Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Espionatge: Snowden, lobbies i democràcia. Quan la informació és poder, i aquest, diners.

0
Arran de les filtracions de l’exanalista de la CIA, Snowden, molta gent ha pres consciència de la importància de la informació (tant en termes econòmics com polítics). Al Parlament Europeu fa temps que alguns/es hi treballem, i darrerament amb especial èmfasi, en el marc de la revisió de la Directiva sobre Protecció de Dades. La regulació, el control i la transparència són claus. En aquest reportatge de TV3 (el.laborat per Francesc Serra), en donem els detalls.

Hauré fet ús de l’escó, en règim d’usdefruit, durant 10 anys. Al maig el torno. Recordo les raons.

23
ICV va obrir ahir el procés de primàries per escollir qui haurà d’encapçalar la llista a les eleccions europees del proper 25 de maig. De moment hi ha dos candidats a candidat (Salvador Milà i Ernest Urtasun). Jo no m’hi presento. Durant 10 anys he fet ús de l’escó, sempre conscient que no era meu, sinó que el tenia en règim d’usdefruit. Toca tornar-lo. Fa molt de temps que argumento les raons d’aquesta decisió. No obstant això, encara hi ha qui em pregunta perquè. Recupero, per tant, un apunt que vaig fer el passat 24 de maig, just quan faltava un any per a les eleccions, i que vaig titular, precisament, “365 (raons per les quals no repetiré com a eurodiputat)

 

“Avui, 24 de maig, queden exactament 365 dies per a les properes eleccions europees, les de 2014 (que seran entre el 22 i el 25 de maig a tota la UE).

Des d’un punt de vista estrictament personal, no seran les meves eleccions. És a dir, que no en seré candidat. I tanmateix m’afecten. Hi ha encara molts dossiers oberts, i d’altres qüestions puntuals, que cal gestionar. Per altra banda, em plantejo el període pre-electoral també com un moment de fer balanç dels 10 anys que hauré estat al Parlament. En altres paraules: aquest que comença avui serà un any de feina, com sempre, però també de rendició de comptes.

Les raons que em porten a no optar a un tercer mandat (els estatuts d’ICV ens en permeten fer fins a tres), són de caràcter político-democràtic, però també personal. La raó político-democràtica rau en que crec, de manera ferma, en la limitació de mandats, en el relleu, en la renovació (diguem-li regeneració). Dos mandats al Parlament Europeu vol dir 10 anys fent aquesta feina. Crec que són suficients. I em sembla saludable que la representació d’ICV al PE tingui un altre rostre.

El fet de ser l’únic electe del meu partit (al PE, vull dir), comporta que em toqui cobrir tots els fronts, ser a totes les batalles i confrontacions, donar resposta a totes aquelles qüestions que, d’una manera o una altra, arriben a Brussel.les i Estrasburg. Mentre d’altres partits es poden repartir la feina entre cinc, deu o fins a 25 diputats/des, als qui estem sols/es ens toca assumir un volum ingent de responsabilitats. Res a dir. Zero retrets. Va ser la voluntat de la gent qui va determinar aquestes majories/minories.

Tot i així, ningú no sap de tot, i el fet d’haver de ser a tants fronts al mateix temps (molts ells d’una complexitat tècnico—jurídica notable) fa que, inevitablement, hagi hagut de prioritzar, tant en quant a temps com a la dedicació que he esmerçat en cada tema. I com que prioritzar vol dir escollir, sempre hi haurà qui considerarà que les meves eleccions no han estat encertades, que hauria hagut de fer més d’això, o d’allò, ser més aquí, o allà. Totes les opinions, en aquest sentit, són legítimes. I l’únic que puc fer és demanar disculpes si algú s’ha sentit poc representat/da durant aquest temps, o considera que he menystingut un tema que li semblava cabdal. He intentat respondre a totes les circumstàncies. Que ho hagi fet més bé o més malament, lògicament, és una altra cosa.

