L’elegància que a Kurt Wagner li falta en vestir-se (sempre amb gorra de camioner i vestit de venedor d’automòbils) li sobra a cabassos a l’hora de compondre les cançons de Lambchop. Cançons que atresoren una saviesa monumental i neixen amb l’ànim de sonar atemporals per arribar a l’ànima en tot moment. Una característica que se sublima en el seu onzè disc, Mr. M, dedicat a la memòria del músic Vic Chesnutt, que es va llevar la vida la nit de Nadal del 2009 després de mitja vida esclavitzat en una cadira de rodes i acumulant un deute de 50.000 dòlars en medicaments per suportar el dolor. Un disc d’un preciosisme aclaparador que, en directe, es va traduir en un concert carregat de subtilesa i matisos.

El grup va arribar a la Sala Apolo en formació de septet, tots disposats en semicercle, asseguts i amb la mateixa serenitat amb què estarien al local d’assaig. Amb els primers acords, gairebé eteris, de Give it, Kurt i els seus van donar el tret de sortida d’un concert carregat de calidesa, un recital en què buscaven la quietud i van aconseguir que el sonòmetre que hi ha a l’escenari es mogués el mínim possible. Un concepte de concert que el va fer molt més adient per a un teatre o un auditori, que no pas per a una sala de concerts amb el públic de peu dret. Durant la primera part el grup es va concentrar en presentar gairebé la totalitat de les cançons de Mr. M. A la segona part els formalismes es van trencar, i la banda es va mostrar menys rígida mentre ens cantaven històries d’homes que estimaven les cerveses, recordaven el llegat de Glen Campbell (Guess i’m dumb) i s’acomiadaven amb Bob Dylan (I threw it all away).

Tweet
//