Pa negre, d’Agustí Villaronga, ha guanyat tots els Gaudí a què aspirava, menys el de Millor Actor, que se l’ha endut Eduard Fernández, per La mosquitera, i el de Millor Muntatge, que ha anat a parar a Enterrat —cinta que també ha guanyat el Gaudí al MIllor Film en Llengua No Catalana—. S’han confirmat, doncs,
Als Globus d’Or, La xarxa social, de David Fincher: Millor Pel·lícula Dramàtica, Millor Director, Millor Guió, Millor Banda Sonora. La resta: repartit. I és qiue aquest meravellós film sobre el naixement de Facebook sembla que no pot tenir rival de debò. Com dic, la resta ha anat força repartit i gairebé ho podríem endevinar, de
Aquesta temporada de premis m’està resultant poc atractiva, perquè de bell antuvi es pot dir que ja s’han establert allò que en diem “les preferides” i els pronunciaments de les organitzacions que van nominant o guardonant s’ha convertit en una mena de cantarella repetitiva. Aquesta matinada és el torn dels Globus d’Or i vulgues que
La llarga caminada (The Way Back / Camino a la libertad / Les chemins de la liberté), de Peter Weir Weir deixa clar que no l’interessen ni els preparatius de l’evasió ni la denúncia política, sinó la lluita per la supervivència d’un individu enfrontat als elements d’una natura hostil (..) Una natura filmada amb la
La premsa estrangera acreditada a París imita per setzena vegada els seus homòlegs acreditats a Hollywood i, si aquells donen Globus, ells lliuren Lumières i, a més, ho fan un parell de dies abans. D’homes i déus, de Xavier Beauvois, ha estat considerada la Millor Pel·lícula “Francesa” o francòfona, de la qual han guardonat també Michael
Recull de crítiques publicades en altres mitjans, en la nostra llengua, la setmana del 12 al 18 de gener de 2011. Al nostre àmbit cultural disposem d’un ventall ben ampli i divers d’excel·lents crítics cinematogràfics —amb els quals podem avenir-nos o no, d’acord amb una prolífica relació dialèctica escriptor-lector—, que ens estimulen a pensar sobre les pel·lícules que
Fins i tot la pluja (También la lluvia / Even the rain / Même la pluie) Director Icíar Bollaín. Guió Paul Laverty. Fotografia Àlex Catalán. Música Alberto Iglesias. Muntatge Ángel Hernández Zoiro. Producció Morena Films (Espanya). Coproducció Mandarin Cinéma (França), Vaca Films (Galícia), Alebrije Prod (Mèxic) Durada 1h44. Repartiment Luis Tosar (Costa), Gael García Bernal (Sebastián), Juan
15, 14, 13: aquesta és la combinació de números que resumeix les nominacions dels Goya d’aquest any. 15, per a Balada trista de trompeta, dirigida pel president de l’acadèmia espanyola de cinema, Álex de la Iglesia; 14, per a Pa negre, el film que Agustí Villaronga ha fet amb tant d’ofici que ha convençut crítica i públic
La llarga caminada (The Way Back / Camino a la libertad / Les chemins de la liberté), de Peter Weir Vol el tòpic que les pel·lícules basades en llibres queden curtes respecte el material literari primmigeni. A La llarga caminada, Peter Weir expurga el relat autobiogràfic de Slavomir Rawicz, no pas per quedar-s’hi molt a prop o anar-se’n lluny,
Recull de crítiques publicades en altres mitjans, en la nostra llengua, la setmana del 5 a l’11 de gener de 2011. El paper de la crítica no ha de consistir a jutjar les pel·lícules, sinó a reflexionar sobre el valor, virtuts, mancances… de l’obra o producte que se’ns ofereix a la pantalla. La persona que exerceix la crítica ens ha d’aportar
Robert De Niro presidirà el Jurat de la 64a edició del Festival de Canes (11-22 de maig de 2011), segons que ha fet públic avui mateix l’organització del certamen mitjançant un comunicat oficial. De Niro, que va entrar a formar part de la història de Canes des de la seva primera aparició, amb Taxi Driver, que
La clau de la Sarah (Elle s’appelait Sarah / Her name was Sarah / La llave de Sarah), de Gilles Paquet-Brenner (..) volent abordar temes importants, hi ha relats que els banalitzen sotmetent-los a intrigues, derives sentimentals i altres ingredients comuns a certes fórmules narratives (Genocidi i narració, Imma Merino, Avui+ElPunt) El sisè llargmetratge de l’impersonal
La clau de la Sarah (Elle s’appelait Sarah / Her name was Sarah / La llave de Sarah) Director Gilles Paquet-Brenner. Guió Serge Joncour i Gilles Pquet-Brenner, basat en la novel·la de Tatiana de Rosnay. Fotografia Pascal Ridao. Música Max Richter. Muntatge Hervé Schneid.. Producció Hugo Productions (França), Studio 37 (França), TF1 Droits Audiovisuels (França),
Peter Postlethwaite ha mort als 64 anys. Molts el vam “descobrir” el 1994, quan ja duia una llarga trajectòria interpretativa; però aquell any fou el pare de Daniel Day-Lewis a En el nom del pare, de Jim Sheridan. D’aleshores ençà ha intervingut en una cinquantena d’altres produccions, que van des de comèdies com Brassed Off,
Com cada any, el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona s’ha reunit per escollir els millors títols estrenats a les pantalles de les comarques gironines. El resultat de les votacions ha estat que el millor film projectat durant aquest any als cinemes gironins és Còpia certificada, del cineasta iranià Abbas Kiarostami. La segona millor pel·lícula