BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

En el segon cas comentat per Renyer, en la notícia que us adjunto al final d’aquest post, quina manera de llençar els diners i la dignitat. L’autocensura idiota persisteix.

Els que des de l’ÒMNIUM han fletat una avioneta per a no dir res i assolir senzillament que ningú ni els mateixos promotors entenguin res del que es proposa, segur que no han llegit mai amb convenciment i obertura de mires el capítol de “Preludi de la Independència” de Carles Muñoz Espinalt que ací mateix us adjunto:

Capítol 3 – PASSAR PER LA CENSURA

Preludi de la Independència.

Carles Muñoz Espinalt, 1992

 

“A tots els qui, amb fe i fermesa,

Han cridat: Visca Catalunya Lliure!!”

C.M.E.

“Com aquell que fa de contrabandista i es
desviu per perfeccionar el doble fons de les
seves maletes…”

 

 

Capítol 3 – PASSAR PER LA CENSURA

 

Com aquell que fa de contrabandista i es

desviu per perfeccionar el doble fons de les

seves maletes, el qui vol deslliurar-se de la

censura —i a Catalunya d’una manera o altra

la censura no para d’actuar— cal que aguditzi

l’enginy si desitja que les seves idees circulin.

 

Què vol difondre? Com pot expressar-ho?

 

Què deixen dir? Quins recursos té per enga-

nyar la censura? Fins on pot arribar? Rumia i

mira d’esprémer tots els sentits de cada

paraula. Voldria trobar metàfores que perme-

tessin emprar uns mots que no tinguessin res

a veure amb el que vol dir, però que gaudis-

sin de la virtut de donar a entendre tot el que

li convingués, mitjançant el pressupòsit que

comporta poder jugar amb uns valors figurats.

No és fàcil i té molt de filigrana. En certs

moments no saps on comença la censura i on

acaba l’autocensura. Si fem un estudi psico-

estètic de la imatge que, segons els censors,

voldrien que presentessin els qui pretenen

defensar la identitat de Catalunya, aviat es

descobreix que desitgen que sigui la pròpia

d’unes persones que no se senten protago-

nistes de les accions del seu poble, ni se

solidaritzen amb les seves gestes. Els volen

espectadors, mai actors. La censura moder-

na, impregnada de les tècniques de

Goebbels, jutja tant el que es diu com l’actitud

personal de qui ho exposa. Això ha creat

situacions ben reveladores i paradoxals entre

la gent nostra que ha teoritzat a l’entorn de la

nació catalana.

 

En relatarem un cas: es pot llegir en un lli-

bre de Gaziel (Meditacions en el desert) la

següent afirmació: «Els catalans del meu

temps —vull dir la minoria selecta— ens hau-

ríem fos totalment amb la nostra pàtria que

per força havíem de triomfar o sucumbir amb

ella. La tragèdia i l’honor de la nostra vida,

són que hem caigut amb Catalunya.»

 

Aquestes paraules varen publicar-se així

en l’edició que es féu del referit llibre a París

l’any 1974, però en ell s’inclou un peu de

pàgina que adverteix: «L’última frase d’aquest

paràgraf és suprimida en el text publicat a

Barcelona (1970). Naturalment per raons

òbvies.»

 

És a dir, l’autor no podia permetre’s el luxe

de confessar que ell havia seguit la mateixa

sort que el seu poble. Era pecat atrevir-se a

escriure: «La tragèdia i l’honor de la nostra

vida, són que hem caigut amb Catalunya.»

 

Per què no podia confessar-se? Potser el

mateix editor ja va actuar d’autocensor o era

una recomanació que féu Gaziel abans de

morir. Tanta responsabilitat pressuposava?

 

Sí, convertia l’autor en protagonista i erigia la

seva personalitat en una imatge model que,

de fomentar-se, s’arriscaven que trobés

seguidors.

 

La lluita patriòtica dels catalans era obligat

dissimular-la el màxim possible. Es pretenia

que en poc temps no ens recordéssim de cap

fet. Calia fer gairebé imperceptibles els nos-

tres senyals d’identitat. No podíem valer-nos

amb propietat de les més ingènues metàfores

on reconeguéssim qui érem. Quan Josep Ma.

de Sagarra va començar el seu Poema de

Montserrat, a tots els erudits els constava que

els primers versos anaven així:

 

Avui que una ventada de ponent

assassina el perfum de la ginesta.

 

Ai las! Arribada l’hora de publicar-los

(1956), no va haver-hi més remei que desdi-

buixar-ne el simbolisme. l d’aquesta manera

van imprimir-se:

 

Avui que una ventada impenitent

encongeix el perfum de la ginesta.

 

Calgué desdibuixar-ne el simbolisme mal-

grat que ben poques persones es capficaven

sobre si «la ventada de ponent» és un símil

que pot o no referir-se a Espanya i molts

menys sabien que, «el perfum de la ginesta»,

havia esdevingut el símbol mateix de

Catalunya, gràcies a la suggestiva força poè-

tica de Joan Maragall que, bo i imaginant-se

la flor i l’olor de la ginesta com a característi-

ca de la nostra nació, abrandat ho versificava:

 

En la flor de la ginesta

Catalunya m’ha parlat

m’ha parlat de la gran festa

de la nostra llibertat.

 

Voleu més bona fe? Bé, doncs, fins i to

havíem de mossegar-nos la llengua els cata-

lans a l’hora de parlar en aquest sentit o l’altre

de «l’olor de la ginesta». La censura o auto-

censura ho capgirava tot. Matxucats els

valors i àdhuc les metàfores, qui podia desco-

brir el seu sentit patriòtic? En la contestació

d’aquesta pregunta trobarem les raons per les

quals, ara, no manquen pas els qui opinen

que la pàtria és una falòrnia i algun disminuït

de sentiments i degenerat de voluntat, amb

ben pocs escrúpols, arriba a escriure i publi-

car: «Fins i tot la vida d’un gos té més valor

que una pàtria.»

 

Carles M. Espinalt (“Preludi de la Independència” 1992)

 

————————–

 

Dibuix: Carles Muñoz Espinalt

——————————
Tal com us deia al començament d’aquest post, en el segon cas comentat per Renyer, quina manera de llençar els diners i la dignitat. L’autocensura idiota persisteix.

5 d’agost de 2017    Independentisme
0 comentaris

Escrivint al cel allò que volem per a la nostra terra

Avui, dugues iniciatives relacionades amb la causa nacional catalana s’anuncien al cel del nostre país. La primera, publicada pel diari nord-català L’Independant explica com un skywriter anomenat Walter Dintinger ha dibuixat efímerament amb la seva avioneta sobre les platges del Rosselló la paraula “català”. Una mostra més de la creixent autoestima identitària (pre-política, potser encara) dels catalans forçosament incorporats a França fa més de tres segles. Deconec qui és l’autor i qui li dóna suport, però és un gest significatiu de com les reivindicacions catalanes s’enlairen en aqueixa part del nostre país.

També, avui, el diari català políticament correcte Ara anuncia que Òmnium Cultural se’n fa càrrec d’una avioneta que sobrevolarà la costa del Principat durant el cap de setmana d’agost amb una pancarta enganxada a la cua reclamanT “democràcia”, per a qui ? Quan ? Se suposa que per al poble català, però no ho explicita d’una manera políticament correcta quan realment hauria de demanar “independència”, que n’és històricament l’equivalent però entre el progressisme ideològicament hegemònic -inclús en ple procés sobiranista- sembla més útil l’actitud nostrada del “tu ja m’entens”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!