Els Castellers de la Sagrada Família tenim un problema. L'excel·lentíssim regidor del nostre Districte ens ha reconegut que, contra la seva voluntat i sentin-t'ho molt, no ens pot autoritzar que celebrem la nostra IX Diada tal com hem fet els últims vuit anys: amb un cercavila, una actuació a la nostra plaça i un dinar de germanor. Si em provoca vergonya i decepció que la màxima autoritat del Districte hagi de prendre decisions en contra de la seva voluntat, em revolta que, a sobre, li carregui el mort de la decisió a un altre servidor públic que té per sota, adduint motius tant grotescos com que aquell dia hi ha tres activitats més a la ciutat (ni tant sols al districte) i que la guàrdia urbana no pot destinar dos efectius al lloc de l'actuació. Li hem ofert, a canvi de poder actuar a la nostra plaça, no fer ni l'innocent cercavila (cal dir que la solem fer per sobre de la vorera i per carrers peatonals per no molestar al trànsit), ni el dinar popular. Aquesta actitud és un greu menyspreu per centenars de persones que, en un barri on hi ha dèficit de participació, cohesió ciutadana i teixit associatiu, treballen per tirar endavant un projecte cultural, integrador, que fomenta la unió de l'esforç individual de cadascú per assolir reptes col·lectius. Aquest mateix regidor, en un acte electoral celebrat a l'abril, va prometre no posar mai per davant de interès general dels ciutadans la gestió municipal. Només ha trigat cinc mesos en incomplir. D'aquí a uns dies haurem de tornar a anar a votar i, francament, a mi se m'acaben els arguments per a convèncer aquells que veuen els polítics com a gent llunyana que s'otorguen poder per prendre decisions que afecten tothom de forma arbitrària segons els seus interessos particulars. Com diria aquell, us felicito fills!

Josep Pla, 13 d'octubre del 2011

Ben volgut sr. President,

Per tal que com a soci tinc dret a expressar la meva opinió vull manifestar la meva  disconformitat respecte la manera com s’ha afrontat el darrer afer amb el Real Madrid.

Les violentes actituds dels jugadors d’aquest equip responent a consignes de la Direcció Técnica van culminar amb l’entrada a Cesc i pretenien aconseguir per via antiesportiva  lesionar algún/s jugador/s per treure’n un rendiment immediat o a termini mitjà .

La inqualificable agressió a Tito Vilanova va anar precedida de barroers gestos despectius cap a jugadors nostres i posteriorment cap el mateix Tito Vilanova, és a dir cap a la nostra entitat en tant que ells son els nostres representants.
Vull recordar que Mourinho és l’entrenador i Manager general del Real Madrid, és per tant un alt representant, i el Club per boca del seu màxim mandatari ha avalat en assemblea i públicament la seva gestió com una forma de fer madridisme (segurament la única).

La temporada passada les campanyes d’intoxicació, falsedats, acusacions, dopatge, etc. van ser contestades per vostè sr. Rosell, com a President, amb un avís solemne davant l’assemblea de representants i dels medis de comunicació  en el sentit que no se’n toleraria cap més .

Trist és doncs, sr. Rosell, que ara els greus i violents incidents del darrer partit amb el Real Madrid hagin merescut només una poruga i claudicant declaració en ares d’una quimèrica rebaixa d’una tensió que el Madrid no vol rebaixar perquè simplement és la seva estratègia. I no és caure en cap parany defensar-se per a ser respectat.

El Barça i vostè com a President han faltat a aquella advertència i compromís fets públics davant tots els representants del club i medis de comunicació. Lamentable.
Com qualsevol Director d’empresa o Pare de família faria, el Barça ha d’actuar quan un treballador seu –d’alt nivell també en aquests cas- és agredit. No fer-ho apel·lant a un desig d’harmonia és contraproduent per tal com dóna ales als violents que en veure que no passa res es veuran en cor de tornar-hi.

Es molt de doldre, Sr. Rosell, la seva declaració davant les Penyes esforçant-se a intentar tapar-ho cercant tots els arguments possibles i demanant amb decisió i vehemència oblidar els fets talment com faria qualsevol madridista.