Al llarg dels nou anys que porto aquí (que seran deu d’aquí a un any), hauré fet coses millors i d’altres pitjors. Inevitable. D’errors n’hi haurà hagut molts, segur. D’encerts, espero que algun. Mai he promès infal·libilitat. Com a molt he promès treball, compromís, transparència i rendició de comptes. I aquestes quatre coses, almenys, confio haver-les complert.

Mai m’he vist com un ‘polític’ (categoria) sinó com una persona que fa política. En un moment en què la política està certament desprestigiada, valoritzar l’activitat política és imperatiu. I em sembla que una manera de fer-ho és acabant amb aquesta percepció tan nefasta de l’existència d’una ‘casta política’. En tots aquests anys de feina política no hi he vist, dins, res que no hagi vist abans a la Universitat, a Nacions Unides o a les ONG on he treballat, per bé o per mal. A tot arreu he trobat honestedat, voluntat de servir i valors personals sòlids, igual com mesquineses, enveges i males praxis. La diferència, per tant, no és entre activitats, sinó entre persones. Vaig acceptar l’oferta de fer de diputat sabent que era una aposta arriscada. No m’agraden les etiquetes. ‘Mala feina has escollit, doncs’, em deien. Cert. I tanmateix, no me’n penedeixo. Sí, crec en la política. Necessitem la política. I precisament per això faig un pas al costat. M’aparto, per tal que vingui algú altre i prengui el relleu.

No sé encara què faré després. Professionalment, vull dir. Només sé que mantinc intactes les meves ganes de construir sinergies, de contribuir a millorar les condicions de vida de les persones i la salut del planeta, de fer que el meu fill i la meva filla se sentin orgullosos, i trobin en el seu pare un referent positiu. És el que intento fer en la meva responsabilitat actual, i és el que, d’una manera o una altra, continuaré fent quan deixi l’escó.

Hi ha, també, una raó personal al darrere de la meva decisió de no repetir. És evident que les vivències d’una experiència com aquesta, que he tingut, i tinc encara, la sort de poder viure, són incommensurables. I tota la vida estaré agraït a qui m’ha permès viure-les. Tanmateix, és també evident que el cost personal i familiar és elevat, especialment quan, com és el meu cas, has de compaginar les responsabilitats professionals amb les de pare i parella. Hi ha hagut períodes en què, per una raó o altra, he estat fora de casa setmanes senceres. De vegades fins i tot mesos. I això, al cap del temps, pesa. Ho vaig prometre a la meva parella, i els ho dec als meus fills: dos mandats, i prou.

Queden 365 dies de feina, de complir compromisos, d’encerts i d’errors. 365. Així es titulava un dels capítols d’aquella obra mestra dels serials televisius anomenada ‘The West Wing of the White House’.

En aquest capítol, en Leo (John Spencer), l’antigament Cap de Gabinet del President Bartlet, fins que va patir un infart, es passeja pels passadissos intentant parlar amb l’equip de l’Ala Oest. Ningú li fa cas. Tothom està massa enfeinat amb les urgències que ha de gestionar. Finalment, el President Bartlet (Martin Sheen), després de sopar amb en Leo, s’adona de quina és la situació i convoca urgentment els seus col·laboradors a la seva residència. Llavors els demana que escoltin l’antic cap de gabinet:

El guió, transcrit, de l’escena seria el següent:

Leo: “I want to read you something. ‘The harder the conflict, the more glorious the triumph. What we obtain too cheap, we esteem too lightly. ‘Tis dearness only that gives everything its value.'”

En Will identifica la cita:”…Thomas Paine.”

En Leo continua: “…Busy day around here today…. Problem is we’re running out of them.” En Leo mira la pissarra, on hi ha escrit ‘365’. Llavors esborra el 5 i en el seu lloc hi escriu un 4, que encercla. “That’s how much time we have left. We have the ability to effect more change in a day in the White House than we will have in a lifetime once we walk out these doors. What do you want to do with them?”

Efectivament, 365 dies poden semblar molts, però al cap i a la fi no són tants. Sigui com sigui, hem de saber gestionar la immediatesa de les urgències amb la previsió de futur i les conseqüències a mig i llarg termini de les nostres accions o inaccions.

