Etziba Balutxo...

Què s’ha fet dels amics d’abans?

Què s’ha fet dels amics de quan érem infants?

On són aquelles corregudes encalçant el vent?

S’han perdut els estels que enviàrem al cel?

Joan Ramon Bonet

El temps vola! L’existència viatja a una velocitat de vertigen que s’accelera, amb els anys, en progressió geomètrica. Avui, regirant calaixos, m’he trobat amb unes imatges del gener de 1978. Ara ja semblen fotos antigues. M’han evocat, simultàniament, la bona gent del grup S’Estornell i l’escultor Pere Pujol.

L’estiu anterior, l’any 1977, a la III Mostra de Teatre que vaig coordinar a l’Assistència Palmessana (“Sa Palla”), el grup d’animació infantil va obtenir un reconeixement fora mida amb El verd país de la cadernera. La Caixa de les Balears els hi va subvencionar una furgoneta a canvi d’una trentena d’actuacions a la Part Forana. Les seves representacions, amb un cercaviles previ, eren garantia d’èxit popular. Aquell any, a Barcelona, TVE havia començat a emetre Terra d’Escudella, un programa de teatre adreçat als infants que es podia veure, tal com s’anunciava, “en circuit per a Catalunya i Balears” amb una gran i creixent audiència els dissabtes al matí. La gran novetat és que s’emetien en català. Els Comediants, aleshores un grup emergent que ja havia actuat a les Festes de Sa Calatrava de 1976 i 1977, havien cobert els primers sis programes. Mesos després, els realitzadors convidaren S’Estornell. Havien de ser obres inèdites. Un poc a contra rellotge, Miquel Gelabert i Miquel Fuster, em proposaren d’incorporar-me a la redacció dels guions. Ens posàrem en feina i elaboràrem dos projectes. El primer, El comte de Trobiguera, una recreació de la llegenda del Comte Mal, amb la interpretació del romanç El comte i la pastora per Maria del Mar Bonet, acompanyada ala guitarra per Lautaro Rosas, obtindria a Iugoslàvia (no sé si a Zagreb) un premi als millors programes infantils europeus de 1978.

En el segon programa, En Pere Pocapor, vàrem fer una versió de la popular rondalla mallorquina. Descartàrem les teresetes i apostàrem per fer-la amb els personatges que havia creat l’escultor Pere Ferrer Pujol. El programa que, com l’anterior, dirigí i realitzà Lluís Maria Güell, començà, dia 17 de gener de 1978, amb la desfilada de la Rondalla d’Artà i avui brinda un testimoni de com era la festa, amb divertides entrevistes a la gent del poble. La història, narrada per Miquel Gelabert en tots els seus personatges, atesa la impossibilitat tècnica d’aleshores (per culpa de les màscares) de parlar cada un dels actors, es va escenificar als estudis de Sant Cugat.

L’emissió va suposar tot un esdeveniment a Mallorca, perquè se’n va fer ressò, des del diari Ultima Hora, amb gran elogis i una apassionada recomanació prèvia, el periodista Pere Bosch, hipercrític sempre amb la programació televisiva, però admirador de la feina de S’Estornell. Curiosament, després d’aquells programes el grup va entrar en crisi (1). Miquel Gelabert va decidir quedar a Tiana i dedicar-se professionalment al teatre, àmbit on ha excel·lit i se n’ha sortit més que bé. En Miquel Fuster Pava, preferí dedicar-se a l’escenografia i la luminotècnia. S’Estornell va recobrar-se a mans del seu fundador, Pep Banyo, i va reincidir en el món màgic de les teresetes, de la música i de les il·lusions!