Les campanyes son d’ells, les acusacions son d’ells, la violència és d’ells.  Sr. Rosell no pot ser que només el Barça hagi de posar l’altra galta. Demano dignitat!
El Barça i la seva afició  al llarg de tota la seva historia, tenen prou acreditat un tarannà d’esportivitat i Fair Play que els donen força moral suficient per a actuar degudament en front de comportaments i actituds com les viscudes. Les acusacions contra el Barça ho son també contra els socis com a cos social de l’entitat. El Barça ha de defensar el seu nom, el seu personal i els seus socis i Vostè com a President no pot acotar el cap i mirar cap una altra banda. Es la seva responsabilitat i la seva obligació. En la presa de possessió va dir “No us fallaré”.  Sr. Rosell, a qui anava dirigida aquesta frase?

Daniel Prats i Climent, 21 de setembre del 2011

A més d'haver estat víctima d'un robatori, un menor haurà de pagar una multa de TMB perquè un inspector de Transports no va saber identificar el suposat lladre, que es va identificar amb el DNI robat sense que el funcionari se n'adonés. El pitjor no és que l'inspector es deixés prendre el pèl, sinó que després que el menor presentés proves que ell no era en al lloc de la infracció al metro i adjuntés a més a més la denúncia d'uns dies abans que testificava que li havien robat el DNI, TMB ha decidit no fer-ne cas i tirar endavant la multa a un menor que no era en els llocs dels fets.

Verbalment havien reconegut que la nostra reclamació estava ben feta i que la infracció seria anul·lada. A l'hora de la veritat, les paraules se les ha endut el vent. La qüestió és esgarrapar diners dels usuaris, tant si toca com si no. Molt criticar Itàlia pel cas Òscar Sanchez (el noi de Montgat empresonat perquè un narco va fer servir el seu DNI robat), però la nostra autoritat metropolitana de transports fa exactament el mateix que la (in)justícia italiana.

En resum, o el menor (els seus pares) paga 50 euros, o ens veiem als tribunals. A ells, els advocats els surten gratis (paguem els contribuents) i a nosaltres ens sortiria bastant més car. O sigui que ens tocarà pagar. Tot perquè ells han decidit que fer servir un DNI robat no és usurpació d'identitat, sense ni tan sols consultar els Mossos d'Esquadra.

Xavier Mollà Trill, 19 de setembre del 2011

Carta oberta al senyor Ernest Benach.

Em considero un indignat més i com a tal vaig anar a manifestar-me en motiu de la votació dels pressupostos i d'una llei Òmnibus que, al meu parer, són abosolutament injustes pel poble català, antisocials i contràries a l‚estat de benestar.

En primer lloc, voldria destacar la meva disconformitat amb els actes violents que van tenir lloc el passat dimecres dia 15 de juny davant les portes del Parlament, tant per part dels manifestants com per part de la policia.

Pel que he pogut veure darrerament, ja sigui a la Plaça Catalunya, a les diverses assamblees o al mateix parc de la Ciutadella, em sembla mot fora de lloc que vostè en parlar de tot el que està passant faci referència a les primeres eleccions democràtiques que van tenir lloc a Catalunya després de 40 anys de dictadura. Tothom qui hagi tingut deu minuts per apropar-se a la plaça (o a qualsevol plaça indignada d‚arreu de l'estat) haurà pogut comprovar que aquest moviment no té res a veure amb la situació de fa 40 anys. Res a veure amb cops d‚estat i molt menys amb imposicions d‚idees a través de la violència.

Voldria dir-li que em sembla un acte de molt baixa responsabilitat moral i política que un ex-president del Parlament de Catalunya, com vostè, contraposi els vells fantasmes dictatorials amb el que va passar ahir a les portes de la seu parlamentària.

En segon lloc, vostè diu que el Parlament és el lloc on fer política i en aquest punt estem totalment d'acord: és el lloc on s'hauria de fer política. Per desgràcia, ens hem cansat de veure que no pocs dels nostres representants estan més interessats en escridassar, insultar i desprestigiar els seus adversaris que en fer una política coherent a favor dels ciutadans a qui representen. Més interessats en aprofitar els seus càrrecs per enriquir-se ilegítimament, malversant diners públics, finançant els seus partits de manera ilegal i tantes altres injustícies, enlloc de complir amb el seu deure amb la societat. En definitiva, seria tan senzill com fer política amb el poble i per al poble.

