La veu rogallosa i profunda de Mark Lanegan va tornar a lluir en un Apolo ple de fidels disposats a deixar-se seduir per la foscor d’un repertori que s’ha ampliat amb Blues funeral, un disc que arriba vuit anys després del seu predecessor. Un període llarg durant el qual l’exmembre de Screaming Trees ha aprofitat per fer relacions públiques (i també tempestuoses) amb Isobel Cambdel, Soulsavers o Gutter Twins. A Blues funeral, Lanegan sona amenaçador, amb un seguit de lletanies narcòtiques, fosques i humides que han tingut unes bases que s’acosten a la electrònica i que, en directe, es van difuminar gràcies a la gran tasca de l’engominat guitarrista Steven Jansens, component de la banda d’origen belga que l’acompanya en aquesta gira.

El músic de Washington, com és habitual en ell, va passar gairebé tota l’actuació a la penombra, sense cap mena de joc lumínic i enganxat amb ambdues mans als pals de micròfon com si fos la seva taula de salvació o el timó que portarà el seu vaixell als camins de la redempció dels seus pecats. Impecablement vestit de negre, va dosificar sàviament les cançons del seu nou disc en un repertori on hi va haver espai per a Crawlspace, un tema perdut dels Screaming Trees. El moment més inquietant va ser amb Ode to sad disco, una peça orientada a la pista de ball que contrastava amb l’estètica freda i estàtica de l’escenari. Els moments més elèctrics (Gray goes black o One hundred days) van afegir material inflamable en l’incendi, lent però segur, d’un músic que també va saber mostrar la seva cara més amable en acabar l’actuació, quan amb paciència i fins i tot amb un somriure furtiu va atendre tots els seguidors que van voler saludar-lo.