L’any 2003, coincidint amb el 25è aniversari d’aquells programes, vaig fer gestions per mirar d’obtenir còpia d’aquells dos episodis de Terra d’Escudella. Cal tenir en compte que l’any 1978 no se sabia quina cosa eren els vídeos. Només qualque privilegiat tenia un aparell de cinta magnètica. Seria possible el miracle de trobar aquelles filmacions televisives? Vaig enviar cartes a TVE i mai no em varen respondre. Dissortadament, no hi ha hagut manera de recuperar les imatges d’aquell episodi, pioner dels enregistraments en color, que va ser guardonat: El Comte de Trobiguera. En canvi, gràcies a les gestions personals de Joan Martorell, vaig obtenir una cinta amb En Pere Pocapor que, malgrat la precarietat de mitjans amb que es va realitzar, té si més no un alt valor històric i documental. Aquesta filmació és un bell testimoni d’un temps (ai, quin temps si ha de ser el nostre!) i d’un país (que encara està per fer) de precarietats i preautonomies!

Podeu veure el programa sencer (30 minuts) en clicar l’enllaç:

 

Dos anys després d’aquells programes, vaig retrobar-me amb Pere Pujol. En poc temps s’havia fet un nom i la seva obra es cotitzava ferm, especialment les escultures costumistes. Li vaig comissariar una exposició a Eivissa i dues a Menorca. La de Maó, a l’església de Sant Antoni, va coincidir amb les Festes de Gràcia de 1980 i va ser visitada per milers de persones. S’inaugurà dia 30 d’agost i el diari Menorca de dia 2 de setembre es va fer ressò dels parlaments de Carles Blanes i de Josep Mascaró Passarius: “Pere Pujol, nacido y criado en Artá, villa de casas grandes, de escudos esculpidos en sus fachadas, de bellos portalones de medio punto, forzosamente tenía que sentir, dada su extraordinaria sensibilidad artística, la llamada de la creatividad, del mensaje de hermandad que reflejan sus esculturas, como ese maravilloso grupo titulado “Caminem junts” representando a las tres islas avanzando unidas, que reflejan, rotundamente, poderosamente, el genio creador del artista. Toda la obra en general, lo mismo los grupos, como el citado “Caminem junts” o “Es Caragol des Born” que los personajes solitarios, están dotados de una gran naturalidad. Da la sensación de que van a empezar a moverse, tan logradas y armónicas son las poses de todos ellos. Sus rostros, sus ademanes, sus posturas, expresan un estado de ánimo y por tanto tienen vida”.

Durant aquelles eixides per Menorca i Eivissa, vàrem mantenir moltes hores de conversa. Pere Pujol vivia immers en l’enyorança dels temps passats. Rememorava les feines del camp o la dels tallers d’altre temps. Enaltia, amb romanticisme i ingenuïtat, un particular model de mallorquinisme, aferrat a les tradicions esvaïdes. Com a gran projecte de futur, tenia la curolla d’instal·lar una escultura a Palma, però sobretot l’obsedia enllestir un museu amb la Rondalla. Volia que fos a Artà. Va topar amb alguna oposició de qui no valorava aquella col·lecció de personatges i, amb maniobres i intrigues, va impedir d’amagatotis que aquella deixa fes part del Museu d’Artà com pretenia.

Un dia, una magnífica entrevista que li va fer Llorenç Capellà, desvetllà una experiència vital carregada de patetisme i drama. Pere Pujol explicà a l’escriptor un episodi traumàtic de la seva vida. L’estremidora història em va fer entendre aquella permanent nostàlgia, aquell envelliment prematur, aquella ànsia de viure una infantesa que li havia estat furtada. El laconisme del relat a l’entrevista em va convidar a treure-li un dia el tema per obtenir més informació. No es va mossegar la llengua. Volia argumentar com així renuncià a l’ús públic del llinatge patern. De petit, quan tenia 10 anys, poc abans de la nit de reis, va veure un gran paquet amagat a ca seva. Amb el pols que li bategava i amb l’all al cor, clandestinament, va desfer el paper de regal i va trobar-se amb la jugueta que ell havia demanat: el tren elèctric dels alacantins germans Payà; la gran novetat lúdica de 1944 a imitació del nou tren de RENFE. La locomotora Santa Fe, a vapor, estirava tres vagons, feia fum i un llum vermell il·luminava la marxa… Quan ja tornava embolicar el paquet, son pare el va aplegar i va haver de suportar una gran escridassada. La jugueta no era per ell. Aviat, els infants canten colors i veuen música, va saber que aquell tren aniria a mans del fill de l’amistançada de son pare. Talment com ho heu llegit ho explicava ell, amb una fredor que no impedia endevinar l’impacte del fet i les nits sense dormir que el seguiren. Era bo d’entendre d’on provenia aquell posat d’amargura amarada de malenconia que l’acompanyava i, sovint, difuminava la seva bonhomia.