No li puc negar els meus dubtes sobre si, en aquests moments, intentar aturar el Parlament sigui la millor acció per dur a terme. Evidentment no de la manera que es va fer ahir. Del que estic plenament convençut és de la voluntat de gran part de la societat de canviar les coses i de prendre consciència i responsabilitat dels nostres actes com a individus i com a col·lectivitat perquè la política es comenci a fer a les places i no només al Parlament.

Com vostè diu, només fent política es poden resoldre els problemes d'un poble.

Guillem Gelabert Miquel, 16 de juny del 2011

Ja hi ha les dues animes al moviment acampat. La fàcilment manipulable, i la revolucionària. 

Visibilitzar el descontentament popular amb el parlamentarisme té potencialitats... si serveix com a passa per anar a organitzar alguna cosa gran. Una eina popular que prengui el relleu, que porti el descontent i la indignació a algú tangible. Si no, pot acabar sent una broma de malt gust, manipulada des de l'ombra per ves a saber qui. 

Veure avui els diputats de SI escridassats, pel sol fet de ser parlamentaris, dona que pensar. 

La setmana tràgica de Barcelona, ocorreguda al 1909, serveix com a metàfora. D'una protesta antibel·licista s'enxarxen una sèrie de factors socials i es desenvolupa una gran eclosió social, anticlerical, arrauxada, revolucionària. La revolució és el camí, i en el fet històric floreix tota la merda que diàriament ens foten a sobre. 

Això no treu que d'indignació sigui algú fàcil de manipular. Sobre tot cuan cau en l'infantilisme. No estic parlant en general de les acampades, però si de certs flaires que arriben, mirant-ho des de fora. 

En general, em sembla que les acampades han anat molt bé. Prendre el carrer, visibilitzar el descontent, debatre, enxarxar. Positiu al cent per cent. També em sembla que a Barcelona, el moviment autònom ha donat l'aire necessari al moviment. Organitzat, català, revolucionari en idees i formes, auto-determinista. Feia goig escoltar la assemblea per Internet. 

Però si aixo no porta a alguna cosa tangible i positiu, algú que suposi una passa mes, una organització horitzontal d'aquest descontent i indignació, acabarà malament. No sento parlar de coordinadores d'acampats. Tampoc estar acampat es en si un objectiu, i llavors es nota la manca d'etiquetes refrescades. Estar acampat o indignat no es cap tipus de programa polític. 

Seguint tot aixo al twitter, hem sembla començar a escoltar a aquella FAI descontrolada, caiguen en aquell lerrouxisme (populisme i demagògia castellanitzant) descontrolat que tan de mal va fer a la revolució catalana i aragonesa als anys de la guerra. 

És molt fàcil connectar el sentiment d'indignació de la gent fotuda, portar-ho al carrer, i liarla parda. Però en aquest caos fundacional, fa falta la gent, el moviment, la estructura positiva i enxarxada que porti tot aixo a un proces revolucionari de veritat, i no de postal. 



Em sembla que les acampades prenen tot el seu sentit als petits pobles; als pobles de València, a Sabadell, als barris. Anar a buscar fotos i portades de diaris no es cap fet revolucionari. A València la dimensió catalanista i pro-llengua catalana de les acampades és molt positiva. Aixo s'ha de seguir encaminant cap a alguna cosa gran, alguna cosa nostra.

Xabi Strubell, 17 de juny del 2011

Fa més d'una setmana que intento explicar a la meva filla de 4 anys les imatges de la càrrega policial de plaça Catalunya del passat 27 de maig i no ho aconsegueixo.

Un dels 121 ferits va ser el meu germà amb 8 punts de sutura: 4 al cap, 2 al llavi i 2 al colze i en les imatges de TV3 del Telenotícies de divendres 27 de maig al vespre es pot veure perfectament com el meu germà estava assegut a terra amb les mans enlaire i com de cop la policia (ella encara no distingeix els diferents cossos policials, però li dic jo que va ser el cos policial dels Mossos d'Esquadra de la Generalitat de Catalunya) comença a pegar-lo amb la porra.

