ROCKVIU

Franz Ferdinand, Estadi Anoeta (Donosti), 9 d’agost de 2005

Audioslave, sala Razzmatazz (Barcelona), 31 de maig de 2005

Toy Dolls, sala Razzmatazz (Barcelona), 20 de febrer de 2005

New Bomb Turks, sala Mephisto (Barcelona), 28 de novembre de 2002

B.B. Sin Sed, sala Zeleste (Barcelona), 6 de febrer de 1988

Definitivament es fa abolutament necessària la reivindicació de B.B. Sin Sed, potser el grup més maleït del Vallès i injustament incomprés. Dos primers discos (un mini-lp homònim el 1997 i “Sed de sed” l’any 1989) que no van fer justícia a la força que teníen en directe, un tercer (“Casa doce”, 1992) que va ser un exemple de maduresa be enstesa i un quart (“Ahora”, 1997) que va quedar dormint el somni dels justos i que només em consta que se’n van editar algunes còpies promocionals. Tot un llegat que paga la pena recuperar.

(Segueix)

BB Sin Sed era una banda per creure-hi a cegues només veient-los una
sola vegada en directe. Per sort van ser força prolífics a finals dels
vuitanta per les sales de Barcelona i en vaig poder gaudir un bon
grapat de vegades. Recentment ha estat Miqui Puig que els ha reivindicat
al afegir al seu repertori de directe una gran versió de “Fenomenal”.
Però cal que la gent recordi també “Saltos del tiempo”, “No acaban las
horas”, “Infinito”, “Huracán“, “Pisa las flores”, “Lluvia sin fin”, “Sed de sed” o la versió que
van fer de “La lágrima” de Peret (les cançons linkades van a parar a un Goear i les podeu escoltar).

Un nou exemple de grup que va neixer amb un nom equivocat  (bebesinsed era un dels insults del capità Haddock) més propi d’una banda amb acnè adolescent i provocadorament punk que no pas d’un grup amb la transcendència rockera que tenien els sabadellencs.

“Acords poderosos i emocions intenses” això deia el full de promo del
seu segon disc, “un món d’aventures cotidianes que deixa ferides
difícils de tancar.” Tot això i molt més eren B.B. Sin Sed, un grup que
cal reivindicar, que es reediti en CD i, com ja vaig demanar en el seu
moment, un retorn als escenaris encara que sigui testimonial. Com ja
vaig dir fa unes setmanes: no seria nostàlgia, seria justícia.

(Les fotos són de la festa Rockdelux en que van compartir escenari amb La Fura dels Baus, Los Ronaldos, John Landis Fans i Morcillo el Bellaco y los Rítmicos).

Diego El Cigala, sala Liceu (Barcelona), 9 de gener de 2009
KOP, sala Apolo (Barcelona), 9 de gener de 2009

Una de les coses que més m’agrada de la feina que he triat i de poder-la exercir a Barcelona, és la llibertat de poder gaudir d’aquests contrastos. Poder passar de les parets de cartró-pedra del temple de la burgesia, el Liceu, per fer fotos a Diego El Cigala i, quinze minuts després estar a l’atapeida i plena de fum sala Apolo per gaudir del retorn de Juanra al capdavant dels reunificats KOP.

…/…

Del sigala no en parlaré gaire, el flamenc no és la meva fort i no vaig poder estar gaire estona dins del Liceu. Amb deu anys aquest senyor ha travessat les Rambles: de la Plaça Reial (va fer els primers bolos al Tarantos) al Gran Teatre del Liceu.

En quan als KOP, la darrera vegada que els vaig veure va ser el deu de setembre de 2001 quan van actuar de teloners de Fermin Muguruza al Razzmatazz, però en aquell concert no hi va ser present en Juanra, que el dia abans havia estat declarat en recerca i captura. Tampoc cal oblidar el concert del 13 d’abril de 2007 a La Mirona (Salt) amb Fernando Lucifersapo al capdavant i presentant Nostrat.

Veient-los ara el que més sorprèn de Juanra a sobre l’escenari, és la claredat d’idees, la contundència i fermesa amb que les exposa. Cinc anys a la garjola només ha servit per reafirmar la seva ideologia política, vital i humana. Una postura que deixa ben clara la necessitat que un grup com KOP segueixi en actiu.

The Offspring, sala Zeleste (Barcelona), 9 de febrer de 1999

Seguim amb els saltironets i batalletes

Gairebé sempre, la primera foto d’un concert no serveix per gaire. Les llums encara no estan amb la seva potència màxima, el grup s’està situant al seu lloc, la càmara encara està amb els ajustaments de la feina anterior, tu t’estàs situant al llardós foso del Zeleste (ara Razzmatazz però sempre llardós), el públic crida embogit…

Però aquesta és una molt honorable excepció, al primer click, el primer negatiu (si, és de l’any 1999 i ho feia amb analògica), els primer rasgueixos de guitarra i ja tenia la feina feta, ja havia aconseguit la foto que volia tenir dels The Offspring en els segons inicials del concert.

Guillem Gistert (Manel) i Pere Agramunt (La Brigada), sala Apolo (Barcelona), 7 de gener de 2008

Començar l’any musical i la temporada de concerts amb una sobretaula plena de cançons Manel i La Brigada… no está gens malament… Esperem que les bones vibracions segueixin la resta de l’any.

Però…
Però posats a triar una versió de “Lili Marleen”, els recomanaria a aquest parell que recuperissin aquesta dels valencians Interterror dels anys vuitanta i no pas la d’Olé Olé:

I als senyos de l’Apolo: no cal que la sala sigui una sauna però tampoc cal que sigui una nevera! 

Stone Sour, sala Razzmatazz II (Barcelona), 5 de febrer de 2003

Pulp, Primavera Sound-Poble Espanyol (Barcelona), 17 de maig de 2002

The Stooges, Primavera Sound-Parc del Fòrum (Barcelona), 27 de maig de 2005

Ron Asheton (1948-2009)

És fotut, el cos l’han trobar avui però no se sap si va morir el 31 de desembre o el 1 de gener, per tant serà difícil datar la seva mort. Sigui com sigui, ens ha deixat als 60 anys un dels creadors de Raw Power (1970) o Fun House (1973), pilars bàsics del punk rock.
Demà continuarem amb la col·lecció de salts i levitacions.

Muse, Festimad-Móstoles, 18 de maig de 2001

The (International Noise Conspiracy, sala Apolo (Barcelona) 10 de desembre de 2004

Iron Maiden, Palau Sant Jordi (Barcelona), 12 de juny de 2003

Soulfly, sala Zeleste (Barcelona), 16 de juny de 1998

Si, aquest senyor, en Logan Mader, és le mateix guitarrista que sortia ahir en la foto de Machine Head. Una bèstia de les sis cordes que domina l’art de la levitació.