En els darrers mesos, pel sistema educatiu català han estat temps convulsos. Les múltiples retallades que hem sofert, sumat als canvis que està patint la universitat (seguint el full de ruta marcat per l’Estratègia Universitària 2015) ens ha obligat a una mobilització contínua arreu del territori.
A la Universitat Pompeu Fabra els atacs que hem sofert PAS, PDI i estudiants en els darrers anys han estat constants i múltiples. I tots han estat fruit d’un eix d’actuació i un culpable invariables: la falta de democràcia i el seu Rector Magnífic, el senyor Josep Joan Moreso i Mateos.
En tant que estudiant, en aquest article, buscaré explicar els diferents motius pels quals, nosaltres, hem de demanar que el senyor Moreso dimiteixi, d’una vegada, del seu càrrec. Cert és, també, que PAS i PDI tenen motius de sobre per sumar-se a aquesta reivindicació arran de la seva situació cada cop més precària.
Ara fa ja uns anys, el passat 26 de febrer del 2008, el senyor Moreso va ser proclamat rector sense comptar amb la legitimitat de les urnes ja que sols obtingué el suport d’un 26,2% dels vots emesos, mentre que el 73,8% dels votants es van mostrar contraris a la seva candidatura. Amb aquests resultats sobre la taula, i amb les ponderacions no democràtiques que marca la LOU (el vot del professorat permanent que no representa ni el 5% en moltes universitats equival al 51% del vot), aquest senyor es coronà rector i inicià el seu regnat marcat de “tics” autoritaris.
Des del seu castell inexpugnable pels estudiants, el rectorat, el senyor Moreso i el seu equip s’han dedicat a batallar contra qualsevol iniciativa que plantegés una forma diferent de fer les coses. La primera prova la vam tenir just quan va ser elegit, quan, per fer callar la dissidència contra Bolonya, la repressió va assetjar la UPF, sent la universitat dels Països Catalans en que més vegades varen entrar els antidisturbis, per fer callar, a cops de porra, les nostres aportacions crítiques.
Apart dels seus atacs contra la comunitat universitària, aquest rector també ha destacat per les seves càrregues contra la llengua catalana, arribant a dir, quan se’l va instar a complir l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya del juny de 2008 (que exigeix l’acreditació del nivell C del català a l’hora de contractar nou personal docent fix), que: “el català no ha de ser com els barrots de la nostra presó”. D’aquesta manera deixà en una posició de vulnerabilitat la nostra llengua enfront de la internacionalització, l’anglès i el castellà.
Una altra prova del despotisme regnant és que en ple període de retallades i precarització de la situació laboral i estudiantil, el senyor Moreso i els seus col•legues del rectorat varen decidir gastar-se 6.305 euros per passar un cap de setmana del passat mes de febrer a l’hotel La Mola, de quatre estrelles superior. Entre les despeses hi ha vint-i-dues habitacions de més de 100 euros la nit cadascuna o un sopar de 1.100 euros. Entenc la part positiva de reunir-se fora del lloc de treball habitual, per tal de millorar la cohesió i la concentració, ara bé, perfectament haurien pogut anar tots plegats a una casa de colònies i pagar-se de la seva butxaca els àpats.
En les últimes setmanes, hem tornat a tenir mostres de les seves dinàmiques. En els darrers temps, les arques públiques es troben suposadament buides per finançar les universitats, per tant, el senyor Moreso ha vist que és més fàcil treure diners de les butxaques dels seus alumnes que no pas del ministeri o de la conselleria. A resultes d’això, ha decidit, per tal que paguem més, treure’ns la segona convocatòria. Fins ara els estudiants pagàvem X per una assignatura,  i això ens donava dret a dues convocatòries d’examen, i si suspeníem pagàvem un 30% més. Ara, en canvi, pagarem X per rebre sols una convocatòria i si la suspenem haurem de tornar a pagar un 30% més. Davant d’aquest atac, ens varem mobilitzar per tal que ens deixessin participar activament, als estudiants, en aquest procés. Quin va ser el resultat? No ens varen demanar en cap moment l’opinió ni varem poder participar en la reformulació del marc d’avaluació.
I finalment, el darrer atac contra l’educació superior tal com l’hem conegut fins ara. El senyor Moreso, en col•laboració amb els demés rectors catalans, ha decidit apujar les taxes un 66%, passant, molts estudiants, a pagar de 2.000 euros en amunt. Aquesta pujada implica que molts haurem de deixar d’estudiar davant la impossibilitat de pagar aquests preus, a més, els horaris de seminaris que varien cada setmana o el fet d’haver d’anar a classe matins i tardes impedeixen, sumat a l’atur juvenil, que molts puguem treballar per pagar-nos la carrera.
Per tot això, que sols puc entendre com a mostres d’autoritarisme, incompetència i/o de submissió davant de l’atac neoliberal que assetja la nostra universitat, considero que el senyor Josep Joan Moreso i Mateos ha donat mostres sobrades de no estar a l’altura del seu càrrec en la gestió de les diverses situacions crítiques que hem viscut, ni ha sabut o ha volgut comptar amb la veu dels estudiants, PAS i PDI a l’hora d’actuar i prendre decisions.
Per tant, entenc que ja és hora que aquest senyor dimiteixi i així puguem començar, entre tots i totes, a refer i millorar la Universitat Pompeu Fabra fins a convertir-la en un referent de l’educació antipatriarcal, catalana, pública, popular i de qualitat.