La meva filla de 4 anys no entén per què ho ha fet la policia. Sempre li havíem explicat que la policia servia per vigilar que la gent no fes malifetes, que si algú actuava de forma violenta o trencava coses sense cap raó, la policia podia picar-los com a mesura per evitar que féssin més destrosses... però és clar, veure al seu oncle assegut a terra sense fer res amb les mans enlaire, que al davant del seu oncle hi ha la policia ben protegida amb cascos, escuts i porres a les mans  i  de cop la policia el comença a pegar al seu oncle a cops de porra. I quan el veu en persona, se'l troba amb el llavi, el cap i el colze cosit a causa dels cops rebuts per la policia...

Sr. Felip Puig, què li haig d'explicar a la meva filla?

Carme Delclòs Ayats, 5 de juny del 2011

Estic indignat, fotut, emprenyat... però no resignat Llegeixo s l'edició d'avui de VilaWeb que el suprem espanyol torna a atacar la immersió lingüística. L'objectiu és desmuntar els avenços de l'autonomia i destruir la consciència nacional de Catalunya. Això s'ha posat en marxa i no s'aturaran. No importa que la llengua estigui en retrocés segons totes les estadístiques i estudis. La seva intenció no és defensar cap dret de ningú. La sevaintenció és la dels darrers 300 anys. La seva intenció, com diu l'expresident Pujol, és clarament fotre'ns. No pararan fins a esborrar tota diferència. Per a ells, identitat vol dir que tots hem de ser idèntics. Potser que ens adonem que l'atac que ens fan, és a tots els fronts, ràpid i sense treva. La llista és interminable: dèficit fiscal de 22000milions d'euros anuals, dèficit de la Seguretat Social, dèficit d'infraestructures, retallades en Educació i Sanitat, atac a les seleccions esportives, etc....I ara la llengua. Ens volen pobres, dèbils, sense consciència nacional i analfabets. És fàcil criticar als partidaris de la independència dita express des de la política del mentrestant i del anar fent. Però si esperem gaire, ja no hi serem a temps. Estic indignat, fotut, emprenyat...però no resignat. Cal que tots els catalans ens decidim a resistir i a participar activament en la defensa dels nostres drets denunciant aquestes agressions a tots els àmbits d'influència personal siguin quins siguin: família, amics, empresa, sindicat, partit polític, club esportiu, associació de veïns, mitjans de comunicació, xarxes socials,etc. A tot arreu, cada dia. Depèn de cadascun de nosaltres que la nostra família, els nostres amics, els nostres companys, els nostres veïns prenguin consciència. Si volem tenir un futur, no queda massa temps. Ara és l'hora Catalans...

Josep Lluís Fernàndez Royo, 26 de maig del 2011

Com a historiador, doctor en Ciència Política i autor del treball d’investigació “Miquel Badia. Vida i mort d’un dirigent separatista”, publicat recentment per l’editorial Dux, amb la col·laboració de la Fundació Irla, voldria expressar la meva discrepància amb una sèrie d’afirmacions que es fan a l’article titulat “Sobre els germans Badia”, signat per Xavier Montanyà.

Estic totalment d’acord amb Xavier Montanyà quan afirma com a introducció del seu escrit  que “les polèmiques indocumentades, esbiaixades i demagògiques sobre el passat històric són un camp adobat (i minat) on germina el revisionisme històric i el confusionisme ideològic.”

Estic d’acord amb ell també quan destaca l’aportació de l’article de Josep LL. Martín Ramos “Memòria històrica i demagògia. La doctrina dels dos dimonis a Catalunya” i la crítica que recull de dos llibres de Miquel Mir, desmuntant com ell diu “els jocs de mitges veritats demagògiques i insinuacions difamatòries sense fonament”.

Es precisament aquesta mateixa crítica del necessari rigor científic que, amb tota raó, demana per a examinar la trajectòria de la FAI i de l’anarquisme, la que trobem a faltar quan es tracta de parlar dels germans Badia. Montanyà sembla caure en el mateix defecte que assegura voler combatre. Així, assegura sense matisos que “aquí –referint-se al Principat abans del 18 de juliol– ja existia el feixisme”.

