Som rondinaires de mena. Quan el 1888 l’alcalde Rius i Taulet va impulsar el monument a Colom, el van criticar pel sobrecost. Ara critiquem a l’alcalde Trias pel contrari: per llogar l’estàtua 20 dies per 100.000 euros, que es destinaran a projectes socials, perquè hi ha una ordenança que diu que.
Francament, s’ha d’haver esmorzat vinagre per enfadar-se perquè a Colom li han posat la samarreta del Barça, que, al cap i a la fi, és més que un club en un país que a vegades sembla menys que un equip de futbol. És més intel·ligent i més sa respondre amb el vídeo de la bandera periquita passejant-se per Barcelona que la falta de cintura de Joan Collet.
L’any 1992 l’artista de Terrassa Antoni Miralda va fer casar a Red Canyon, a Las Vegas, Colom i ’estàtua de la Llibertat, amb limusines blanques, la cobla de Blanes i els nuvis projectats sobre les roques. Doncs que l’Espanyol vesteixi Llady Liberty de blanc-i-blau i tindrem un matrimoni mixt i donarem exemple d’esportivitat.
Això sí. Només tinc una inquietud. He descobert a Google Maps que Gaietà Buïgas no va fer Colom assenyalant a Mallorca. En realitat ja assenyalava a Doha, Qatar.
I del fons de les tenebres va emergir Lord Voldemort vestit de Don Pelayo amb un bigoti impossible disposat a reiniciar la Reconquesta. Rajoy és un “maricomplejines” i el que cal és més Espanya, una, gran i lliure i abaixar els impostos.
En el sisè any de la pitjor crisi institucional, política i econòmica que es recorda, ha aparegut, per fi, el tapat de la teoria de la conspiració, el salvador de la pàtria, el mascle alfa. A Itàlia tenen Beppe Grillo, a Espanya el sogre d’Agag. L’home del bigoti. Sempre un bigoti. Que tremolin els independentistes i els rojos.
Del personatge que es va apoderar de la Constitució, ara arriba com tergiversar l’esperit de la Transició davant de la seva mussa.
El dubte és si l’home que va sembrar la llavor de la crisi, amenaça de tornar perquè li dol Espanya o perquè la millor defensa és un bon atac i no ens farem mal, oi doctor?
Keith Richards va escriure el 2010 que Marianne Faithfull, l’única dona que ha trencat el cor a Mick Jagger, el va deixar perquè no es podia divertir amb el penis petit del cantant. “Té un parell de boles enormes –va escriure el guitarrista-, però no pot omplir el buit que hi ha entremig”.
Les dues ànimes de Ses Satàniques Majestats sempre han tingut una relació d’amor i odi, però la dignitat de Jagger no li permetia tornar a la carretera pels 50 anys dels Stones si l’autor del riff més famós de la història no demanava disculpes. “Hi ha coses –ha dit el propietari dels morros impossibles- que no es poden deixar passar”.
Ara podríem recordar, perquè aquesta història és tan llarga com la dels Stones, que Catalunya pateix des de fa 30 anys un drenatge del 8% del seu PIB, de la seva riquesa anual, i ningú diu res. I és una bestialitat el que se’n va i no torna si ens fixem que ara hi ha una batalla per una dècima de dèficit en funció del PIB. O podríem recordar que l’Estat deu diners a la Generalitat. O que obliga a retallar més a qui ha d’assumir els serveis socials. I que, un cop ofegat, et deixa els teus diners i et fa pagar interessos.
Tot això és veritat. Però, el que ho explica tot és una altra cosa. La dignitat i el respecte és important fins i tot entre l’home que va esnifar les cendres del seu pare i el paio que li canta a Satanàs.
Enric Millo és un home de principis ferms. Va començar al sector més nacionalista d’Unió, va arribar a ser portaveu adjunt de CiU al Parlament, va intentar anar a les llistes d’ERC quan Duran el va treure de candidat per Girona, va fitxar pel PP dins del gir catalanista de Josep Piqué i, quan Acebes i Zaplana van posar fi a la paciència del vilanoví, no va tenir cap mania per adaptar-se al gir espanyolista dels populars.
Que ara en el seu minut de glòria de cada cap de setmana que els periodistes hem decidit regalar als polítics digui que l’Estatut és un paper aprovat unilateralment i que s’ha d’acabar amb la ximpleria dels qui denuncien que l’Estat és un morós només té quatre explicacions possibles.
Walter Riso en diria dependència emocional. Els mossos d’esquadra, síndrome d’Estocolm. Un lector de les 50 ombres de Grey parlaria de masoquisme. I qualsevol persona mínimament informada veuria que estem davant d’algú que obra amb desvergonyiment sense complexos, que ha fet de la política el seu modus vivendi per davant de tot i que confia que la resta del món pateixi idiòcia.
