L’escriptura em dóna el doble plaer de contar i contar-me. És com passejar per un país meravellós. Meravellós, i horrorós quan no ets capaç d’escriure allò que vols. Des de l’hivernacle mirava el parc. La claror baixava molt lentament per darrere els turons i m’imaginava amb la força suficient per reparar el passat ferit
FESTA GROSSA. A principis de juny de l’any 2004 em telefonaren els amics Assumpció Maresma i Vicent Partal, inventors de VilaWeb, aquest diari digital que m’acompanya cada dia, per fer-me una proposta originalíssima. M’explicaren què era un blog a Internet (jo en tenia alguna idea confusa) i em proposaren que fes un blog el Bloomsday
Post-Port de dia 26 de juny a les 19 hores És com si cop en sec s’haguessin posat d’acord per florir tots els agapants de jardí. Aquest brollador de fulles allargassades i verdes com a flocs d’aigua ha fet créixer uns mecmeremecs estilitzats i primatxols. I tots els agapants a la una han obert aquest
Ordir traces, trunyellar records, encreuar la memòria i l’oblit, esqueixos del real i esclats de l’imaginari, teixir una mortalla que suri enrevoltant els cossos absents, les fesomies esborrades, obsessives, aquesta és la meva feina. Al bus m’agrada asseure’m devora una finestra i mirar com darrere els vidres no s’aturen de passar cases i coses.
Els mots posseeixen un poder prodigiós d’acostar i de confrontar el que, sense, quedaria escampat. Quan he tornat al pis devers les set de l’horabaixa he trobat ca nostra plena de sang pertot. A la meva dona, despullada, li havien obert des del pubis a la caixa toràcica amb una serra mecànica. Els caps dels
falten poques hores per agafar l’avióveuré una amiga treballadorauna amiga molt malaltacompanys que estudiaren amb mifa quaranta-cinc anyssegur que podré ferun bon treball sobre el pas del temps
Crec que aquest post que ha tengut tants i tants de lectors (i que vaig dedicar al meu editor Xavier Folch quan va fer anys) és un bon post per celebrar una fita postera personal (i una VilaWebera) que dóna força, coratge, valor i, sobretot, joia, eufòria i alegria a aquesta Plagueta de Bord. ATLETA
Cada mot en suscita un parell d’altres mots, no tan sols per la força de les imatges que atreu com un imant, sinó de vegades per la seva morfologia, per simples assonàncies que es revelen tan fecundes com les seves múltiples significacions. [Per a Antònia Mateu “Rei”] Brollador de flors blavisses, liloses i fosforescents: xicarandana.
Davall un lledoner de dos-cents anys i més de dotze braços hem fet una festa de l’amistat, de la paraula i del record per l’amiga de la qual estotjàvem les seves cendres.Si ella hagués arribat en aquell moment d’un dels seus viatges íntims i mundials s’hauria apuntat a la festa.N’Antònia Rei viu en aquests mots.Cal
I els mots no són bàlsam.I els mots no ajuden a tapar el dolor.I les llàgrimes són pixarades de cocrodil.I les llàgrimes no ajuden a tapar el dolor.I una dona autèntica, bona, lluitadora, estimada s’ha infantat dins mi.Quan n’Antònia ha mort ha nascut en el meu interior. I la tendré sempre estotjada dins la meva
un fora-camp, un inobservable, un invisible, una imatge que manca, un punt cec, un marge, un fora de la vista, un angle mort és l’origen.
Emily Brontë ha escrit: The entire world is a dreadful collection of memoranda. Fa uns dies em vaig despertar enmig de la nit i em vaig demanar on era. No és que sortís d’un somni complicat amb molts de personatges i laberints com em sol passar de vegades quan em trob amb els ulls mig