És probable –i podríem ésser-hi d’acord– que diverses accions dels escamots de les JEREC dirigits pels germans Badia entre finals de 1932 i l’any 1933, i algunes de les actuacions ordenades, o fins i tot executades directament, per Miquel Badia els primers mesos de 1934 com a secretari de la comissaria general, primer, i més tard com a cap de serveis d’ordre públic de la Generalitat, foren, des d’un punt de vista ètic, execrables i condemnables.

Però, com que la ciència històrica no té com a objectiu el judici ètic i sí, en canvi, contribuir a situar el personatge i la seva trajectòria a les coordenades del seu moment i espai concret, una de les conclusions del treball de recerca que acabem de publicar seria que no es pot considerar Miquel Badia com el líder d’un moviment feixista a la catalana, com sosté Montanyà.

És indubtable que en el modus operandi de Miquel Badia hi trobem aspectes coincidents amb els trets que defineixen els diversos moviments feixistes i autoritaris de l’època (el culte desmesurat al líder; la importància atorgada a les estructures jerarquitzants; la veneració per valors com la disciplina o el menyspreu de vegades a principis com la representació democràtica o la participació; la presència d’una faramalla militarista d’uniformes i desfilades, per citar-ne alguns). Però totes aquestes expressions sense excepció són presents també a d’altres moviments político-socials del moment, i es fàcil trobar-les no sols dins el separatisme català, sinó també, per posar només un exemple, dins el moviment comunista dels anys trenta. 
 
Montanyà al seu escrit oblida –o desconeix– que el president de la Generalitat, Francesc Macià, amb una trajectòria i uns principis gens sospitosos de filofeixisme, no hagués permès una deriva d’aquest tipus dels escamots de les JEREC sota la seva responsabilitat directa. De fet, quan va jutjar que les actuacions d’aquests grups havien anat massa enllà, forçà la seva dissolució en una assemblea celebrada el 3 de desembre de 1933, per mitjà d’una proposta presentada precisament per Miquel Badia.

De la mateixa manera que reconeix que la Generalitat sota la presidència de Lluís Companys “va mirar de frenar” la violència a la reraguarda després del 18 de juliol, Montanyà oblida –o desconeix– que el nomenament i, per tant, la responsabilitat última de l’actuació de Miquel Badia com a cap de l’ordre públic de Catalunya, correspongué a Companys. I fou Companys qui obligà Miquel Badia a presentar la dimissió del seu càrrec el dia 12 de setembre de 1934 per haver detingut el fiscal Sr. Sancho (qui havia proferit públicament diverses expressions en contra de les institucions catalanes). A més, igualment oblida –o desconeix– que la violència emprada per Badia des del seu alt càrrec de la conselleria de governació (per exemple, durant l’enfrontament armat que ell cita i que acabà amb la vida de l’anarquista italià Bruno Alpini, presumpte responsable de tot una sèrie d’atracaments) l’exercia des de la legalitat i la defensa de les  institucions d’autogovern en front d’una estratègia anarquista de trencament del règim reformista republicà. I, tot i l’existència d’excessos (èticament condemnables i reprovables) no s’acostuma a acusar de connivència amb el feixisme els caps de policia d’un país on impera l’Estat de Dret, com era la realitat –Montanyà estarà d’acord amb mi– de la Catalunya de l’any 1934.

Montanyà oblida –o desconeix– que un historiador, d’aquests que ell descriu al seu article “dels grans i coneixedor de la matèria”, com Albert Balcells, (la cita concreta la pot trobar al meu llibre) nega igualment la condició de feixistes dels germans Badia. Una de les proves que Balcells aporta és l’esperança de les formacions marxistes que Estat Català s’incorporés als seus rengles durant la febrada de processos unificadors dins el moviment obrer català iniciada l’any 1935, participant finalment l’organització dels Badia del Front d’Esquerres antifeixista el febrer de 1936. I, per tant, conclou Balcells “que no els veien com a elements portadors del feixisme que era el gran enemic a Europa del socialisme i el comunisme”.

