Fòrum Narcís Monturiol

Ara que s’acosta la calor, els ajuntaments del litoral català comencen a preparar les platges amb l’objectiu de què centenars de milers de turistes devorin la sorra i l’aigua salada a canvi d’uns quants calerons i algun que altre lloc de treball precari i temporal. Algun turista s’hi deixarà la vida quan, ebri de sangria o de vi barat, decideixi emular Spiderman i saltar de balcó en balcó. D’altres, literalment, s’hi deixaran la pell com a conseqüència d’un excés d’insolació.
Més de 14 milions de turistes ens visiten cada any, deixen uns 13.000 milions d’euros, generen una activitat econòmica que suposa el 12% del PIB català i donen feina a unes 350.000 persones. Uns números que llegits així, en fred, fan empetitir. Que n’és d’important, el turisme !!! Però lluny de deixar-se enlluernar per aquestes grans xifres, el govern dels millors de la Gran Diputació Provincial de la Plaça de Sant Jaume aposta per un turisme de qualitat, segons es dedueix de la lectura del Pla de Turisme 2012-2020: una oferta de qualitat orientada a una demanda de qualitat, diuen.
Potser és en el marc d’aquest instrument de la planificació turística on calgui buscar la raó que expliqui la fulminant entesa entre la Gran Diputació Provincial i els municipis costaners de la comarca del Maresme sobre la solució a la regeneració de les platges aportada pel ministeri del ram espanyol. Una entesa que es basa en la negativa total d’aportar ni un sol euro als més de 52M € perquè les platges perdin menys sorra. “Qualitat? Sí, però que la pagui l’Estat” sembla interpretar-se.
Les llevantades que tanta aigua aporten als rius de la franja litoral (Muga, Ter, Llobregat, Foix, Gaià, Francolí, tram final de l’Ebre), s’emporten -de torna- la sorra de moltes platges, especialment les del Maresme -des d’Ocata fins a tocar Blanes-. El mar, a poc a poc, retorna la sorra però a un ritme inferior que l’exigit per les necessitats turístiques, i nosaltres, en lloc d’adaptar-nos a la natura, forcem que la natura s’adapti a les nostres necessitats i ens gastem milions d’euros en regenerar les platges; més de 78M €, només entre el 2005 i el 2011.
Tant se val que cada any hi hagi llevantades; tant se val que haguem construït desenes de nous ports esportius que interrompen la circulació de la sorra al llarg de la costa; és igual que els rius aportin molt menys sediments com a conseqüència de què hi ha embassaments que els retenen; tant li fa que el nivell del mar pugi a raó de 3 mm anuals per culpa de l’escalfament global, o que les platges catalanes retrocedeixin de mitjana a raó d’un metre cada any. Que l’Estat hi aboqui milions, que vinguin els turistes entre maig i setembre i tal dia farà un any !!!
Aquesta vegada, però, la solució que ha aportat el ministeri espanyol té l’aval del Laboratori d’Enginyeria Marítima de la UPC, encapçalat per l’equip del Doctor Agustín Sánchez-Arcilla, que aposta per una combinació de solucions toves i dures en funció de la platja de què es tracti. No és la clàssica reposició de sorres, sinó una combinació d’actuacions flexibles i reversibles a desenvolupar durant quinze anys. L’Estat es compromet en aportar 30M € dels 52 que costaria aquest pla de regeneració de les platges del Maresme, a l’espera de què la Generalitat i els ajuntaments beneficiaris hi aportin la diferència. Ambdues administracions catalanes s’hi neguen, sota l’argument de què les platges són competència de l’Estat, en tant que constitueixen allò que hom anomena el domini públic maritimoterrestre. En tot cas, argumenten, els cànons que els ajuntaments liquiden a l’Estat perquè aquest els permeti dur a terme activitats al litoral haurien de ser una font de finançament del pla. Posen com a exemple el cas de la regeneració de les platges de Sitges: la reposició de 70.000 m3 de sorra l’any 2014 comptava amb un pressupost de 420.000 € que aportà el Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, i que es finançà parcialment amb el cànon que abona anualment l’Ajuntament de Sitges per a la instal•lació i explotació dels serveis de temporada a les platges. És com si el cànon de l’aigua hagués de finançar la inversió en gestió de l’aigua; resultat: 1.400M € de dèficit a l’ACA perquè el cànon tot just cobreix les despeses d’explotació i manteniment del cicle de l’aigua.
La negativa de les administracions catalanes arriba pocs dies després que el Conseller que gestiona el ram del turisme anunciés que gràcies a la taxa turística la Generalitat havia recaptat 82,3 M € des de la seva aplicació, el novembre del 2012. La taxa turística grava amb entre 0,45 i 2,25 euros per persona i nit, amb un màxim de set dies, l’estada en els diferents allotjaments turístics de Catalunya. L’any 2012 (dos mesos) suposà uns ingressos de 2,8 M €; el 2013, 38,4 M i l’any 2014 un total de quasi 41 M €. Només recordar que quan el Parlament de la Ciutadella aprovà la llei que creava la taxa, insignes representants del sector turístic català alçaren la veu en contra tot i argumentant que això seria la fi del turisme a Catalunya. Talment com amb les successives declaracions de zones vulnerables a la contaminació per nitrats d’origen agrari a les aigües subterrànies,: el sector porcí exclamava que seria la seva fi i la deslocalització de les granges a l’Aragó. I vés per on, l’única cabana ramadera que ha crescut constantment i progressiva en caps de bestiar ha estat la porcina: ja són 8 milions de porcs permanents i uns altres 7 milions que transiten pel país (i l’emmerden !!)
Què cal fer, amb els ingressos obtinguts de la taxa turística? Segons l’article 116 de la Llei 5/2012, del 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics, la taxa turística cal destinar-la a:
a) La promoció turística de Catalunya.
b) L’impuls del turisme sostenible, responsable i de qualitat, i la protecció, preservació, recuperació i millorament dels recursos turístics.
c) El foment, la creació i el millorament dels productes turístics.
d) El desenvolupament d’infraestructures relacionades amb el turisme.

