Fins a perdre el cap (À perdre la raison | Loving Without Reason) En un clima afectiu insuportable, una mare belga va matar els seus cinc fills abans d’intentar suïcidar-se. El fet va trasbalsar d’allò més l’opinió pública belga. Ara, Joachim Lafosse (Brussel·les, 1975) i el seu equip de guionistes s’hi han inspirat, a Fins
Después de Lucía (Después de Lucía) Les relacions familiars enterbolides són el tema comú de Daniel i Ana i de Después de Lucía, els dos primers llargmetratges de Michel Franco (Mèxic DF, 1979). A la seva “opera prima”, Daniel i Ana, que presentà a la Quinzena dels Realitzadors de Canes 2009 i es projectà a
Laurence Anyways (Laurence Anyways) Xavier Dolan, l’ “enfant terrible” del Quebec, revelació el 2009 amb He mort la mare (crònica de l’adolescència d’un noi que odia la mare, experimenta descobertes artístiques, viu experiències il·lícites i combina explosivament l’obertura a l’amistat, el desenvolupament de la seva orientació sexual i l’ostracisme); immediatament després de la qual realitzà
Le grand soir (Le grand soir) Darrere els famosos guinyols del Canal+ francès, durant tota una època hi hagué el periodista Benoît Delépine (França, 30.08.1958), que, en passar al programa satíric “Groland”, féu equip amb el seu col·lega Gustave Kervern (Illa Maurici, 27.12.1962). El 2004, fent tàndem, dirigeixen i protagonitzen Aaltra (road-movie sarcàstica en blanc i negre). Contestataris,
7 dies a l’Havana (7 días en la Habana | 7 jours à La Havane | 7 giorni all’Havana) Aquesta pel·lícula neix de la curiositat per una ciutat en un moment de la seva història: l’Havana d’avui en dia, sense dubte, serà ben diferent d’aquí a uns anys. No tardarà gaire a començar una transició.
Antiviral (Antiviral) El fill de David Cronenberg, Brandon, ha decidit començar la seva carrera com a director agafant el bou per les banyes. És a dir, amb una història sobre virus, cossos que se’ls injecten, afectació dels cossos… unes temàtiques molt del seu cinema del son pare, que ell coneix bé, no tan sols per
Tres mons (Trois mondes | Three Worlds) Onze anys després de participar en la Competició de Canes amb l’oblidada La repetition (amb Emmanuelle Béart en el rol d’una actriu teatral aclaparada per una amiga que no la deixa de petja), Catherine Corsini (Dreux, França, 18.05.1956) presenta a Un Certain Regard una història d’antuvi triangular, entre
Renoir (Renoir) Un cineasta de Niça recrea, en l’ambient paradisíac de la Provença marítima, el moment que una noia pèl-roja, vitalista i d’una bellesa radiant, té reviscolat l’ancià pintor Auguste Renoir i enlluernat el seu fill i futur cineasta, Jean Renoir. Gilles Bourdos (Niça, 1963) va presentar la seva “opera prima” Disparus a la Quinzena
Infants de Sarajevo (Djeca | Children of Sarajevo | Enfants de Sarajevo) I els nens de la guerra de Bòsnia? Què se n’ha fet, dels orfes d’aquells que van morir durant el setge de Sarajevo? Aida Begi? (Sarajevo, 09.05.1976) ens presenta una ficció sobre dos d’aquells infants, ara ja força més grans, agafant-se al que poden…
Els cavalls de Déu (Les chevaux de Dieu | God’s Horses) Inspirat lliurement en els atemptats terroristes del 16 de maig de 2003 a Casablanca, aquest film se centra en la involució cap a l’integrisme islamista d’uns marrecs de Sidi Moumen, barriada de barraques a Casablanca. Nabil Ayouch (París, França, 01.04.1969), amb estudis de Teatre