BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

Espanya no podia suportar una altra xiulada contra el seu himne i el seu cap d’estat en un escenari amb tuf franquista com és l’estadi Santiago Bernabéu. La seva fragilitat política ha quedat demostrada una vegada més en no poder frenar la que serà una monumental mostra d’independentisme català digne i coratjós, malgrat les amenaces d’alguns dels seus alts dirigents polítics que encara es neguen a condemnar el règim genocida contra Catalunya del dictador Franco com Esperanza Aguirre o María Dolores de Cospedal. Fent un símil futbolístic, podem afirmar que amb aquesta notícia el marcador ara és el següent: Independència, 3 – Espanya, 0. Els dos primers gols van ser les anteriors finals entre catalans i bascos a València i Madrid, on la xiulada a Espanya va ser antològica i d’una gran projecció internacional.

El Camp Nou és, sens dubte, el millor escenari per a una gran campanya internacional de propaganda independentista el proper 30 de maig. Caldrà aprofitar-ho al màxim per a demostrar al món sencer que els catalans tenim una clara voluntat de voler deixar de ser espanyols una vegada per totes. Aquest partit entre el Barça i l’Athlètic jugat davant les seves respectives aficions a l’estadi principal de la capital de Catalunya i amb la monumental xiulada que es produirà als símbols d’Espanya, mai pot considerar-se una final de Copa del Rei. Aquesta serà la final de la Copa de la Independència.

Finalment, esperem que aquesta notícia faci veure a aquells catalans dòcils, porucs, nacionalment domesticats i amb un nul sentit polític que reclamen respecte per la “Marcha Real” i Felipe de Borbón, la importància que té tenir una actitud d’encarar-se amb Espanya per a assolir la victòria de la nostra independència. L’estat espanyol ens insulta a cada moment, ens prohibeix exercir la democràcia més elemental i coarta i persegueix totes les nostres aspiracions nacionals. Xiulem contra un himne que no és el nostre i xiulem com un cant a la independència i a la llibertat contra tanta tirania. Que recordin sempre els qui encara pretenen confraternitzar i dialogar amb la vergonya i la ignomínia aquelles paraules del pare de la independència cubana, José Martí: “El dèspota només cedeix davant de qui se li encara, mai cedeix davant de qui se li humilia”. I nosaltres, els catalans dignes i innegociables, no ens pensem humiliar mai davant cap símbol d’Espanya.