO d’intagram es calcula que a l’estat espanyol hi ha actualment 8.000.000 de persones a Instagram, dels quals molts a Catalunya.

Una altra dada destacada és que Barcelona es troba entre les TOP5 de ciutats més fotografiades al món.

L’Associació Cultural La Pinya dels Cingles de Bertí, era des de 1994 la responsable de l’edició de “la revista del poble”. Un mitjà de comunicació de proximitat fet per la gent del poble i que tenia un notable èxit i acceptació. La Pinya ha estat una escola per a molts periodistes locals i sobretot ha estat una eina de comunicació i de fer poble imprescindible, sobretot abans del sorgiment de la ràdio o les xarxes socials.

La Pinya també havia construït un important arxiu fotogràfic, d’escrits, de vivències, de col·laboradors –jo mateix en vaig ser durant una etapa- que aprenien a través de les seves pàgines a estimar el poble i aprendre sobre ell. Cal agrair a tota la gent que ha passat per La Pinya i que de forma desinteressada ha dedicat unes hores a fer poble i fer país. Des d’en Cassart al David Baret, des de la Gemma Pemanyer o la Mireia Claramunt a la Maria Colom, diferents fornades de periodistes han crescut a La Pinya.

Per aquest motiu he rebut amb una barreja de tristesa i indignació la dissolució de l’entitat. Totes les entitats, tenen alts i baixos, millors  i pitjors èpoques. Però el tancament de la Pinya és un símptoma més de la despersonalització del poble. I no tant el seu tancament sinó com  s’ha gestionat la seva dissolució. La pèrdua del valuós arxiu fotogràfic i altra documentació que, segons afirmen, hauria llençat a la deixalleria fa uns quants mesos el seu darrer director, Enric Parellada és d’una inconsciència, incompetència i incapacitat de donar valor a la memòria i les vivències i els esforços de molta gent que deixa fred. Amb la distància justa, però és una sensació similar a la que produeix veure la destrucció de les restes romanes de Palmira per part de les ordes barbares d’estat islàmic. Doncs bé, de bàrbars locals també n’hi ha.

Faríem bé els subscriptors o els antics directors d’emprendre algun tipus de mesura, no tant per restituir un patrimoni que ja s’ha perdut per sempre, sinó per la memòria del que La Pinya és i era i ha representat del poble i per evitar que un fet així es pugui repetir i quedi indemne. També és sorprenent el paper de l’Ajuntament, qualsevol alcalde com cal hauria evitat per tots els mitjans que una entitat així no hagi de plegar. Sempre m’ha fascinat aquesta progressia estètica que deixa a les inclemències del mercat la cultura, les entitats i els aspectes més socials. Justament és aquí on ha d’intervenir la res pública!.

Per últim, no vull acabar sense agrair a La Pinya i la molta gent que l’ha fet possible l’haver-nos informat, el haver-nos entretingut, encuriosit, enfadat i rigut… però sobretot el haver-nos fet sentir més vius i més aprop dels nostres conciutadans i del nostre poble. Us trobarem a faltar!

M’han fet arribar unes fotos del 22 d’octubre de 1933 data en que es dona nom de carrer al meu besavi Emili Badiella Ribes. L’Ajuntament de Terrassa havia aprovat, el dia 19 d’octubre, posar-li el nom d’Emili Badiella a una façana cantonera del carrer Ample. El carrer Emili Badiella existeix encara a Terrassa però no es troba en l’emplaçament original a l’antic barri de Sant Pere.

Aquell dia també es va fer un Aplec d’orfeons homenatge a Emili Badiella amb 700 cantaires dirigits pel mestre Lluís Millet al teatre principal.

Emili Badiella i Ribas, Terrassa 1875-1929 va ser un industrial i polític terrassenc. Va néixer el dia 8 d’octubre del 1875 fill d’una família modesta i aviat va haver de treballar per ajudar al seu manteniment. Però durant la primera guerra mundial es va establir pel seu compte amb el seu propi taller que aviat esdevení una important fàbrica de la ciutat. Autodidacta des de jove, sempre va tenir un gran interès per la curltura i art que l dugué a ser amic personal del poeta Salvat-Papasseit o del pintor Torres-Garcia. Durant molts anys fou el president de l’Escola Choral, participant activament com a cantaire. També fou regidor de l’Ajuntament de Terrassa, per elecció popular l’any 1922, Ajuntament que va abolir la dictadura de Primo de Rivera.