Els dies passen, de manera inevitable, igual com cauen els grans de sorra en un rellotge antic. Quan tots els grans siguin al cubilet inferior, caldrà girar-lo de nou, i tornar a començar.”

 

 

 

Font foto: desconeguda

Wert i Educació Pública: contradictio in terminis

0

Precisament el dia que la Comissió de Cultura i Educació (CULT) del Parlament Europeu (PE) aprova un 40% més de pressupost per educació i formació (Erasmus+) per a 2014-2020 (la qual cosa permetrà que més de cinc milions de persones participin en programes de mobilitat arreu d’Europa), el ministre Wert protagonitza un nou capítol del seu particular desgavell (sainet) amb què de tant en tant ens il·lustra als soferts mortals. Aquest cop la víctima involuntària han estat les beques Erasmus, que amenaçava amb eliminar.

El mateix Wert ha hagut de desdir-se de la mesura quan, entre d’altres el portaveu comunitari Olivier Dailly, l’ha desautoritzat instant les autoritats espanyoles a escoltar les demandes, que considera legítimes, dels estudiants ERASMUS ja en curs.

En tot plegat es posa de manifest la manca de compromís amb l’educació pública del ministre Wert, i del govern espanyol en general, per la qual cosa secundem les peticions cada vegada més nombroses de dimissió del Ministre davant la sèrie de despropòsits protagonitzats per Wert darrerament.

Especialment il·lustratiu és que tot plegat passi el dia que s’aprova a CULT (PE) un augment del 40% la partida de la política d’educació, formació, joventut i esport permetrà incrementar el nombre de beques de mobilitat en el marc del programa “Comenius”, “Leonardo”, “Erasmus”, i “Joventut en acció”, entre d’altres, així com expandir significativament el seu abast als estudiants i personal d’educació i formació.

La pressió del grup Verds/ALE també ha contribuït a que el pressupost assignat al mecanisme de garantia de préstecs per als i les estudiants Erasmus es redueixi fins al 3,5% del pressupost total, cosa que interpreto positivament, al mateix temps que insisteixo que cal desvincular completament les beques de qualsevol sistema de de préstecs.

Foto: Wert durant una sessió de control al Congrés. Font: EFE

Bosses de plàstic: un problema global, que té solucions locals

0

La Comissió Europea va presentar ahir la proposta d’esmena de l’actual regulació europea sobre les bosses de plàstic, amb l’objectiu de reduir-les. Fa ja molt de temps que aquesta hauria d’haver estat una prioritat. Sembla que, finalment, comença a posar fil a l’agulla. El problema, un cop més, és que s’ha quedat lluny, molt lluny del què pertocaria. La manca d’objectius clars posa en risc la idea, alhora d’aplicar-la en el conjunt de la UE.

La reducció/eliminació de les bosses de plàstic és una necessitat, no ja europea, sinó mundial. Molts països ja han demostrat amb èxits notables que és possible fer-ho, la timidesa de la Comissió és un mal símptoma. És legítim plantejar que sigui cada estat qui decideixi ‘com’ vol dur a terme aquesta reducció, però allò que calia, si més no, era establir uns objectius clars i obligatoris en termes de reducció. Altrament, només aquells països amb voluntat de fer-ho, i que de fet ja ho estan fent, actuaran.

Cada any, 8.000 milions de les 90.000 milions de bosses de plàstic venudes acaben a les escombraries, embrutant el medi ambient, embussant el mar i alimentant les autopistes de deixalles que deriven en illes artificials cada vegada més grans, i ingovernables. Per a qui encara tingui dubtes sobre el terrible impacte que generen les bosses de plàstic, li recomano que doni un cop d’ull al següent reportatge:

En definitiva: la Comissió ha malbaratat una magnifica ocasió per corregir una mancança estructural. Ara ens tocarà al Parlament Europeu corregir-ho, i confio que aconseguim les majories necessàries per a establir aquests objectius clars, i per fer la passa endavant que el planeta en el seu conjunt reclama. Però ajudaria molt, també, comptar amb nombrosos aliats entre els governs europeus, quants més països millor.

