Voldria saber escriure. Ho saps que ho faig per a tu: aquesta confessió lenta, lentíssima de paraules seminals em costa molt i la faig per a tu. Vull que sigui una lent de llenguagtge que augmenti les coses petites i faci veure i entendre amb precisió els meus moviments interiors, els concentri. Que sia com
ALCOVER I COSTA I LLOBERA CONTRA ELS ASSASSINS DE LA LLENGUA CATALANA O DONA’M LLENGUA I AMA’M. In memoriam Blai Bonet i Nadal Batle, amadors i lluitadors de la llengua i la cultura del País Català.Feliç, joiós i encoratjador dia a tots els amadors de la llengua i la cultura catalanes i dels llibres catalans.M’agradaria
CARRER DE PAS. UNA LECTURA ESFEREÏDA “El món exterior existeix com un actor en un escenari: hi és però és una altra cosa.” Fernando Pessoa, Llibre del desassossec, Quaderns Crema, trad. Gabriel Sampol. L’escriptura. Els estrats i substrats de l’escriptura. Les vetes del marbre, de la fusta de l’escriptor. D’aquell que crea allò
La meva intervenció fou curta i intensa. Vaig començar amb una defensa de la cultura, sobretot de la llengua i cultura catalanes, retallada per un cantó i amb un 21% d’IVA per l’altre. Vaig denunciar que la corrupció ideològica de molts polítics que ens comanden consisteix a creure que un llibre, una partitura, una obra
Estimats Lectors, estau convidats a la presentació del meu darrer llibre, Els missatgers no arriben mai, que farà l’amiga, actriu i directora de teatre Rosa Novell dimarts que ve, dia 12 de març a les 19 al Club Diario de Mallorca. Els amants del Barça no passeu pena, perquè a les vuit tots partirem a
Un escriptor és d’alguna manera com Llàtzer: sent la mort que duu cada dia i amb l’eina de les paraules crea resurreccions petites i potents. Quan fa quinze dies va morir na Catalina Pujol, vaig estar ben segura que no em quedava ningú. Era molt més vella que jo, crec que ens dúiem uns
Parla’m d’aquest vent que arrossega les fulles seques dels plàtans i copeja els vidres amb la violència dels segles. Parla’m d’allò que no cal escriure, de tot allò de què basta xerrar. Parla’m d’aquest no res que fa que apareguis. Parla’m de l’aclimatació a les pèrdues.
Som d’aquells homes feminitzats que saben que la dona és l’eix del món.
Capella del Santíssim de la Seu de MallorcaDins la llum de tempesta dels vitralls la presència constant d’aquest mur amarat d’espais de privilegi on els ulls es detenen i s’enlairen. Sementer d’art on em dorm allà dalt en la claror de les coses, en els miradors en què les coses esdevenen somni de fang pastat
ESTIC EN EL LLIT DEL DOLOR. Aquest fred de finals de febrer m’ha entrat dins el cos com una mala cosa. I s’ha instal·lat a la part que tenc més delicada: els bronquis. Això vol dir que des de fa uns dies m’he dedicat a viure dins el pantaix i la tossina forta. El pantaix
Podria ser que les coses de debò i les coses de somni s’haguessin barrejat i no pogués arribar a destriar quines eren les de debò i quines les de somni? Així m’imagín la substància de la literatura. Quan vaig mirar l’agenda em va caure l’ànima als peus. No podia ser que n’Angeleta fos
Estic un poc millor de la bronquitis. Els pitos no em deixen del tot però l’antibiòtic, la ganduleria, la son i els flitadors m’ajuden a trobar-me millor. I articles tan magnífics com aquest del company Xavier Antich que ha tret a La Vanguàrdia i he capturat amb el feisbuc via l’amic Emili Manzano, fan la
Avui feia un solellet suau. La bronquitis recula, emperò encara tenc molt de pitos i em cans per no res. He sortit per primera vegada al jardí. L’aire era gelat. He mirat la serra de Tramuntana tota blava amb el capcurucull del puig Major amb neu. La neu sempre em fa més tou, més sensible.
[aquest text de Xavier Montanyà m’ha traslladat a les portes de la presó Model de Barcelona aquell 2 de març terrible de 1974 quan un grup de lluitadors antifranquistes donarem fe de la injustícia i de l’assassinat de Salvador Puig Antich. Record que les setmanes anteriors amb els companys de lluita de l’Enciclopèdia Catalana havíem