Tot i ser resident a Eivissa, les visites de Nina Hagen a la ciutat
de Barcelona han estat molt poques. La més recent va ser l’any 2006
acompanyada per una Big Band al BTM i després ens hem de remuntar a un
quart de segle enrere quan ella i Lene Lovich van actuar al mític
Studio 54 del Paral·lel. Els més veterans també recordaran una actuació
a principi dels 90 a la discoteca Roc 34 de Vic. Tot i aquestes
absències a la ciutat i tractant-se del seu únic concert a l’Estat
espanyol, Nina Hagen no va aconseguir aplegar més de mitja entrada d’un
públic més encuriosit pel personatge que no pas seguidors a ultrança
d’aquest mite de l’època de l’Aplauso.
Com una nena consentida,
amb un gran llaç rosa al cap, pantalons de plàstic de vinil, un penjoll
en forma de cor que li van llançar des del públic, sandàlies de tacó
combinats amb mitjons blancs i una samarreta que deia «Talk to my
daddy» («parla amb el meu pare»), el mite era allà a sobre de
l’escenari, però els anys pesen en la gola de Nina Hagen i aquesta va
arribar malmesa a Barcelona. I, si a Nina Hagen li traiem els refilets
operístics i la deixem amb una veu rogallosa i sense matisos,
l’acompanyem d’una banda sense glòria i un so més aviat dolent, només
ens queda la fascinació pel personatge, que moltes vegades cau en la
paròdia esperpèntica sense sentit. Va ser un mite que no vam poder
gaudir en detall ja que l’excés de fum i boira artificial van impedir
la visió nítida de l’escenari. Tot pot empitjorar si, a sobre, omple
tot el seu repertori de referències religioses o es llança a cantar el Hasta siempre, comandante
de Carlos Puebla sense cap convicció. La conversió religiosa al
catolicisme la va traslladar a l’escenari des de la primera cançó, quan
va deixar de banda el repertori de ganyotes, i ella sola amb la
guitarra acústica va entonar una cançó anomenada, Jesus is the rock,
deixant fins i tot els dos transvestits vistents vistosos que hi havia a primera
filera amb la boca oberta. Amb la banda en escena, va costar agafar
força a l’espectacle, amb una Nina menys teatral del que calia esperar,
que entre pregàries als déus i lloances a Obama per la concessió del
premi Nobel, va anar desenvolupant un concert sense nervi ni cap tema
memorable per amanir-lo i algunes versions (Riders on the storm dels The Doors o I miss you dels Stones) que podia haver-se-les estalviat. La passional Berlin, el There is not God but God d’Elvis Presley en clau de cabaret i la sempre efectiva My way no van poder salvar el desastre sonor que va significar escoltar l’Ave Maria
de Franz Schubert en la gola malmesa d’una artista en clara decadència.
Una decadència, per altra banda, força honorable, ja que Nina Hagen,
als 55 anys, deixa artistes actuals com ara Amy Winehouse com un simple
exercici d’estil.
Un divendres és una nit de feina per a una sala
com la Razzmatazz i cal enllestir-ho tot ràpid: a les 23:30 en punt van
obligar la diva germànica a cancel·lar l’actuació abans que acabés el
darrer bis, i van quedar enlaire (segons el llistat que tenia a sobre
l’escenari) clàssics del seu repertori com New York o TV Glotzer i ens vam quedar sense saber què podia ser capaç de fer amb el We are the world de Michael Jackson.