Adrià Aragonès, 16 de maig del 2012

Parlant de tecnologia, tots diem que ha produït molts avanços; fa uns anys ni tan sols existia la televisió, menys encara telèfons, ordinadors o Internet i ara no podem quasi viure sense tot això, s’utilitza per treballar, per entreteniment... a totes hores. Principalment Internet, on tot ho trobem, treballem, juguem etc. S’han dissenyat moltes coses noves, des d’aparells de música, passant per telèfons mòbils, fins ulleres de vista que pareixen ordinadors; tots aquests aparells junts amb molts més són aparells què la meitat no són necessaris. A part de tot això, fins i tot hi ha que no són saludables, causen addicció i el mal ús ens causa danys en la salut.
Mirant més enllà, realment la tecnologia millora el tipus de vida? Es diu que la tecnologia ens apropa però, qui no ha vist una discussió referent a això? Voler tindre l’últim que s’ha estrenat, lo últim que hi ha al mercat, el mòbil que té l’amiga o qualsevol aparell que ni tan sols saps per a què serveix. Tot això és la causa de moltes discussions, això que és tecnologia. Discussions sense trellat que després ho penses i tan sols per dir vull això o això ho té la meva amiga i en vull un, no pararàs de dir-ho fins aconseguir-ho, moltes vegades inconscientment. Sabem que tot això depèn de cada persona i les seves limitacions, però pensant-ho bé moltes coses què comprem no ens fan realment falta.
A tot això, jo estic d’acord amb la tecnologia ja que fa més fàcils algunes de les coses, com cuinar, treballar, comunicació... una llista infinita de convenients; però tot això amb precaució, sempre fent un bon ús, sense abusar i sense deixar el “mon natural” enrere, no tot el que fem diàriament ha de dur un endoll ni tindre botons. Així doncs, la tecnologia és una bona manera de millorar instruments, però mai deixant altres recursos enrere.

Ester Monfort, 11 de maig del 2012

Assegut al sofà, mirant la televisió pública estatal que aviat passarà a ser la  televisió oficial del Govern, vaig sentir que deia la  senyora Cospedal que no ens podíem permetre ni una sanitat ni una educació universal, pública i gratuïta; la universitat costava milers de milions als ciutadans. Uns dies anteriors ens parlaven de cafés per a referir-se a l'augment del copagament farmacèutic. En un primer moment, em vaig indignar perquè els polítics i les polítiques semblaven ignorar que fonamentalment paguem impostos per tenir una sanitat i una educació de qualitat i pública però, que mai ha estat gratuïta (o és que els impostos sols serveixen perquè Cospedal haja cobrat més de 200 mil euros anuals).. Uns minuts després vaig pensar que probablement ella va rebre ensenyament privat, té sanitat privada i si va estudiar en un centre públic eren més de 40 alumnes en classe i no es podia atendre a la diversitat, però ella sí va aprofitar el recurs però que molt bé.

Sé que tot és perspectivisme. Però, personalment, crec que no ens podem permetre la quantitat de diners que es deriven del nostre sistema polític. Cal aprimar l'Estat però, no en funcionari ni en serveis públics sinó en la classe o millor dit, casta o màfia política. Sense anar més lluny, en un ajuntament d'un poble de Madrid, el nom del qual no vull recordar s'ha apujat el sou un 40%, mentre que no paga a proveïdors, etc. Això no és exclusiu sols del PP, ja que el PSOE també en té molts, d'exemples. O per què tenim un Senat que no aprova cap llei? Estic fart de sentir que cal reformar-lo perquè tinga funcionalitat, però, per què no l'eliminem sense més. Per què un diputat té privilegis fiscals o treballant menys cobra més pensió o per què tenen tantes compatibilitats de jornal?? O diputats provincials amb sous elevadíssims?O siga molt rentable ser exministre, expresident, exdiputat i tenir un sou milionari en empreses privatitzades com ENDESA, REPSOL, precisament l'empresa !
 privatitzada que hem de defensar perquè puga continuar sent el paradís dels jubilats polítics?