En aquest sentit, i donat que ara que parlem tant del futur del nostre país, i de la necessitat de guanyar aliats i credibilitat a l’arena internacional, considero que esdevenir referents en qüestions com aquesta, de responsabilitat ambiental local i global, hauria de ser una prioritat. Històricament sempre hem mirat els països amb una ferma i avantguardista responsabilitat ambiental amb enorme respecte, i admiració. Emmirallem-nos-hi, i presentem les nostres credencials per formar part dels ‘primers de la classe’, també en la dimensió mediambiental. ‘Que ens copiïn, perquè ho fem bé’, hauria de ser el nostre lema.

Font foto: Marta Amat http://www.martaamat.net/bolsas-plastico-audiovisual/

Entrevista a l’ARA, sobre ‘Retorn a Shambhala’ (4.11.2013)

0
Entrevista d’ANTONI RIBAS TUR, per a l’ARA (04/11/2013)

Raül Romeva: “Escric per recordar-me a mi mateix per què faig política”

 

Rigorós “L’autodisciplina em permet trobar estones per escriure” Aventurer”Tot el que hi ha a ‘Retorn a Shambhala’, d’una manera o d’una altra, ho he viscut” Nostàlgic”Volia reproduir les sensacions que tenia quan de jove llegia històries èpiques”

L’eurodiputat Raül Romeva va viatjar al Nepal i el Tibet el 2005. Les notes que hi va prendre són la llavor de la seva segona novel·la, Retorn a Shambhala (editorial Rosa dels Vents). La protagonista, l’exnedadora de sincronitzada Aina Fàbrega, és una metàfora de com “tot canvi col·lectiu exigeix un compromís individual amb el grup” i de com amb els canvis en les consciències individuals es pot assolir una gran transformació global. Com a la primera novel·la, Sayonara Sushi , Romeva fa una crida a prestar atenció a les problemàtiques mediambientals. En aquesta ocasió, el tràfic d’energia i l’explotació dels recursos naturals.

 

Deu tenir una agenda molt plena. Quan troba el temps per escriure?

És senzill, perquè les raons per fer una cosa i l’altra són les mateixes. L’únic que canvia és el registre. Ja tinc la primera matèria. Puc fer-ho gràcies a dos factors. Primer, perquè escriure és una manera d’enfocar la realitat d’una altra manera, ho faig perquè m’agrada. I segon, perquè venir del món de l’esport m’ha permès generar-me una autodisciplina i un control del temps que em permet buscar estones per escriure.

 

Té un lloc predilecte per escriure?

Escric on puc. Aprofito les nits en què estic sol en un hotel, les esperes als aeroports. Si vas sumant són moltes estones.

 

¿S’avenen el Romeva polític i el Romeva escriptor?

Són dues cares de la mateixa moneda. Potser l’escriptor és més el Raül Romeva. La persona és més l’escriptor que el polític. La política és un acció o una funció de cara enfora i l’escriptura és més una reflexió de cara endins. D’alguna manera escric per recordar-me a mi mateix, entre altres coses, per què faig política. Les raons per les quals escric i faig política són les mateixes. La política és un instrument per entendre el món i incidir-hi. El Raül escriptor és més reflexiu, és el del perquè. El Raül polític és el del què, el de l’acció més concreta.

 

¿Li agradaria escriure una novel·la sobre el món de la política?

Ja ho faig, d’una manera subtil. Per fer-ho frontalment, o buscant escenaris més propers als que estic vivint ara, crec que hauria d’agafar més distància temporal i sobretot física. No puc amagar que aquests deu anys m’han permès recollir molt material.

 

D’on li ve el cuquet literari?