Montanyà oblida –o desconeix– el posicionament del catalanisme, en general, al llarg de la seva història com a nacionalisme de caire defensiu, i, per tant, la seva oposició a la monopolització de les formes i els continguts autoritaris que, efectivament, va portar a terme el discurs hipernacionalista espanyol. D’aquesta manera, Montanyà segueix oblidant –o potser desconeixent– que la pràctica totalitat dels seguidors i de les joventuts ensinistrades pels germans Badia no sols combateren el feixisme a les trinxeres durant la guerra civil, sinó, fins i tot, més enllà, des de les files d’un Front Nacional de Catalunya, que, emulant homònimes formacions antifeixistes sorgides arreu de l’Europa ocupada per les tropes nazi-feixistes, conegueren la clandestinitat, la presó i alguns d’ells, fins i tot, els camps d’extermini.

I, deixant de banda altres qüestions que no citarem, però que sembla també ignorar o desconèixer, els germans Badia no eren solament simples militants, sinó quadres d’Esquerra Republicana, i, per tant, membres destacats –com Montanyà sap perfectament–, d’una de les tres formacions polítiques del govern tripartit que va impulsar decididament el Memorial Democràtic, i ara a l’oposició d’una “dreta catalana” que ell esmenta darrera d’una suposada campanya de reivindicació dels germans Badia. 

Dèiem més amunt ésser d’acord amb Xavier Montanyà quan destaca l’aportació de l’article esmentat de Josep LL. Martin Ramos. Tal vegada, però, si se’ns permet l’aportació, als dos dimonis que assenyala caldria afegir-ne un tercer: la dimonització del catalanisme. 

Es tracta de barrejar en un, embolica que fa fort!, i ficar al mateix sac la Lliga i els sectors de la burgesia catalana que acabaren a Burgos recolzant Franco –i que, per cert, com oblida o desconeix Montanyà, criticaren les accions dels escamots durant 1933 i posaren en qüestió les institucions autonòmiques catalanes durant 1934–; amb el nacionalisme republicà i democràtic, principal impulsor del desenvolupament autonòmic dels anys trenta; i el separatisme, a qui s’ha acusat reiteradament de feixisme i xenofòbia, posant com a actors principals d’aquest discurs als germans Badia, i, de vegades, com a secundaris el doctor Josep Dencàs o Daniel Cardona. Així, Montanyà oblida –o desconeix– que un altre historiador “dels grans i coneixedor de la matèria”, Enric Ucelay da Cal, ha destacat aquestes desqualificacions apriorístiques interessades que, com ell explica, han portat, per exemple, a donar més relleu a la desfilada de les JEREC el diumenge 22 d’octubre de 1933 a Montjuic que a l’acte fundacional de Falange Española, al Teatre de la Comèdia de Madrid el cap de setmana següent.

Oblits o desconeixements, doncs, com els de Xavier Montanyà, han contribuït a alimentar també aquest altre tipus de dimonis. Per això mateix, com dèiem al començament, estic totalment d’acord amb ell quan afirma que “les polèmiques indocumentades, esbiaixades i demagògiques, sobre el passat històric són un camp adobat (i minat) on germina el revisionisme històric i el confusionisme ideològic.”

Fermí Rubiralta i Casas, 24 de maig del 2011

Directores i  directors de les escoles públiques del Baix Penedès volem aportar la
nostra opinió com a responsables de la gestió dels centres educatius, al debat que
s’ha encetat després d’anunciar el Departament d’Ensenyament la supressió de la
sisena hora. 
Amb aquest escrit el que pretenem principalment és manifestar la nostra
disconformitat amb alguns arguments expressats a l’opinió pública que posen en
qüestió la professionalitat dels equips directius i del col·lectiu d’ensenyants de
les escoles d’educació infantil i primària que al llarg d’aquests anys  hem aplicat
la sisena hora als centres complint la normativa vigent i adaptant l’estructura
organitzativa de les nostres escoles per obtenir els millors resultats pedagògics i
socials possibles dels nostres alumnes. 
No és la nostra intenció entrar en el debat polític sobre la implementació,
conveniència  o possible supressió de la sisena hora sinó mantenir-nos en l’estricte
compliment de les nostres responsabilitats com gestors i ensenyants dels centres
públics en l’exercici de la nostra professió. 
En un principi la implementació de la sisena hora va comportar la necessitat
d’adaptar els centres a una nova situació. D’entrada van sorgir una sèrie de
problemes, com ara dificultats als Consell Escolars per a posar-se d’acord en
l’horari de cada centre, canvis en el sistema organitzatiu i de coordinació,
l’augment en la inestabilitat de la plantilla, agreujat  a la nostra comarca per  l’
increment constant de població. Actualment es pot considerar que la sisena hora
forma part de la dinàmica de centre, i es viu amb total normalitat.
La sisena hora està inclosa dins l’horari lectiu del centre, els alumnes són atesos
per mestres i es destina, seguint les instruccions del Departament d’Ensenyament, a
activitats que afavoreixen  l’assoliment de les competències bàsiques (lectura i
comunicació oral; estratègies matemàtiques; treball i cura del propi cos; motricitat
i sensibilitat artística). Insinuar, com s’ha fet, que aquest temps s’està dedicant
a entretenir l’alumnat amb banalitats i futileses ens ofèn com a responsables dels
centres ja que menysprea la tasca d’organització que hem fet i la feina dels mestres
i les mestres que la desenvolupen. 

