Club 7 Cinema

Una selecció de fragments de crítiques i comentaris publicats en català sobre The Imitation Game, de Morten Tyldum, estrenada ja a la nostra cartellera.

Es tracta de crítiques o articles publicats a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. Resums del que han escrit els autors, amb la intenció de recollir-ne aportacions a la reflexió, tot reivindicant el paper de la crítica cinematogràfica. Per descomptat que, de les crítiques, cal llegir-ne l’original i completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

Per Joan Pons (The Imitation Game, diari Ara, 31.12.2014), aquest film s’acosta des d’un classicisme una mica ranci a la figura d’Alan Turing. Reconeix que el format de pel·lícula biogràfica amb espurnes de thriller pot ajudar a descobrir qui va ser Turing i el paper que va tenir a la Segona Guerra Mundial; tot i que no s’està de dir que cau sovint en la carrincloneria i la timidesa expositiva. Li reconeix el mèrit d’haver fet un film d’intriga només amb uns científics experimentant amb fórmules entre quatre parets i, lògicament, parla de Benedict Cumberbacht: encasellat, es pregunta? Per bé que troba que creix davant d’alguns actors i minva en els diàlegs amb d’altres.

A la seva ressenya, Xavier Roca (Alan Turing, un heroi poc reconegut, diari El Punt Avui, 02.01.2015) descriu la interpretació de Benedict Cumberbatch per entendre’ns, com una mena de barreja entre Sherlock Holmes (..) i l’autista Sheldon Cooper de la sitcom The Big Bang Theory. I remarca que les tendències sexuals del personatge són claus, segons la pel·lícula, per entendre la seva introversió i també el poc reconeixement públic que va tenir una figura amb certa dimensió d’heroi tràgic.

La crítica més favorable al film l’he llegida de Beatriz Martínez (The Imitation Game, Time Out Barcelona). D’entrada, ja considera fonamental el llibre d’Andrew Hodges en què es basa el film i remarca que l’adaptació descompon la narració entre els capítols essencials de la vida d’Alan Turing com si es tractés d’uns mots encreuats. Admetent un cert caos que provoca aquesta descomposició, celebra que finalment tot s’ordeni i permeti fer-se una idea global de qui va ser en realitat Alan Turing. Valora com un dels grans trumfos de la pel·lícula que aquesta seva estructura narrativa s’ajusti tan bé a l’essència més pura del que s’està intentant explicar, tot i que en considera el seu repte principal (i que el supera bé, segons la crítica) que s’endinsi en les contradiccions d’un home i construeixi un relat polièdric al voltant de la seva figura. També destaca que aquesta penetració en la personalitat complexa de Turing es faci tot seguint les regles de la biopic més intimista, conjugant-les amb les bases del thriller d’espionatge i misteri; cosa que atorga al conjunt un aspecte dinàmic i ple d’intriga.

Per Nando Salvà (Un heroi banalitzat, El Periódico, 31.12.2014), en lloc de fer justícia a la figura de Turing, se la redueix a la típica successió de clixés propis del cinema biogràfic. Assenyala que, en la simplificació, s’ intenta convertir el seu autisme social en graciós i, amb la finalitat d’imposar al relat alguna cosa semblant a un final feliç, es resisteix a parlar de la seva condició sexual i del tràgic destí que li va deparar.

Javier Ocaña (La màquina de fer cinema, El País, 31.12.2014) resumeix la seva opiníó tot dient que La pel·lícula de Turing no és gaire enigmàtica, però forma una bastida dramàtica perfecta. La titlla de clixé i la descriu com el clàssic producte britànic de magnífica ambientació i interpretació, de (gairebé) irreprotxable narració sobre un tema d’enorme interès, impecable en les seves formes però sense una gota de risc, en la qual tot encaixa a la perfecció. I insisteix força en el fet que tingui la marca dels germans Weinstein, amb pedigrí en les curses pels Oscar. Conclou de manera molt pertinent que Turing, sempre arriscat, mereixia més audàcia i menys fórmula.

Fotos: StudioCanal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!