Sincerament no ens ho podem permetre. Els nostres impostos no van als serveis públics sinó a mantenir una classe política que amb els retalls sembla que sols pretén mantenir a tota costa els seus privilegis. És clar que cal racionalitzar la funció pública i el que es fa amb els nostres impostos de manera que una demanda judicial no puga tardar 10 anys a ser resolta o que no es faça cua d'hores o dies per resoldre un tràmit burocràtic o que no es designe un càrrec polític per fer la tasca que està fent ja un funcionari o que hi haja control ni optimització dels recursos que es donen a la sanitat i l'educació pública. Però, els retalls simplement sembla que pretenen estalviar en allò públic però, no  s'intenta la seua racionalització. Se cerca la publicalització d'allò privat com són els col·legis concertats, els hospitals concertats.. De fet, l'augment de ràtios en l'ensenyament públic suposa un estalvi en els concerts educatius? És possible que puntue en els col·legis concer!
 tats ser fill d'exalumnes o no tinguen àrea d'influència, de manera que vagen bàsicament els fills que va rebre una educació privada en el mateix centre que ara és públic? L'augment de ràtio en el públic no hauria de suposar una reducció del concert? Possiblement els que van ara al concertat anirien al mateix centre si fóra privat però estalviaríem diners públics. Tanmateix, vull deixar clar que sóc dels qui pensa que tots paguem impostos i que, per tant, TOTS tenim dret als serveis públics “gratuïts” i de qualitat, independentment de la renda que es tinga.

No ens podem permetre aeroports buits, AVE sense passatgers, terminals que encareixen els preus d'avions, autovies buides, que es retalle fonamentalment en tot menys en l'Església i en la Casa Reial. No ens podem permetre jornals i privilegis de la classe política propis d'èpoques anteriors, molts anteriors (més que del segle passat, de l'època feudal). No ens podem permetre que algú, dirigent i, per tant, un dels caps de l'Administració diga que cal treballar més i prendre menys cafés, ja que d'aquestos n'ix l'estalvi sanitari. No ens podem permetre que es confonga racionalització, bona gestió en retalls. No ens podem permetre que en aquesta situació la casta política no tinga responsabilitat de res sobre el dispendi econòmic de l'època passada com crear universitats per col·locar amics o aeroports per a passejar o estacions d'AVE per a olorar com passa un tren veloç. No ens podem permetre tantes Comunitats Autònomes que no volen ser-ne o que simplement volen els privilegis!
 de les altres. No ens podem permetre eurodiputats que vagen en primera classe en l'avió o dietes als polítics exacerbades No ens podem permetre moltíssimes coses però, tampoc ens podem permetre que allò que no ens podem permetre siga causa d'atur, de rebaixa de serveis públics, que els nostres fills i les nostres filles estiguen condemnades a viure pitjor que nosaltres, que no puguen eixir de casa i que els nostres talents se'n vagen del país. No ens podem permetre que a Espanya es puga governar amb majoria absoluta sense el 50% dels vots o que els dos grans partits polítics espanyols juguen amb la nostra educació, sanitat.

Podem permetre un nombre menor de polítics, uns sindicats que miren als treballadors. Ens podem permetre una educació de qualitat, una disminució del fracàs escolar. Ens podem permetre una sanitat pública de qualitat. Ens podem permetre una bona atenció pública. Ens podem permetre una transparència pública real i no sols una llei. Ens podem permetre una universitat pública, racional però gratuïta. Ens podem permetre copiar Alemanya en allò que té bé i no en allò que té mal. Ens podem permetre prendre cafés. Ens podem permetre somniar en un futur millor. Ens podem permetre protestar i no ser titllar d'antipatriòtic. Ens podem permetre tenir una agricultura, ramaderia pesca, indústria en el nostre país de qualitat i defensar els nostres interessos en el nostre territori. Ens podem permetre pagar impostos per tot això.