Segons la premsa, la Generalitat ha destinat, entre d’altres, 5,6 milions a infraestructures com el Circuit de Catalunya, les pistes d’esquí de Vallter i el Tren dels Llacs, i ha invertit dos milions d’euros més a donar suport a esdeveniments com la Volta ciclista, el Ral•li Catalunya Costa Daurada o la candidatura a la Ryder Cup de Golf 2022. Emperò destinar 22M € a la regeneració de les platges del Maresme, res de res; i no pas perquè les platges no siguin ni un recurs turístic ni una infraestructura turística, ni tampoc perquè no siguin ànima de la promoció turística del nostre país i contribueixin en més o menys mesura a l’impuls del turisme. Res de tot això; s’hi neguen perquè les platges són de l’Estat.

Magnífic argument !!! Com que això no és casa “meva” que ho pagui l’amo. És com quan ets llogater d’un pis i no vols fer obres perquè el pis no és teu i el propietari no te les vol pagar. Solució: te’n vas de lloguer a un altre pis. Un argument formidable, si no fos per tres petits detalls.

En primer lloc, aquesta concepció d’inquilí del teu propi territori és conseqüència d’una mentalitat provinciana de la nació, producte d’una colonització que no només ha volgut anorrear-nos com a poble, sinó que utilitza els nostres polítics i gestors públics com a peons de la metròpoli. El cas de les platges del Maresme no és, per dissort, l’únic exemple d’aquesta genuflexió de l’esclau: el mateix ha passat amb el Pla de Gestió del Districte de Conca Fluvial de Catalunya, ara en informació pública, que tracta només la meitat del territori del Principat. L’altra meitat, la que pertany a la demarcació de l’Ebre, ni existeix, com si la Generalitat no hi tingués cap mena de competència en política de l’aigua. Resulta que en època d’un President de la Generalitat autonomista (Montilla) es redactà un Pla de Gestió de l’Aigua més nacional que en època d’un President de la Generalitat sobiranista (Mas). Seran coses del “procés”….

