Esteve Llobet, t’has aixecat amb el cap que et feia un maler. Era com si tenguessis un eixam d’abelles ferotges que es dedicassin a clavar l’agulló amb cura en cadascuna de les neurones que s’acabaven de despertar. Poques neuronetes, digueres, i et posares a riure. (…) Les rialles et van fer mal. Cada ha!, ha,
La forma lluitadora de defensar una idea de Ana Maria Moix, la circumvolució clara i estricta de Carme Riera, el to patriarcal, ferm i irònic de Josep Maria Castellet, l’impetuositat autobiogràfica de Marta Pessarodona, les fitxes acurades i sàvies de Cèlia Riba, l’escriptor sobre el polític de César Antonio Molina, la paraula esmolada i inventiva
Estic rebentat de fer treking de pensament i de cames. Ahir volia escriure emperò no vaig tenir ni un moment, ni un ordenador. Ara, que tenc temps i mac, no tenc escriguera. Duc molts de records, d’històries, de sensacions, de sentiments, de ràbies, de metamorfosis. emperò per damunt de tot hi ha l’estimació dels amics
Un genter, una gentada, una munió de gent.Això és bo?Vaig notar a faltar mestre Costa en els discuros dels polítics, mecenes i Carlos Fuentes. Si no recorda ningú El pi de Formentor el primer horabaixa, com és que els pins no s’aixequen de viu en viu, enrevoltillen troncs, arrels i branques i ofeguen el personal?Per
Aina s’aixecà tard, això era el que li agradava més d’aquelles vacacions a Port Baal, es vestí amb el mallot complet de color taronja, recordà que havia somniat amb serps, n’hi havia una de molt grossa i gan, devia ser una boa com aquella amb la qual es va fotografiar en un mercat de Nova
Migdia. Partesc cap a l’escenografia de Miquel Costa i Llobera. Duc una maleta de llibres. Duc una maleta d’il·lusioneues íntimes. Duc una maleta de records vius. Duc una maleta de capvespres dins mar. duc una maleta de mala llet. Duc una maleta de savieses ritmades. Duc una maleta grecorromana. Duc una maleta de vindiucacions. Duc
dins la humitat marinafer retxes dins l’aigua electrònicarecordar sense memòriasentir l’enbadocamentno voler ressuportar l’estrèpit de les ideologiescontra franco vivíem pitjorno et capi cap dubtemirar no és veurecapir no és entendreen tendre, fill de puta anònim!tot té nom i anomenadano ho oblidis cussota malanadano deixis l’ospullaranga de felspationa de belspassionera de somnieramil fulls del teu sexe
FA UNA HORA QUE L’INTENT PENJAR AMB UN PC D’UN CIBER A L’EPICENTRE DEL FEMER DEL TURISME D’ESPARDANYETA I CRISI! DIMARTS, 19/08/2008 – 06:00h Biel Mesquida: ‘Tota la meva obra té una intenció poètica’ Entrevista amb l’escriptor dins la sèrie ‘La paraula viva’ ‘El català és una llengua per dir, diu Biel Mesquida. A mi
I quasi no mirar res.I quasi no tenir ganes d’escriure.I quasi fer-ho per donar senyals d’emoció.I veure el cul del turisme, tan emmerdador.I pensar que fa falta molta de pensera.Quins seran els pensadors lúcids d’aquests temps de pobresa i d’incultura?S’aixequen tants de falsaris, tants de bàrbars vestits de savis, tants de miserables desfressats de gent
Em trob a l’spà del Paradís. Per a un convalescent d’una malaltia amorosa forta no hi ha res millor que unes fregues pel cos donades per mans que, a més a més d’uns coneixements tècnics, saben trobar i guarir les contractures de l’ànima. Qui em telefonava des d’una ombra luxosa de pins de
tot es veu amb perspectives esbiaixadesels roquissars negres, les detencions de dotze corruptes del darrer govern PP de Jaume Mates (rien ne va plus, Matas, ara mateix. estiueja a la Colònia de Sant Jordi! Amb aquests fons no calen formes!),l’argent fus del sol dins la plana superfície líquida, l’estrèpit del Megasport en terra de dictadura comunista (ara i
UN COP BAIX: LA MORT DE MAHMOUD DARWISH Poemes de Fatena A., poeta palestiniana en lluita i en amor. A marble face. .. a tired god Like a little god for whom the universe is too smallHe comes out from the bones of the tale and criesHis face washed by the nectar of those fearful
Hi entr amb tot el cos sota aigua de mar:la cova més íntima més estrangeraEnprodigiosat per un sonet d’escórpores columnes d’argila que sostenen buittot amarat d’un catàleg de felicitatsde líquids verds en transparènciesde terrossos esbucats pels reflexos
Avui, que tenc escriguera plaguetera, vull publicitar els vídeos de Xavier Pla. Quin guster aquests clips d’escriptors que m’agraden! Josep Maria Espinàs és un vertader resistent, literalement i en tots els sentits. Em fa visquera!
Pere Servera Melis té dinou anys i unes ganes desficioses de ser escriptor. Des que el director de la revista La vida impossible t’ha demanat un conte d’estiu vas cercant temes com un desesperat. El primer esborrany que fas t’ha sortit d’una tirada: «Fitora. Quan comença a fer fosca, sempre es necessita algú. Eugeni té