ICV va obrir ahir el procés de primàries per escollir qui haurà d’encapçalar la llista a les eleccions europees del proper 25 de maig. De moment hi ha dos candidats a candidat (Salvador Milà i Ernest Urtasun). Jo no m’hi presento. Durant 10 anys he fet ús de l’escó, sempre conscient que no era meu, sinó que el tenia en règim d’usdefruit. Toca tornar-lo. Fa molt de temps que argumento les raons d’aquesta decisió. No obstant això, encara hi ha qui em pregunta perquè. Recupero, per tant, un apunt que vaig fer el passat 24 de maig, just quan faltava un any per a les eleccions, i que vaig titular, precisament, “
365 (raons per les quals no repetiré com a eurodiputat)”
“Avui, 24 de maig, queden exactament 365 dies per a les properes eleccions europees, les de 2014 (que seran entre el 22 i el 25 de maig a tota la UE).
Des d’un punt de vista estrictament personal, no seran les meves eleccions. És a dir, que no en seré candidat. I tanmateix m’afecten. Hi ha encara molts dossiers oberts, i d’altres qüestions puntuals, que cal gestionar. Per altra banda, em plantejo el període pre-electoral també com un moment de fer balanç dels 10 anys que hauré estat al Parlament. En altres paraules: aquest que comença avui serà un any de feina, com sempre, però també de rendició de comptes.
Les raons que em porten a no optar a un tercer mandat (els estatuts d’ICV ens en permeten fer fins a tres), són de caràcter político-democràtic, però també personal. La raó político-democràtica rau en que crec, de manera ferma, en la limitació de mandats, en el relleu, en la renovació (diguem-li regeneració). Dos mandats al Parlament Europeu vol dir 10 anys fent aquesta feina. Crec que són suficients. I em sembla saludable que la representació d’ICV al PE tingui un altre rostre.
El fet de ser l’únic electe del meu partit (al PE, vull dir), comporta que em toqui cobrir tots els fronts, ser a totes les batalles i confrontacions, donar resposta a totes aquelles qüestions que, d’una manera o una altra, arriben a Brussel.les i Estrasburg. Mentre d’altres partits es poden repartir la feina entre cinc, deu o fins a 25 diputats/des, als qui estem sols/es ens toca assumir un volum ingent de responsabilitats. Res a dir. Zero retrets. Va ser la voluntat de la gent qui va determinar aquestes majories/minories.
Tot i així, ningú no sap de tot, i el fet d’haver de ser a tants fronts al mateix temps (molts ells d’una complexitat tècnico—jurídica notable) fa que, inevitablement, hagi hagut de prioritzar, tant en quant a temps com a la dedicació que he esmerçat en cada tema. I com que prioritzar vol dir escollir, sempre hi haurà qui considerarà que les meves eleccions no han estat encertades, que hauria hagut de fer més d’això, o d’allò, ser més aquí, o allà. Totes les opinions, en aquest sentit, són legítimes. I l’únic que puc fer és demanar disculpes si algú s’ha sentit poc representat/da durant aquest temps, o considera que he menystingut un tema que li semblava cabdal. He intentat respondre a totes les circumstàncies. Que ho hagi fet més bé o més malament, lògicament, és una altra cosa.
Al llarg dels nou anys que porto aquí (que seran deu d’aquí a un any), hauré fet coses millors i d’altres pitjors. Inevitable. D’errors n’hi haurà hagut molts, segur. D’encerts, espero que algun. Mai he promès infal·libilitat. Com a molt he promès treball, compromís, transparència i rendició de comptes. I aquestes quatre coses, almenys, confio haver-les complert.
Mai m’he vist com un ‘polític’ (categoria) sinó com una persona que fa política. En un moment en què la política està certament desprestigiada, valoritzar l’activitat política és imperatiu. I em sembla que una manera de fer-ho és acabant amb aquesta percepció tan nefasta de l’existència d’una ‘casta política’. En tots aquests anys de feina política no hi he vist, dins, res que no hagi vist abans a la Universitat, a Nacions Unides o a les ONG on he treballat, per bé o per mal. A tot arreu he trobat honestedat, voluntat de servir i valors personals sòlids, igual com mesquineses, enveges i males praxis. La diferència, per tant, no és entre activitats, sinó entre persones. Vaig acceptar l’oferta de fer de diputat sabent que era una aposta arriscada. No m’agraden les etiquetes. ‘Mala feina has escollit, doncs’, em deien. Cert. I tanmateix, no me’n penedeixo. Sí, crec en la política. Necessitem la política. I precisament per això faig un pas al costat. M’aparto, per tal que vingui algú altre i prengui el relleu.
No sé encara què faré després. Professionalment, vull dir. Només sé que mantinc intactes les meves ganes de construir sinergies, de contribuir a millorar les condicions de vida de les persones i la salut del planeta, de fer que el meu fill i la meva filla se sentin orgullosos, i trobin en el seu pare un referent positiu. És el que intento fer en la meva responsabilitat actual, i és el que, d’una manera o una altra, continuaré fent quan deixi l’escó.
Hi ha, també, una raó personal al darrere de la meva decisió de no repetir. És evident que les vivències d’una experiència com aquesta, que he tingut, i tinc encara, la sort de poder viure, són incommensurables. I tota la vida estaré agraït a qui m’ha permès viure-les. Tanmateix, és també evident que el cost personal i familiar és elevat, especialment quan, com és el meu cas, has de compaginar les responsabilitats professionals amb les de pare i parella. Hi ha hagut períodes en què, per una raó o altra, he estat fora de casa setmanes senceres. De vegades fins i tot mesos. I això, al cap del temps, pesa. Ho vaig prometre a la meva parella, i els ho dec als meus fills: dos mandats, i prou.
Queden 365 dies de feina, de complir compromisos, d’encerts i d’errors. 365. Així es titulava un dels capítols d’aquella obra mestra dels serials televisius anomenada ‘The West Wing of the White House’.
En aquest capítol, en Leo (John Spencer), l’antigament Cap de Gabinet del President Bartlet, fins que va patir un infart, es passeja pels passadissos intentant parlar amb l’equip de l’Ala Oest. Ningú li fa cas. Tothom està massa enfeinat amb les urgències que ha de gestionar. Finalment, el President Bartlet (Martin Sheen), després de sopar amb en Leo, s’adona de quina és la situació i convoca urgentment els seus col·laboradors a la seva residència. Llavors els demana que escoltin l’antic cap de gabinet:
El guió, transcrit, de l’escena seria el següent:
Leo: “I want to read you something. ‘The harder the conflict, the more glorious the triumph. What we obtain too cheap, we esteem too lightly. ‘Tis dearness only that gives everything its value.'”
En Will identifica la cita:”…Thomas Paine.”
En Leo continua: “…Busy day around here today…. Problem is we’re running out of them.” En Leo mira la pissarra, on hi ha escrit ‘365’. Llavors esborra el 5 i en el seu lloc hi escriu un 4, que encercla. “That’s how much time we have left. We have the ability to effect more change in a day in the White House than we will have in a lifetime once we walk out these doors. What do you want to do with them?”
Efectivament, 365 dies poden semblar molts, però al cap i a la fi no són tants. Sigui com sigui, hem de saber gestionar la immediatesa de les urgències amb la previsió de futur i les conseqüències a mig i llarg termini de les nostres accions o inaccions.
Els dies passen, de manera inevitable, igual com cauen els grans de sorra en un rellotge antic. Quan tots els grans siguin al cubilet inferior, caldrà girar-lo de nou, i tornar a començar.”
