De petit recordo el NO-DO. Ara, ja de gran, és en color però sembla igual.
Més sofisticadet, més polit, però igualment ens injecten i ens fan avinent (intravenosament i en Sant Diumenge) que això és Espanya (la “Una, Grande y Libre”) i L‘himne és el de sempre però amb més decibels: el “-se siente coño !”, que va dir aquell, hem passat al…” se siente, por favor !”.
Han pintat el NO-DO de la seva particular democràcia, la de les no-estelades (de prohibides a censurades a la tv), del no al dret a decidir, no a la diversitat… Els fa nosa. Tot els fa nosa. La política els fa nosa menys quan es tracta de bombardejar amb llurs símbols sagrats, amén. “Bernabéu, Vicente Calderón y cierra España”. Tancada amb pany i forrellat. Caldria recórrer a un manyà especialista, a una bona colla. Seixanta nou és un número molt bonic però caldrien massa mans per obrir aquesta fortalesa…
Mentre, l‘Iniesta només juga a futbol i el Barça aguanta el xàfec amb una peça de menys. I TVE segueix que seguiràs: no llença míssils, llença el seu ignominiós adoctrinament a tutti colori com aquell confetti enllaunat que se t’enganxa als cabells. I el diari El País parla de “Más fútbol, menos esteladas” avui, el dia després. Tranquils! Aquests són els ‘progres’ que ens han de fer més amable aquest Sagrat Imperi, i ens el fa tan insuportable com la distribució de targetes grogues del jutge principal.
Més enllà de la correlació de forces, algun dia ens acabaran censurant les jugades del propi Iniesta.
I entretant, nosaltres, tot i haver resistit i guanyat, a la brega, com sempre, talment els NO-DO d‘ahir i de sempre ?, No… sempre més subtils. Igual que criatures -també sofisticades- que semblen jugar a veure qui la té més grossa o qui és més obert.
2 a 0. Iniesta alça la Copa. Ja són les dotze de la nit. Les autoritats, a la llotja, aplaudeixen. Campions de la Copa de Sa Majestat en rigorós directe.
Fidel Picó;
El poeta roig
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!