La primera vegada, quan vaig escriure Sayonara Sushi , sempre és la més complexa. Sóc molt metòdic i molt disciplinat. El primer que em va preocupar quan vaig començar a escriure va ser crear-me metodologia. Ara les eines ja les tinc adquirides i he pogut anar més al contingut. Sense defugir l’assaig, que és el meu registre natural, ara tinc, per dir-ho així, dues carpetes, la de l’assaig i la de la ficció. La ficció em permet una llibertat de crear-me mons propis que no em permet l’assaig, que està més encotillat. He arribat a la redacció per la vessant fonamentalment lectora. Sóc un devorador de literatura. Aquesta vocació m’ha portat a tirar-me a la piscina.

 

Quins referents té quan escriu? Quines lectures el van marcar?

Amb aquesta novel·la volia reproduir unes sensacions que jo recordava de quan era jove i llegia les aventures èpiques i una mica fantàstiques d’autors com Robert Louis Stevenson, Jules Verne, Michael Crichton, Melville, Dumas. També he anat a autors com Aldous Huxley i fins i tot Manuel de Pedrolo. Seria incapaç de reproduir-ne fragments, però recordo perfectament les sensacions que em van quedar amb aquests llibres. Volia que quan el lector acabés Retorn a Shambhala tingués una sensació similar a la que jo havia tingut quan llegia aquests autors. Més que reproduir-ne l’estil -estic parlant d’autors consagrats, no pretenia en absolut acostar-m’hi-, volia reproduir aquestes sensacions: que el lector pogués dir que s’ho havia passat bé i que, a més, havia après alguna cosa. Aquesta era la meva obsessió.

La llavor de Retorn a Shambhala és un viatge que va fer al Nepal i el Tibet el 2005

Va ser un viatge que feia temps que volia fer. Volia saber què s’hi sentia, perquè molta gent m’havia parlat de l’espiritualitat d’aquests països. Volia saber què implicava. Hi vaig anar amb curiositat. Vaig descobrir que aquesta dimensió espiritual és absolutament subjectiva. Cadascú hi troba coses diferents, en funció de l’estat anímic i de les ganes que tingui de veure la realitat. Quan vaig començar a construir el relat de Shambhala , vaig veure que era un apartat molt significatiu. Tot el que hi ha en el llibre, d’una manera o d’una altra, ho he viscut.

 

Les dues novel·les que ha escrit estan protagonitzades per dones.

Volia reivindicar el paper de l’heroïna. Estem molt acostumats al paper de l’heroi fins i tot una mica testosterònic. En canvi, reivindicava el paper de l’heroïna perquè històricament no ha sigut prou reivindicada i perquè volia també marcar un perfil específic d’heroïcitats que no necessàriament tenien a veure amb la força física. També volia, dedicant-me al que em dedico, que no hi hagués temptacions que se m’atribuís una voluntat d’alter ego . El fet que la protagonista sigui una noia em permet marcar una certa distància amb l’autor.

 

Foto: A la Universitat Pompeu Fabra. Font: Cristina Calderer.
 

“Retorn a Shambhala” a El PuntAvui (per Sergi Picazo)

0

Llibres

Novel·la ecosocialista

 

L’eurodiputat d’ICV-EUiA, Raül Romeva, presenta el seu segon llibre de ficció amb una vocació pel periodisme compromès

‘Retorn a Shambhala’ és un relat d’aventures que toca qüestions com ara la crisi energètica, la radiació nuclear i les aspiracions del Tibet

Opina que els “problemes globals” afecten Catalunya i critica l’excés de localisme

04/11/13 02:00 – Barcelona – El PuntAvui, per Sergi Picazo

 

“El que reivindico amb la novel·la és que el ciutadà té el poder per canviar els problemes globals”

Els ingredients d’una bona novel·la ecosocialista són: mig quilo de reivindicació política, dues cullerades de crisi energètica –si pot ser Nuclears, no gràcies–, 100 grams d’aspiracions de pobles sense estat –Tibet–, una bona dosi de sensibilitat vers la immigració al Mediterrani i una dotzena de sobreexplotació dels recursos marins –tonyina vermella, ideal–. Tot amanit amb una vocació de canviar les coses. Aquests són alguns dels ingredients de les dues novel·les publicades fins ara per l’eurodiputat d’Iniciativa per Catalunya, Raül Romeva. Dimecres passat va presentar a Barcelona la seva última incursió en la ficció: Retorn a Shambhala, una novel·la d’intriga ambientada entre monestirs budistes, les illes Canàries, el Japó i la profunditat marina.

