Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
FOTO © DeA Planeta 12 anys d’esclavitud, de Steve McQueen
Tot i que les pel·lícules s’han de valer per si mateixes i no té gaire sentit de comparar-les, tard o d’hora apareix una o altra competició en què concursen films diversos, d’autors normalment ben diferents. En l’actual convocatòria dels Oscar, se’ns proposa una rivalitat entre tres títols, especialment: Gravity, d’Alfonso Cuarón; American Hustle, de David O. Russell, i 12 anys d’esclavitud, de Steve McQueen. I, ja posats, podem entrar en el joc de les odioses comparacions.
Per mi, no hi ha color. Si per mi anés, 12 anys d’esclavitud, de Steve McQueen, guanyaria no tan sols l’Oscar de Millor Pel·lícula, sinó un bon reguitzell d’estatuetes, d’entre les quals, per descomptat, la de Millor Direcció —que molt difícilment guanyarà, a l’hora de la veritat—.
Tanmateix, deixeu-me dir que, en l’apartat interpretatiu, no em convenç gens ni mica la nominació de Chiwetel Ejiofor (l’home lliure segrestat i convertit en esclau), ni la de Lupita Nyong’o (l’esclava cobejada pel tirànic esclavista Michael Fassbender). Tot al contrari del que passa amb els actors d’ American Hustle, que fan un treball memorable: tant Christian Bale i Amy Adams, en els rols d’estafador amb postís i la seva sòcia, respectivament, com Jennifer Lawrence, com a dona de Bale, i, si m’apreteu, també Bradley Cooper, en el paper de l’ambiciós agent de l’FBI. Per la seva banda, Sandra Bullock, doctora en enginyeria mèdica de missió a l’espai, a Gravity, a part de sorprendre per com es manté bé físicament (suposant que no hi hagi hagut trucatges), queda molt lluny de la qualitat dels registres dels seus col·legues al film de David O. Russell. Recordem, per cert, que el seu únic “partenaire” en l’aventura a l’òrbita terrestre, George Clooney, no ha estat ni tan sols nominat.
Podríem discutir sobre els guions d’American Hustle i de 12 anys d’esclavitud. Pel fet que el primer és original i el segon, adaptat, concorren en categories diferents i, per tant, podrien guanyar-ne l’Oscar tots dos films, encara que tenen rivals diferents i això ho pot distorsionar. Centrant-nos en aquests dos films, però, el de David O. Russell i Eric Warren Singer és molt intel·ligent, en narrar i esfilagarsar una història de manipuladors, estafadors, mentides i autoenganys a base de constants canvis de punts de vista, fent passar el relat per les diverses etapes d’evolució dels diferents personatges d’aquest film realment coral. I el de John Ridley, per a Steve McQueen, té la vitut d’agafar la dramàtica aventura de l’home lliure convertit en esclau i convertir-la en una reflexió sobre els esclaus, els esclavistes i l’esclavitud, cosa que permet alhora un segon nivell de lectura, respecte la fragilitat de la llibertat i els drets humans, en general. és a dir, el primer, brillant, és més abracabradista i el segon, molt sòlid, atresora més profunditat. El primer mostra la podridura de la societat nord-americana al voltant dels diners i el poder; el segon, a partir d’un fet real de la Història nord-americana, parla de qüestions universals. Quant al guió de Gravity, que no està ni nominat, no val la pena ni parlar-ne.
Un dels dubtes reals que se’m planteja cara a aquesta Nit d’Oscar, és qui guanyarà l’estatueta a la Millor Direcció. De fet, el gremi de directors nord-americans van guardonar Alfonso Cuarón, per Gravity. I si aquella aventura espacial es converteix en la reina de la Nit, fóra pas d’estranyar que també acabés sumant l’Oscar a Cuarón. Sense anar més lluny, als BAFTA, ja va passar. Però francament em semblaria reduir el perfil del director cinematogràfic al de categoria tècnica. perquè Cuarón hi fa un treball molt professional, de gran domini tecnològic, al servei del que no deixa de ser una cinta d’acció, en format d’inesgotable cursa d’obstacles, prou ben portada, amb dosis de melodrama i tocs còmics; un simple entreteniment, molt ben fet; una pel·liculeta, comparada amb les seves dues rivals. I, en canvi, el que fan David O. Russell i Steve McQueen és especialment digne de menció.
David O. Russell, a American Hustle, fa una gran feina de posada en escena del material que li proporciona el guió brillant i intel·ligent abans esmentat. Comptant amb la complicitat dels seus actors, en estat de gràcia, i amb un muntatge prodigiós —seran capaços de premiar el funcional de Gravity, en lloc de l’expressiu d’American Hustle?—, converteix cada pla en imprescindible; tot i que aquí rau un dels problemes del film. El ritme se li fa feixuc, les seqüències i el desenvolupament narratiu no acaben de fluir, mentre el joc virtuós d’ensarronades i autoenganys va marcant incessantment les seves pròpies regles. És a dir, tens la sensació que hi sobra metratge, però no sabria pas per on es podria tallar res. Certament, Russell du la pel·lícula per on li interessa, despullant els personatges de les seves carcasses manipuladores, fent-los interactuar a nivell profund (la bonhomia de l’alcalde que tomba el gran estafador; la “vampiressa” seduïda pels encants de l’agent de l’FBI; aquest agent emborratxat amb el joc brut; la sileta de la dona de C. Bale, que hi toca més del que sembla…). Amb imatges eficients, servides amb gran llibertat formal, transmet les febleses particulars de cada protagonista, la complexitat de les relacions entre ells i tots els papers de l’auca que els toca passar en relació amb la posició de poder en el joc que es porten.
Però francament, per mi, Steve McQueen queda molt per davant de David O Russell —i, per descomptat, d’Alfonso Cuarón—. El seu treball autoral a 12 anys d’esclavitud és magnífic. Com fa un ús pletòric, bell, dramàticament esfereïdor i narrativament prolífic, dels fora de camp sonors! Com converteix la fotografia fílmica —que ni tan sols ha estat nominada— en autèntica expressió artística, en la tradició pictòrica del terme! Com domina magistralment el ritme fílmic, esquivant els perills de les convencions, no deixant que cap episodi li estimbi el global de la pel·lícula cap al fangar del gènere “pel·lícules d’esclaus”! Com aconsegueix de trenar una obra sòlida i personal, tot i partint de material aliè: és i vol ser una pel·lícula sobre esclaus, sí, però també sobre esclavistes i, englobant-ho tot, l’esclavitud! Com els diversos personatges responen a perfils matisats, sense caure en maniqueismes ni èpiques! Malgrat que alguns dels seus actors només estan correctes, com sap treure de Michael Fassbender l’alcoholitzada i violent resposta a la condició injusta —i infeliç— d’esclavista! Com és capaç de resoldre l’escena final, amb un “sostingut emocional” que capgira el tòpic “happy end” en una expressió potent del mal que s’ha fet! Com…
És, Steve McQueen a molta, molta distància dels seus competidors. Seran capaços, els acadèmics de Hollywood, de no donar-li l’Oscar a la Millor Direcció?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!