Una breu xerrada amb Artur Mas

Tal com podeu llegir ja als apunts de
Vicent Partal o Toni
Ibáñez
, i tal com algú (juraria que
l’Andreu, a risc d’equivocar-me) s’encarrega de reportar en
comentaris al darrer apunt, ahir Artur Mas es va reunir amb una
desena de blocaires amb la intenció de parlar de blocs i de la
refundació del catalanisme. Literalment, i segons el correu on
Mas ens convidava, ?Conversar
sobre el futur dels blocs, l?interès que genera el debat
polític català a la xarxa, la necessitat de situar
Catalunya al món a través de les noves tecnologies i
tot el conjunt de propostes que es desprenguin de la proposta de la
Casa Gran del Catalanisme són motius suficients per trobar-nos
tots plegats.
?
D’entrada, cal celebrar que CiU s’hagi interessat pel fenomen bloc i
els agraeixo que hagin volgut comptar amb mi per a una trobada força
més interessant que la conferència de dimarts. Parlo,
és clar, a títol personal. El text de Mas l’he acabat
llegint igualment a casa. La trobada amb blocaires té una
transcendència simbòlica superior en la mesura que és
el primer cop que un partit em convida a la seva seu per saber què
penso de l’activitat blocaire i com veig la posició del partit
en aquest espai. I una última constatació abans
d’entrar en matèria. En aquestes trobades, malgrat els
enfrontaments dialèctics que hi pugui haver, el clima és
d’una cordialitat extrema. Em va encantar saludar, no només
Mas en persona, sinó també Marc Arza, Roc Fernàndez
o, finalment, Jordi Cabré.

Artur
Mas va explicar la intenció de la convocatòria
centrant-se en els dos eixos principals, que són la posta en
funcionament del seu videobloc (coincideixo amb en Marc Vidal que és
més aviat un web amb vídeos) i el debat generat per la
conferència. Va fer alguns comentaris sobre la incomoditat que
havien hagut de suportar alguns dels assistents i sobre les crítiques
que havia generat la conferència, per la qual cosa em vaig
sentir al·ludit. Mas va reblar l’exposició inicial fent
referència a l’informe de la Fundació Jaume Bofill,
conegut l’endemà del seu discurs, com una demostració
més que el país no va com hauria d’anar i que ens cal
algun tipus d’iniciativa per recuperar l’empenta, que és el
que ell prova, diu, de fer.

Després
d’una primera intervenció d’Eduard
Batlle
, doncs, vaig voler expressar el meu punt de vista. Li vaig
dir que jo havia estat dels crítics i per què. Tot i
que donava per fet que s’havia llegit els darrers apunts meus, em va
sorprendre que em preguntés si m’havia llegit el text perquè
crec que queda prou clar que ho he fet, i amb deteniment i tanta
profunditat com he pogut. Ell ho deia, però, perquè
tenia al cap la mala experiència de Cuatro que ens acabava de
relatar a propòsit de la pregunta d’Eduard Batlle i que, entre
altres, David
Navarrete
ha resumit en aquesta frase: ?
S?ha
de reconèixer que el líder de l?oposició ha
estat summament hàbil, ja que ha deixat en evidència
aquella colla de nacionalistes espanyols intransigents, que ni tan
sols havien llegit el seu discurs
?.
Mas, però, havia parlat del model educatiu i jo li vaig voler
fer avinent que aquest debat remet també a la qüestió
de fons. Acabem de tancar l’etapa de l’Estatut, tenim l’amenaça
del TC, l’Estat es blinda al traspàs de competències i
resulta que allò que ens aniria bé és un model
educatiu propi. Podem fer-lo? O estem condicionats per la falta de
sobirania i trobarem per arreu els límits de les competències
estatals? Si ens cal un model educatiu propi i l’Estat hi posa
traves, el més lògic és reconèixer la
necessitat de tirar pel dret.

Mas
va respondre, com diu en Vicent
Partal
, ?
entrant
al cos a cos sense dubtes i defensant de forma tan eloqüent com
dialogant les seues posicions
?.
Va parlar de la necessitat d’evitar la fractura social que provocaria
posar ara la independència sobre la taula; va argumentar la
dificultat que tindria que tots els partits es posessin d’acord en
aquest punt tenint en compte que l’acord no ha estat possible per a
la defensa del concert econòmic (moment en què va ser
tan evident el retret a ERC com l’acord amb Zapatero i que no vaig
voler rebatre per no allunyar-nos massa de tot plegat) i encara
alguna altra idea, cosa que em va deixar amb ganes de rèplica.
Vaig dir als companys que no volia monopolitzar el debat, però
en Marc Vidal va facilitar-me la rèplica abans que la xerrada
se centrés en els blocs.

En
aquesta rèplica vaig voler subratllar que el darrer Baròmetre
d’Opinió Política situa en el 52,7% el percentatge de
població que vol un estat, sigui independent o federat, i que
aquesta és una quantitat suficient per emprendre un procés
sense témer cap fractura social, especialment si pensem que la
visualització d’un projecte en positiu amb un horitzó
concret i amb data fixada animaria molts dels qui ara són
indecisos. La resposta d’Artur Mas va ser que CiU té estudis
que diuen que la majoria de la població se sent tan catalana
com espanyola. De fet, el BOP també pregunta sobre el
sentiment nacional i dóna uns percentatges semblants als que
Mas em va recitar de memòria.

Cal
pensar, doncs, que Mas no parlarà d’independència fins
que els estudis no reflecteixin un percentatge d’identificació
nacional prou ampli. I això és un error o, encara
pitjor, una mala excusa. La meva darrera rèplica va ser per
recordar-li que precisament una persona nomenada per CiU al CGPJ com
Alfons López Tena defensa un procés de secessió
sense tenir en compte els sentiments ni la identificació
nacional. Que una persona es pot sentir espanyola, marroquina,
alemanya o tailandesa, però és perfectament capaç
de comprendre que el model econòmic i social de l’Estat
espanyol afavoreix el centralisme i perjudica Catalunya i Barcelona
com a país i com a capital respectivament. La resposta de Mas
va ser insistir en la dificultat d’arribar al consens sobre el
concert econòmic, que era una qüestió que ja
havíem tractat i a la qual vaig respondre que la dificultat és
la mateixa: posar d’acord un nombre de diputats i votar. No veig que
hagi de ser més difícil consensuar la secessió
que consensuar el concert econòmic. No veig que sigui
necessari fer primer una cosa i després l’altra. En aquest
punt, però, vaig preferir aturar el debat perquè
poguéssim parlar de blocs, que és el que vam fer. I la
veritat és que va ser una trobada molt profitosa. Espero que
no sigui la darrera i que altres partits s’animin a prendre exemple
de la inciativa de CiU.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*