Romeva, l’eurodiputat que escrivia novel·les de suspens, explica que escriu per la mateixa raó que fa política i, fins i tot, que escriu per recordar per què fa de polític. Als seus 42 anys, vol escriure “per la necessitat de comprendre el món, d’adonar-se que el món té imperfeccions i que les hem de resoldre”. Aquesta consciència és, segons ell, el que el porta a fer activisme ecologista, política a Brussel·les i literatura. L’intel·lectual compromès, a l’estil de Jean Paul Sartre? “No m’agraden les etiquetes, però sí, escric com un instrument per lluitar contra les injustícies; el mètode, però, passa a través de l’entreteniment i l’aventura, perquè no vull que la gent es flagel·li. En lloc d’escriure un assaig dens i feixuc, intento fer una novel·la amena i agradable per captar el lector.”

La llavor de la novel·la, en paraules del mateix Romeva, es va sembrar durant un viatge pel Nepal i el Tibet l’any 2005. “Vaig conèixer una manera d’entendre el món que em va permetre, a més, introduir-me en el pensament budista”, comenta. “Necessitava trobar respostes a preguntes que m’inquietaven.” En les novel·les pot dir amb temps, amb profunditat i en format de suposada ficció allò que no sempre pot dir davant d’un micròfon periodístic. “Amb la ficció, a més, puc trencar la barrera emocional”, admet. L’editorial Rosa dels Vents, del grup Randomhouse Mondadori, li permet arribar a un públic al qual difícilment arribaria amb el Twitter (tot i els seus 17.000 seguidors) o amb articles sobre l’adhesió de Kosova a la UE, la contaminació de les aigües o l’alliberament d’activistes de Greenpeace de l’Àrtic.

Romeva té material a cabassos en carpetes acumulades durant deu anys al seu despatx de Brussel·les i, de tots aquests temes, alguns s’han convertit en relat de ficció. Retorn a Shambhala, tot i incloure qüestions com ara els fons marins oceànics i el conflicte Tibet-Xina, se centra en “el que avui és el principal problema i generador de conflictes del planeta: el conflicte per l’energia, sigui la nuclear, el petroli, el gas, el fracking…” Semblarien uns problemes llunyans per a un ciutadà català? Romeva respon que sí i que no. “Si no tenim una consciència local del que són problemes globals no podrem donar una resposta global a aquests problemes. Sovint hi ha excés de localisme. Aquests problemes ens afecten! El que reivindico és que el ciutadà té el poder per canviar aquests problemes. Que siguin globals ens obliga a pensar com construïm una resposta global des de la perspectiva local.”

La seva primera novel·la, Sayonara sushi, un thriller periodístic de denúncia, també condemna conflictes globals com ara la sobreexplotació dels recursos marins –en aquell cas, de la tonyina– i, de passada, sensibilitza sobre el drama dels immigrants per arribar a Europa. Un dels personatges és una eurodiputada verda que bé podria ser ell mateix. Volia reivindicar, així, a través de la literatura de ficció, que “la política té possibilitats i maneres de posar límits al mercat salvatge”.

Brussel·les

L’eurodiputat, que viu a cavall de Brussel·les i Sant Cugat, és any rere any un dels parlamentaris més hiperactius d’Europa en mocions presentades i preguntes fetes. Paradoxalment, aquesta soledat l’ha ajudat a escriure. El seu secret és senzill: “El fet d’estar sense la família als vespres a Brussel·les o Estrasburg i el fet que no m’agradi anar a còctels ni festes fan que dediqui les hores lliures a escriure i escriure i escriure.”

 

 

 

Foto: Al bar La Llibertària del barri del Raval de Barcelona. Font: JUANMA RAMOS.