Paradís: Amor (Paradies: Liebe | Paradise: Love | Paradis: Amour) Primera part d’una trilogia d’Ulrich Seidl (Import/Export, Hundstage) sobre tres dones d’una família que se’n van de vacances per separat: una, de turista sexual (Paradís: Amor); una altra, com a missionera catòlica (Paradís: Fe), i la tercera, a un campament juvenil per a perdre pes (Paradís:
Quan el 19 d’abril s’anuncià la programació del Festival de Canes ja es va veure que era incompleta i Thierry Frémaux no s’estigué de dir que als propers dies acabarien de reajustar-ho. Certament, va sorprendre que hi hagués 22 títols en competició, però tan sols se n’havien fets públics 4 de la sisena qui hi
A la carretera (On the road | Sur la route) Dels diaris de viatge d’Alberto Granado i Ernesto “Che” Guevara — Diarios de motocicleta (2004)—, el brasiler Walter Salles passa ara a la carretera de Jack Kerouac, Neal Cassady i companyia —amb permís d’un film entre mig, Linha de passe (2008)—. Dels Gael García Bernal
Post Tenebras Lux (Post Tenebras Lux) Batalla en el cielo (2005), Llum silenciosa (2007)… i ara Post Tenebras Lux. De debò que Carlos Reygadas, des del títol al contingut de les seves pel·lícules gasta una mena de progressiva solemnitat religiosa que, fins ara, ha estat coherent amb el seu estil i interessos temàtics. Veurem si
Encara no heu vist res (Vous n’avez encore rien vu) Explica Alain Resnais: Quan el meu productor (..) i els seus socis em van proposar de fer una nova pel·lícula amb ells en plena embranzida de Les males herbes, vam posar-nos a buscar una peça teatral que ens permetés treure’n de seguida un guió. El
Mud (Mud) Buscar refugi, presentat a la Setmana de la Crítica es va convertir en un dels títols de referència de Canes 2011. Enmig d’un cert clam de “descoberta” hi ha hagut qui encertadament ha fet notar que el seu autor, Jeff Nichols, ja havia cridat l’atenció el 2007 amb Shotgun Stories (presentada al Fòrum
Després de la batalla (Baad El Mawkeaa | After the Battle | Après la bataille) La primavera àrab va esverar l’any passat els programadors de festivals. A Canes, sense anar més lluny, s’hi entaforà la projecció de 18 dies, entre diverses altres iniciatives, com la de tenir Egipte de país convidat. Els ressons de tot
Vídeo que es va projectar a la inauguració del D’A 2012 amb directors, crítics, productors, responent a la pregunta “Què és cinema d’autor?
Enllà dels turons (Dup? dealuri | Beyond the Hills | Au-delà les collines) La trajectòria cinematogràfica de Cristian Mungiu (Iasi, Romania, 27.04.1968) com a autor de llargmetratges passa absolutament per Canes. El 2002 va presentar a Quinzena dels Realitzadors la seva “opera prima” Occident, comèdia d’humor negre sobre l’emigració i els deixats de la mà
A la boira (V tumane | In The Fog | Dans la brume) El prestigiós documentalista Sergei Loznitsa (La meva felicitat) torna a Canes amb una nova ficció, un drama existencial, basat en la novel·la de l’escriptor bielorús Vasiliy Bykov, que torna a seguir el recorregut d’un personatge abocat a un atzucac. En un text
La part dels àngels (The Angels’ Share | La part des anges) Ken Loach volia dur fora de competició aquest film, per allò que una comèdia a concurs sembla que té poques possibilitats de reeixir, mal sigui agredolça. Però els programadors, que la defineixen com una comèdia social escocesa… “whisky” —en resum—, “scotch”…, l’han convençut perquè
Like someone in love (Like someone in love) El 1997, El gust de les cireres, d’Abbas Kiarostami guanyà la Palma d’Or, “exaequo” amb L’anguila, del cineasta japonès Shohei Imamura. En aquella ocasió, l’home fort del Jurat era l’italià Nanni Moretti, que enguany i com a president del Jurat, tornarà a tenir, entre els films que
La programació de Cannes Classics combina la presentació de films antics i d’obres mestres o de referència imprescindible en la història del cinema. Complement venerable i alhora part integrant de la Selecció Oficial del Festival de Canes, esdevé un aparador privilegiat per a donar a conèixer i reconèixer la feina de productores, detentors de drets,