Cristòfol Bisquert, 11 de maig del 2012

Referent als peatges, per molt que hem diguin que es una qüestió política, els hi recordo que estan amenaçant d´ imposar multes per valor de 100 € ( cosa que si no vaig errat, no es del tot legal, i per tant, poden estar incorrent en un possible delicte de prevaricació i coaccions, penat amb penes de presó ), a qui es negui a pagar un peatge, per tant, des de la Generalitat, s´estan posant al costat d´una empresa privada, o es que també multen a les empreses que posen clàusules abusives  als contractes?, o canvien condicions dels contractes sense previ avís?, o a la mateixa abertis per no tenir les autopistes en perfecte estat de conservació?, penso que no, per tant, els hi demano que deixin de fer demagògia, tornin els teletacs, que els paguem entre tots,  i d´una vegada es posin del costat del ciutadà.

Atentament,

Manel Barbero, 2 de maig del 2012

'No more rapcism' és una cançó de gènere rap, on un conjunt de rapers espanyols i alguns estrangers, per tal de demostrar que no hi ha cap tipus de racisme per la seua part, dediquen uns versos a la gent racista, exposant idees que trenquen els idealistes racistes, és a dir, desmunten la base dels pensaments racistes, exposant que tots som iguals, com ja varen fer en una altra cançó de rap anomenada 'Rap vs. Racismo'.

       Per què hem de criticar a la gent immigrant? No som tots humans, de la mateixa espècie? Aleshores, perquè fugir dels immigrants, mirar-los amb mala cara o inclús pegar-lis i matar-los? Com diuen en la cançó 'no has hablado con él, pero por su piel ya no te cae bien', això és el que ocorre tots els dies en tots els racons del món, molta gent racista els critica, no els parla, etc. tan sols pel color de la pell i moltes voltes perden la oportunitat de conèixer a algú realment simpàtic.
       Però no sols discriminen a la gent amb diferent color de pell, sino també a la gent de diferent religió o inclús altres països. Per la meua part, no ho entenc, perquè encara que hi han coses que ens diferencien tots som iguals, i cal marcar, que jo soc diferent al meu veí i a ma mare i a mon tio, però en el fons soc igual que ells perquè som persones.

       En conclusió, recomane escoltar les 2 cançons anomenades abans ja que donen en que pensar i més a la gent racista. Jo sols dic, com diuen en la cançó, 'juzgalos solo por actos' i res més.

Eric Rodríguez Aulina, 23 d'abril del 2012.

Hem llegit, no sense un cert estupor, les seues declaracions en els mitjans de comunicació en dies passats, i, com  manifesta no entendre les queixes del professorat, intentaré explicar-li-les breument:
Mire, sr.Cabo, els docents estem farts que s'utilitze els diners de les nostres famílies per a resoldre els malbarataments dels seus amics en aeroports de vianants, en pagaments milionaris per projectes sense realitzar, a contractar "traductores", en pagaments a magnats de la fórmula 1, …
Els treballadors i treballadores d'aquest servei públic estem farts se suplir amb el nostre esforç les barrabassades, despropòsits i  dèficits en la gestió de tants càrrecs de la Conselleria d'Educació.
El professorat interí està fart del cinisme que suposa dir que el treballador que va tenir contracte l'any passat i aquest no, no es pot considerar acomiadat. També estan farts que se'ls retalle un contracte i unes retribucions signats fa a penes uns mesos.
Tampoc entenem que, des del staf de la Conselleria d'Educació, es manifeste que un treballador a qui se li retalla més de 4000 € en aquest període no té per què queixar-se mentre els responsables de la situació continuen impunes, i, en alguns casos, als seus llocs.
Sr. Cabo, segons diu en l'entrevista, diu sentir-se docent; però lamente dir-li que som molts els que no considerem el nostre col•lega a qui des del seu condicionat despatx i el seu complement de director general manifesta aqueix menyspreu cap a qui està a peu de pissarra, no necessàriament digital. Tal vegada, el seu efímer pas per les aules li haja desdibuixat una realitat que, de vegades, és molt complexa i, com a mímim mereixedora de més respecte. I si enyora els cinc o sis  dies que molts docents han dedicat en esta Setmana Santa a corregir, llegir o recuperar la veu, sempre està a temps de tornar-se'n a l'aula.
Sr. Cabo, sí, cal parlar del que s'ha fet i el que no s'ha fet durant els 17 anys de govern del Partit Popular en matèria de centres: s'ha construït hivernacles i neveres en compte de centres docents amb el beneplàcit de les autoritats educatives, som líders en barracons i hi ha centres que no compleixen els mínims de salut i seguretat que contempla la Llei de Prevenció de Riscs Laborals i els decrets que la desenrotllen, i açò, Sr director general, té una repercussió directa sobre les despeses de funcionament dels centres.
Sr. Cabo, el professorat està ben informat per part dels sindicats, però no així per qui des de la Conselleria d'Educació menteix sobre les baixes del professorat o sobre que no hi ha més retalls que els sous.
Per a finalitzar li diré que si la millor proposta del Partit Popular per a millorar el fracàs escolar és retrocedir a èpoques de postguerra, diguen-ho ja i sabrem a què atenir-nos. És cert que alguns hem estudiat en aules de 40 i més, fins i tot hem portat la cadireta de casa, i… ens donaven llet en pols. Inclús hi ha qui no ha estudiat. Només espere que un alt càrrec amb el sou, despatx i complements del SXXI es pose a treballar eficientment a solucionar els problemes reals dels centres i no contribuïsca a crispar més els treballadors i treballadores que dia a dia complim àmpliament la nostra comesa.
Espere haver contribuït amb aquest breu resum a millorar el seu coneixement sobre la realitat dels centres i els seus treballadors i treballadores. Quede a la seua disposició per a qualsevol altra aportació que la meua humil experiència li puga facilitar per a la millora i bon funcionament de l'educació valenciana.