Amb la sisena hora no s’ha incrementat notablement  el nombre de mestres que
intervenen en un grup. Part de l’horari lectiu de l’alumnat és atès obligatòriament
per mestres especialistes per a donar compliment a les àrees establertes al
Currículum (música, anglès i educació física). Amb conseqüència, tan si es fa 6ª
hora com si no, el percentatge d’hores d’atenció per part del tutor o tutora amb els
seus alumnes és pràcticament el mateix, i si tenim en compte els  nºs absoluts és
menor sense la 6ª hora.

Una  afirmació discutible és que la implantació de la sisena hora no ha suposat cap
millora de resultats acadèmics. Hi ha hagut temps suficient per poder valorar
l’efecte de la implementació de la sisena hora? Ni una sola generació ha fet sis
hores durant tota la primària! S’ha fet un estudi comparatiu i objectiu dels
resultats acadèmics per poder fer aquesta afirmació?
Si ens atenem a la pura estadística: Una hora més diària per a tot l’alumnat després
de sis anys d’escolarització significarà aproximadament un curs més
d’escolarització. Per tant haver realitzat i reforçat el currículum de primària
durant set cursos enlloc de sis.


Estem en un país democràtic. El poble tria els seus governats i aquests estan
legitimats per desenvolupar les accions de govern que creguin més convenients
seguint la seva ideologia política i el seu programa electoral. Nosaltres som
treballadors i treballadores de la Generalitat, tenim molt clar que la nostra
responsabilitat passa per complir les directrius del  govern amb professionalitat.
Ho hem fet, ho estem fent i ho seguirem fent.

Ara bé, com a directores i directors no podem admetre, de cap manera, que
s’utilitzin arguments que no es corresponen a la realitat i que posen en dubte la
professionalitat del col·lectiu d’ensenyants.

Josep Mª Fontanet director de l’Escola La Parellada de Santa Oliva
Irene Ortoll directora de l’Escola Àngel Guimerà del Vendrell
Albert Rovira director de l’Escola Les Cometes de Llorenç del Penedès
Isabel Parente directora de l’Escola Pompeu Fabra de Cunit
Roser Callull directora de l’Escola Santa Creu de Calafell
Mª Belén Domínguez directora de l’Escola Solcunit de Cunit
Xavier Inglès director de l’Escola Joan Perucho d’Albinyana
Roser Papasseit directora de l’Escola Pla de Mar de Comaruga
Sagrari Aguilar directora de l’Escola Els Quatre Vents de Sant Jaume de Domenys
Mª Josep Serra directora de l’Institut-Escola Els Còdols del Vendrell
Cristina de Castellarnau directora de l’Escola Teresa Godes i Domenech de la Juncosa
del Montmell.
Joan Carles Huertas director de l’Escola La Muntanyeta de Bellvei
Lluïsa Sánchez directora de l’Escola El Castell de Calafell
Pilar Báguena directora de l’Escola Mossèn Jacint Verdaguer de Segur de Calafell.
Cristina Fernández directora de l’Escola Calafell II de Calafell
Mònica Padilla directora de l’Escola Marta Mata del Vendrell
José Ángel Sánchez director de l’Escola  Mare de Déu del Priorat de Banyeres del
Penedès
Cati Segura directora de l’Escola Àngels Garriga del Vendrell
Manel Pancorbo director de l’Escola La Ginesta de Segur de Calafell
Alicia Roca directora de l’Escola l’Estel de Bonastre
Aurora Ventosa directora de l’Escola Pau Casals del Vendrell
Adelaida Tricas directora de l’Escola Cunit 2 de Cunit
Núria Santesmases directora de la ZER Els Ceps de Masllorenç

