QUOTIDIE MORIOR Arribaves dins la piuladissa dels ocells. T’acostaves entre la claror taronja pàl·lida que inventava el sol de capaltard. Baixaves l’escala amb la lentitud dels pensaments, estels sense vent, atrapats per les forces gravitatòries. Eres, Aràlia, un Vermeer dins l’ambre confitat de la llum. No volia recordar la discussió que havíem tingut aquest matí
HO RECORD COM SI FOS ARA És una força. És un crit. És un defici. És una profanació. Aràlia, acabaves de llegir uns versos molt estimats. “Les algues més delicades i l’anemona de mar. Ens torna les nostres pèrdues, la xarxa esquinçada, La gambina de les llagostes destrossada, el rem trencat I la roba de
Escriure és intentar saber què escriuríem si escrivissim MARGUERITE DURAS CAP DE SETMANA DE TARDOR Sempre t’has demanat què succeeix en els moments que precedeixen la catàstrofe, Daniel Servera, i ara, mentre t’afaites amb tota la parsimònia del món, la teva mirada fuig d’aquesta cara ensabonada d’un venedor d’assegurances de quaranta-set anys, amb una dona,
M’HAS ENTÈS BÉ? M’HAS ENTÈS? Aràlia, ets més bella que tu mateixa! Aràlia, ets més seductora que tu mateixa! Per què et dic això? Has agafat el gerro de porcellana de Meissen, una de les joies del casal, i l’has carregat amb parsimònia i gust de roses místiques, d’aquelles que creixen a la vorera del
“Tous mes jours sont des adieux” Chateaubriand “L’escriptor no és tant algú que té coses a dir sinó algú que ha trobat uns procediments que generaran coses en les quals no hauria mai pensat si no s’hagués posat a escriure-les” PUJAVES, ARÀLIA, PER LA COSTA DE LA POLS COM SI NO CONEGUESSIS NINGÚ Anaves amb
CADAFAL DE SOLITUD Aràlia, per què els indis siux deien que estimaven sa terra com el nadó estima el batec del cor de sa mare? Aràlia, ser prop de tu significa “ser feliç”, per què tantes distàncies plegades? Aràlia, ets un canvi de forma perpetu, per què no puc ser part de les teves metomorfosis?
“Cartografiaré les zones íntimes”, em deies, Aràlia, mentre escrivies relats que tancaves amb el pany i la clau del teu silenci. Feies un capfic dins els pensaments propis i desapareixies cap a les profunditats. Et cercava per tota la casa. Pujava als porxos. Baixava al jardí. Feia voltes pel parc. No m’atrevia a dir el
DOLÇA VIOLÈNCIA VOLUPTUOSA La fredor humida s’afica per les escletxes de les vidrieres, entra dins les mirades cap al jardí exhaust de tant lirisme, penetra per les entreportes del sentit, fa matx entre les correnties nervioses que empenyen cap a la malenconia, ataca tot temps de valent. Aràlia em mira des d’una fotografia emmarcada damunt
MOMENTS D’ALTA TENSIÓ T’has aixecat, Antònia, del llit pegant gambirols. Mires el rellotge digital. És de matinada. Has sortit de l’habitació de matrimoni d’en Joan i teva com si fossis una lladrona. Has anat cap al bany recorrent aquell passadís estret i llarg que et semblava infinit. Per l’ull de bou sobre el vàter sortia
No és ver. No pot ser de cap manera. Paraules rovellades vora la casa de la vida. Paraules que han quedat gravades en els camins, en el referit de les parets, en la sequera de les fonts, en els mobles tapats amb teles blanques, en les aranyes de Murano que encara dringuegen. Paraules que sobrevolen
Les camades són el meu país: caminois que em duen enlloc; caminois amb parets seques a cada costat totes plenes d’esbarzers carregats de mores quasi negres; caminois que penetren dins el bosc sense cap senyal, cap indicació, cap meta; caminois que són ponts penjats damunt l’abís de l’horror o de la tendresa o del pensament;
Alegrar-me de l’EVIDÈNCIA!!!! DE BON DE VERES! AAAAAAAHHHHHHHHJJJJJJJJJJJJXXXXXXXX! Cal anar alerta amb la visibilitat… I la bella coincidència dels Papers de Salamanca! DUES FESTES PER A L’EVIDÈNCIA!
NO diré res pus. He perdut la confiança en un humà. Això no és la vegada que fa deu, ni la que fa vint que em passa. Emperò sempre, aquí sí, hi ha un poc la sorpresa crua i cruel de la primera vegada. (Ah! La ingenuïtat a partir del quinze anys ja cau dins
Em trobava dins una seriosa reunió, que ha durat dues hores. M’ha salvat la il·lusió una frase del poeta P. C., que no repetiré literalment perquè estava dins un context complex i que ara no interessa. Millor dit: m’han salvat la il·lusió dos mots que m’han desencadenat una pensera prodigiosa. CORRUPCIÓ AFECTIVA Qui no ha
Escrit dins el batecs de la llengua, dins els seus tactes i estremiments… LES COSES VIUEN MÉS QUE ELS HUMANS Aleix conduïa a poc a poc el seu escarabat negre nou de segona mà per aquella carretera plena de corbes perilloses, ben tancades, que anava de Sóller cap a Lluc. Després de la darrera tempesta