Juan Salvador Vidal Agulló, president de la Junta de Personal Docent d'Alacant. 22 d'abril del 2012

El govern argentí expropia el control de 51% de YPF, la joia de la corona de la família “espanyola” Repsol. 
A l’estona de conèixer la noticia, tot el govern, encapçalat per Sáenz de Santamaria(no, tampoc hui el senyoret Rajoy a donat la cara), s’ha tirat al coll del govern argentí amb l’objectiu de buscar explicacions per aquest fet. Cal recordar que entre el socialista Felipe Gonzalez i el dretà d’Aznar (cadascun en la seva respectiva època) van desnacionalitzar la a la petroliera Repsol, perquè donarà curs a la multinacional d’espoliar Amèrica Llatina sense que el govern s’embrutés les mans. És a dir, que des de fa uns anys, l’única cosa que Repsol conserva d’espanyol és el nom. Tampoc aporta cap benefici a l’estat.
Bàsicament el que ha passat hui, és intolerable; no, no parli de l’expropiació de YPF, fet que aplaudeix: Els beneficis de la terra són per a qui la treballa, no per a quatre burgesos que no fan res. Fa uns dies sentia que Amèrica Llatina està creant escola. Després d’accions com aquestes, sols comparable a la nacionalització que va fer Chávez allà en el 2007, mes que crear escola, el que està és donant lliçons.
El que és intolerable és que el govern, en un arravatament de patriotisme es posi a defendre una multinacional que cotitza a paradisos fiscals, que espolia descaradament recursos natural, que no té ja cap relació amb Espanya, una empresa pare del neoliberalisme, que va agafada de la maneta de l’imperialisme pro-yanki i una llarga llista de males qualificacions que m’estalviaré per a no fer-ho avorrit. El que fa tot açò més vergonyós encara, és el simple fet de lladrar contra América Llatina, però amagar la cua entre les potes davant de la gran Merkel. Amb unes xifres d’atur pels núvols, una societat cada volta més ignorant, una democràcia en decadència; el govern, que s’ha auto denominat legítim i “defensor” del poble es posa a defendre a una multinacional que no aporta res, mentre que el poble entra en pobresa i ignorància.
Jo no sé com acabarà tot açò, sols és una prova més, el govern actual sols està per a fer el borinot d’avant d’Europa, però els valent enfront Amèrica Llatina. A mi em sona al típic conte de: Jo, mentre tinc el poder, t’ajudi a no perdre diners i tu després me poses en un bon lloc on cobri una milionada per no fer res. Molts són els casos, sols hem de veurer com, del govern anterior, a quasi tots els exministres els han distribuït entre Iberdrola, Enedesa, Respol, etc.
És trist, però les coses són així, aquesta volta és com fer el que es porta fent des de fa uns anys, però al descobert. Total, mentre a Espanya no li lleven la lliga i continuï guanyant el Barça/Madrid, que les coses les arreglen els altres.

