L’Enric Borràs ha tingut l’amabilitat d’afegir un comentari molt interessant al meu bloc d’ahir. Li ho agraeixo i em permeto de respondre-li amb aquesta carta oberta: Benvolgut Enric: Una de les coses que més ràbia em fa és saber que a CiU hi ha independentistes estancats, és a dir, persones que volen decididament que tinguem
Que el sobiranisme d’aquest país s’ha posat a caminar amb passa ferma és una realitat innegable. Si fa uns anys teníem un partit que s’autodefinia com a nacionalista amb majoria al Parlament i un independentisme residual, ara aquest independentisme ja no té res de residual, i no sols és parlamentari, sinó que governa, això sí,
Avui toca felicitar-nos per la notícia d’aquest alto el foc permanent. Esperem que sigui l’inici d’un procés de pau que deixi enrere per sempre més l’ús de la violència per reclamar un Estat propi. Però amb aquesta notícia canvien les regles del joc de la política espanyola. Ara Zapatero té un problema. La renúncia a
He sentit el parlament de Josep-Lluís Carod-Rovira al Congrés i l’he trobat encertadíssim. Crec que pot ser pres com un discurs simbòlic. Gairebé tots els que Carod ha fet a Madrid són per recordar, però el d’avui fa la impressió que marca l’inici d’una nova etapa. Sentint Carod un s’adona que aquest país té un
Enric Borràs i altres persones han encetat una campanya que promou el vot nul en el referèndum de l’Estatut que previsiblement s’ha de fer el 18 de juny. Quan aquesta proposta encara no s’havia formalitzat, el mateix Enric Borràs va escriure un comentari al meu bloc on m’avançava les seves intencions. En aquell moment, la
Avui que fa dos anys que el PSOE va guanyar les eleccions és normal trobar balanços, referències als atemptats i altres reflexions que tenen com a subjecte la política espanyola. Per a mi no tindria cap interès especial si no fos que aquestes reflexions van posant en relleu una cosa que sí que ens afecta:
Divendres passat em feia ressò de la recollida de signatures que s’està duent a terme al lloc web www.noenelnostrenom.net i que espero que sigui un èxit tan rotund, com a mínim, com el 18-F. Aquesta iniciativa té un horitzó en el referèndum del 18 de juny. Des d’aquest espai que ens facilita Vilaweb i a
A Arenys de Mar continuen els actes en commemoració dels deu anys de la mort de Fèlix Cucurull. Avui a les vuit del vespre hi ha un col·loqui amb Frederic-Pau Verrié i Arnau Puig moderat per Oriol Ferran. La setmana passada n’hi va haver un altre amb Josep Maria Cadena, Francesc Vicens i amb David Caldeira
Sembla ser que el proper mes de juny tindrem l’oportunitat de pronunciar-nos sobre el nou estatut. Al juny. Doncs, la falç al puny. Malgrat les connotacions agressives d’aquesta eina que trobem a l’himne nacional, la metàfora torna a tenir plena validesa. Cal que esmolem ben bé les eines. Però quines eines? Les de la informació, perquè
Abans de les darreres eleccions, ERC havia dit públicament que era partidària de constituir un govern d’unitat amb tots els partits de tradició democràtica. Fins a la nit de les eleccions mateixa, si no recordo malament, ho van mantenir. Després, davant la negativa reiterada del PSC, que deia que no es podia frustrar el canvi,
Fa uns anys, el PP va anunciar un gir catalanista. Tots recordareu Aznar brandant una senyera i ensabonant-nos a tots perquè ens creguéssim que el PP havia passat a dir-se PPC com a mostra de l’assumpció de la tradició del catalanisme polític. Quedava enrere l’etapa vidalquadrista de la confrontació i arribava Piquer. Aquella operació, si