Nascut a Artà l’any 1934, per culpa d’una malaltia coronària que li refrenà l’activitat laboral, quan ja tenia més de trenta anys va decidir explorar la seva curolla. Com a autodidacte, va treballar la fusta, la pedra, el bronze i, sobretot, la terra. L’any 1974 ja havia enllestit tres dotzenes de personatges, fets en cartró, extrets de les Rondalles Mallorquines recollides per Alcover. Les il·lustracions d’aquells volums que va tenir a les mans d’infant, mostraven un món imaginari, carregat de simbolisme i de màgia. Sense tren elèctric, aquells dibuixos i aquells personatges (princeses, gegants, dimonis, fades…) era l’univers infantil on Pere Pujol es va aferrar i no va abandonar mai. Eren part de la seva vida.

Les terracotes que exposava eren comercials. Tothom volia comprar-li obra. La gent volia peces “acabades”, molt realistes. Ell es queixava que allò eren “escultures fàcils”, que necessitava canviar i fer recerca. Ho va intentar, però no va perseverar. L’any 1984, enmig de tantes de pagesetes, d’imatges costumistes i de retrats realistes d’artanencs, va presentar una peça obscura, una maternitat, amb la mare i el fill sense definir les cares, amb cap detall. Era la més poc convencional de quantes va fer. Deia que era la que més li agradava, però va ser l’única escultura que no va vendre a tres exposicions consecutives. Em va dir amb ironia que, a la propera exposició, en comptes de “maternitat” la titularia “fracàs artístic”. D’amagat, amb la complicitat del galerista, li vaig comprar aquella peça. En saber que s’havia venut l’obra maleïda, el vaig incitar a continuar per aquell camí. Em replicà que el comprador de la maternitat havia de ser algú que volia una peça seva i ja no n’hi havia cap altra de venal. Contra el meu consell i opinió, va decidir deixar-se anar de proves i limitar-se a fer allò que la gent esperava d’ell.

Anys després, quan feia estona que jo havia deixat de gestionar l’activitat cultural de la Caixa de les Balears, em va venir a veure a Palma. Em va regalar, fort i no et moguis, l’escultura que ell s’havia reservat de l’exposició de Maó de 1980, la que il·lustrava la caràtula del catàleg, la que representava les illes de Mallorca, Menorca i Eivissa avançant cap al futur: Caminem junts.

La tinc com un tresor. Més que l’escultura el present va ser allò que m’aportaren les paraules de Pere Pujol en temps d’una travessia del desert. Feia anys que no ens havíem vist, però l’amistat era d’aquelles que no reclamen presència ni relació permanent per continuar viva. Fins a la seva mort, l’any 2001, no ens vàrem tornar a veure. Sé que a Artà avui es pot visitar la seva Rondalla i que aquí rau una petita victòria pòstuma (vg.: http://www.artarta.es/museu.php. Si hi anau, trobareu tots els personatges que cobraren vida, fa molts d’anys, gràcies a S’Estornell i a Terra d’Escudella. Ara potser dormen, però són ben vius. Aquests personatges, extrets de les 1001 nits, perviuran mentre hi hagi qui canti cançons i expliqui contes als infants.

(1) Vg. l’article que segueix