4 de maig del 2011

Em sobta, l’anunci del conseller Puig d’incrementar la dotació de Mossos (en
pràctiques) en uns 20 o 30 agents, aquest estiu a les Terres de Ponent. Com el
mateix anunci diu, és “per l’increment de feina que comporta el Baix Segre i la
recollida de fruita”. Aquesta és la part proporcional que ens toca a Ponent dels
nous agents que surten en pràctiques?Desgraciadament, anem molt més mancats que
aquests 20 o 30, i si, el departament actua com ho ha fet els darrers anys, veurem
com a l’acabar l’estiu, se’ls emporta a un altre lloc sense fer-ne cap anunci.
 
En la visita del conseller a Lleida, s’ha compromès a moltes coses, com: desdoblar
l’ABP Pla d’Urgell, increment de la policia de proximitat i obrir l’oficina d’Aitona
tot l’any, etc. (però sempre posant com a termini la legislatura de 4
anys).Malauradament les coses que impliquen seguretat als ciutadans s’han de fer amb
terminis més curts i raonables.
 
Molt em temo, que el conseller Puig s’ha deixat portar pel poder de tot un alcalde
de Barcelona i, a aquest sí, li ha cedit els Mossos que reclamava per la gran
ciutat.
 
Des del sindicat USPAC estarem atents a tots aquests moviments i, per descomptat
que, no deixarem d’exigir-li al nou conseller que compleixi amb allò que defensava
el seu mateix partit, quan era a l’oposició. I alhora, el que és just i legítim per
Ponent.
 
Aquí a Ponent, sense els Mossos que necessitem, encara entra en algun torn de servei
UNA sola patrulla per tota la comarca i això no pot continuar passant 4 anys més!.

Josep Ramon Sanahuja, 1 de maig del 2011

M’indigno quan algú sosté la diferència entre català i valencià.
M’indigna doncs el Full de Ruta de la ANC. Quan fa diferència entre catalans,
valencians i balears, a la manera de Mossèn Alcover, però superat per la mateixa
Gran Enciclopèdia Catalana.
Quan proposa “tres països, una nació per la independència”. Tres? Andorra també?.
O frases retorçades com: “un cop constituït en un altre país de nació catalana un
moviment independentista de caràcter unitari”.
I senyors, quan en Lluís Llach parla de País petit es refereix a l’Empordà o a
l’Empordanet, i nosaltres tenim un país gran, de Salses a Guardamar i de Fraga a
Maó, més de 13 milions de catalans, uns 70.000 km2.

Francesc Cardús, 1 de maig del 2011

Sóc Octavi Ruiz soci del Barça i penyista que ahir va estar al Bernabeu perquè em va tocar l'entrada per la PB La Safor i vull realitzar la meua queixa per l'indigne tractament que vàrem rebre ahir els més de 3.000 aficionats culers que estiguérem al Santiago Bernabeu. I la meua queixa ve donada bàsicament pel registre que ens varen fer quan entràvem al camp. La primera pregunta que ens feren fou: "Llevas algun símbolo independentista?" i a partir d'ahi l'escorcoll. I no per cercar elements prohibits als camps de futbol sinó per buscar banderes, bufandes... amb signes independentistes. A mi, personalment, em requisaren dues estelades, una d'elles amb els colors del Barça. I davant la meua insistència perquè em digueren el motiu, la seua resposta fou: per ordres de la Uefa. És això veritat? Per què a tots els camps d'Europa es poden entrar símbols independentistes i a Madrid no? I sobretot m'indigna la seua reacció posterior ja que al demanar-los un paper per poder arreplegar les estelades quan acabara el partit i em digueren que: 'Están en la basura, que es donde deben estar'. Aquest és sols uns dels molt exemples que es podrien donar de la lamentable actitud que patirem ahir els 3.000 culers a l'estadi del Bernabeu. Lamentable!

Octavi Ruiz, 28 d'abril del 2011