En segon lloc, si les administracions catalanes no volen destinar ni un euro perquè l’amo de les platges és l’Estat, aturem immediatament totes les depuradores d’aigües residuals urbanes dels municipis costaners. Per què hem d’esforçar-nos a gastar diners en tenir unes aigües de bany amb qualitat al litoral si la platja és d’un altre? Que la pagui l’Estat, la depuració !! Amb el mateix argument hauríem de renunciar en la reclamació d’un règim variable de cabals ecològics al tram final de l’Ebre, tenint en compte que el domini públic maritimoterrestre remunta riu Ebre amunt fins arribar al Pont de la Cinta a Tortosa.

En tercer lloc, l’Estat diu que està disposat a invertir una part. Per tant, és des dels pressupostos generals de l’Estat espanyol que s’hi invertiran els 30M €; de fet, ja han començat les actuacions a Malgrat de Mar amb la instal•lació d’espigons geotèxtils. Que jo sàpiga els catalans fem una generosa aportació als pressupostos generals de l’Estat, una aportació que en terminologia del “procés” té el nom de dèficit fiscal, i està avaluat ens uns 16.000 M € que se’n van i no tornen. Per tant, ja estem pagant la part proporcional de la regeneració de les platges del Maresme.

“Ho veus, si en part ja paguem per les actuacions de regeneració, per què hem d’aportar la diferència que reclama l’Estat?” Per una qüestió ben simple: sobirania política. Tant el govern de la Generalitat com quasi la totalitat dels ajuntaments de Catalunya han manifestat llur compromís amb el procés de transició nacional que ha de culminar amb la independència. Fins i tot, segons els partits més compromesos amb aquest procés, hom està treballant en les estructures d’estat que seran necessàries per, arribat el moment, desconnectar de l’Estat espanyol. La clara i rotunda inhibició de la Generalitat i ajuntaments en el cas del pla de regeneració de platges del Maresme va en sentit radicalment contrari: renunciar a a actuar en més de 400 Km de la línia costanera del teu territori perquè l’amo és un estat que et vol residual, no és un exemple coherent de sobirania política. I menys encara si disposes de quantiosos recursos econòmics per actuar-hi, com és el cas: si la Generalitat (i els municipis, que són receptors del 30% dels ingressos) recapta amb la taxa turística una mitjana de 40 M € a l’any i la regeneració suposa un cost de 52 M € en quinze anys, l’ingrés total de la taxa en quinze anys és de 600 M €. No es pot invertir el 8,6% d’aquest ingrés, derivat de la taxa turística, en disposar de platges on els turistes (i els autòctons) puguin gaudir del sol i el mar?

Costa, i molt, refiar-se’n, d’aquests nostres dirigents que –diuen- volen conduir-nos cap a la independència si són incapaços, ja ara, d’actuar amb sentit d’Estat. Actuar amb sentit d’Estat suposaria dir-li al govern espanyol una cosa tan simple com aquesta:

“Ja sé que les platges són teves. Però resulta que a Catalunya disposem d’una taxa turística que ens genera prou ingressos com per mantenir i millorar una infraestructura turística de primer ordre. Per tant, agraïts per oferir-te a pagar una part de la inversió, però ja ens ho paguem tot nosaltres. En canvi, i tenint en compte que ara hi ha d’altres polítiques molt més prioritàries per als catalans, et demanem que destinis aquests 52M € a altres actuacions tals com la millora de la xarxa de rodalies de Renfe, els fons destinats a beques menjador o els ajuts a la llei de dependència”.

Això és sobirania política i, tant de bo, siguem a temps de rectificar. Altrament, em faré andorrà: si més no, allà no hi ha platja !!!

Colau del Ros

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!