PROMENADE. Les coses més comunes poden revelar uns escenaris de passió inesperada. El lleó era allà. Ho puc assegurar de bon de veres. I el vaig mirar d’amagat. El caminal d’aquella possessioneta, Son Gardaig, duia una estora blanca de pètals de flor d’ametler. Hi havia clapes d’argila vermellosa en alguns costats. I el lleó allà.
He de reconèixer que sóm un fan d’Ian McEwan, perquè trob que és un dels narradors madurs —té una seixantena d’anys i busques— que han fet una obra que sempre m’ha produït satisfaccions: record el llunyà Amsterdam, la meravella d’Expiació, la delicadesa de Chesil Beach i la fortor de Dissabte. Ara ens arriba Solar (Editorial
[QUINA TRISTESA LA MORT DE NA TATIANA SISQUELLA! M’AGRADAVA MOLT EL SEU ESTIL, LA SEVA VEU I EL SEU PENSAMENT!] Som molt amant de les correspondències dels escriptors que estim. Aquest any passat vaig començar el camí dels cinc volums que formen la Correspondance (Bibliothèque de la Pléiade, NRF) de Gustave Flaubert que són una
L’escriptura és donar. Donar mots, donar idees, donar entreteniments, donar passions, donar plors, donar sensacions, donar clarors, donar perfums, donar rialles, donar no-resos, donar temps… Puc aconseguir que l’economia dels mitjans es confegeixi amb l’eficàcia dels efectes? He escrit aquesta frase i la repetesc com si fos un lloro que té un mecanisme que no
Hi estau convidats!