Yoel Schouten Moral, 18 d'abril del 2012

Divendres 13 d’abril el conseller Felip Puig va inaugurar la nova comissaria de la Policia Local i el Jutjat de Pau de Deltebre. Davant l’anunci de la visita, ciutadans de diversa procedència es citaren a l’esmentada Comissaria per mostrar el seu rebuig frontal a l’actual política de retallades i a la criminalització dels moviments socials entre altres aspectes.

Així, una vintena de persones li donaren la benvinguda als crits de  “Puig Dimissió”.
Simultàniament, diversos agents dels Mossos d’Esquadra ens encerclaren i, amb l’arribada d’uns reforços que pel seu uniforme devien formar part d’alguna unitat especial, se’ns va emplaçar amablement a que ens allunyéssim de la recepció oficial. L’argument que se’ns esgrimia en un primer moment era que no s’havia comunicat la concentració, però al contestar nosaltres que la Constitució emparava com a dret fonamental el dret de reunió pacífica sense necessitat de comunicació prèvia, se’ns van instar igual d’amablement a que ens allunyéssim perquè en aquell moment ja érem més de 20 persones i que si no obeíem procedirien a aixecar acta dels fets.

Després de mostrar la indignació patent per no poder recórrer  pacíficament els nostres carrers, vam fer cas i, fent gal•la en tot moment d’un absolut respecte a l’autoritat, ens vam desplaçar tot i els nostres dubtes respecte la legalitat de la mesura. La sorpresa m’ha vingut avui a l’estudiar el desenvolupament legislatiu de l’article 21 de la Constitució Espanyola. Segons la Llei Orgànica 9/1983, de 15 de juliol, reguladora del dret de reunió i que, de moment,  encara està vigent, “s’entén per reunió la concurrència concertada i concurrent de més de 20 persones” (article 1) i no de menys. Igualment, l’article 3 estableix que “cap reunió està sotmesa al règim de comunicació prèvia”. No content, he seguit llegint per veure si en aquesta llei trobava l’article que justifiqués l’actuació policial però tampoc. L’article 5 estableix els supòsits en que l’autoritat pot dissoldre les reunions i cap d’ells (reunions il•lícites conforme a les lleis penals, alteracions de l’ordre pú!
 blic o ús  d’uniformes militars) es complien en el nostre acte de protesta.

Per tot l’exposat, crec que de la mateixa manera que els ciutadans hem de complir amb els nostres deures, hem de ser rotunds a l’hora d’exigir el coneixement de les lleis per part d’aquells professionals encarregats de fer-les complir. Sols amb el respecte a les lleis per part de ciutadans i institucions es pot garantir que l’actual estat de dret segueix reunint els requisits per poder ser així considerat.

Jordi Morales, 18 d'abril del 2012

Benvolguts lectors dels diaris de Catalunya,


Ens posem en contacte amb vosaltres per expressar la nostra inquietud envers la situació que pateixen els nostres companys d'estudis i amics Ismael i Daniel, que es troben en presó preventiva des de divendres en conseqüència dels fets del 29-M.

Volem posar de manifest que tant l'Isma com en Dani són estudiants corrents del Grau de Física, que assisteixen habitualment a totes les classes, i que hi posen gran esforç i dedicació per assolir uns objectius docents que no són senzills. Són dos nois excel·lents en el tracte personal, sense cap prejudici amb les persones que els envolten (ja sigui per motius polítics, culturals o altres diversos) i molt implicats en el món universitari a l'hora d'organitzar qualsevol tipus d'activitat cultural.

Coneixent els dos companys volem fer saber que no responen al perfil d’anti-sistema radical de cap de les maneres i demanem que prevalgui la presumpció d’innocència a l’espera d’un judici just i regular. L’Isma i en Dani van ser detinguts al migdia pels voltants de l’Illa Diagonal i demanem que no se’ls tracti com a caps de turc per tot el que va succeir durant la jornada de vaga del passat dijous 29 de Març.

Per últim, volem remarcar que som un grup sense cap afiliació política en concret, simplement persones que coneixem i hem tractat amb l'Isma i en Dani. Amb aquesta carta no volem adoctrinar ni influir en el que ha de pensar ningú, simplement volem que es tinguin en compte les nostres sensacions abans de generar una opinió completa sobre els fets.

1 Gemma Salvadó
2 Pau Garcia Pujol
3 Abel Yuste Roca
4 Albert Olivar Morell
5 Pol Bieto Luengo
6 Pablo Puig Pericas
7 Raquel Esteban Puyuelo
8 Marc Montalà
9 Víctor Niubó Garcia
10 Anna Alonso Castillo
11 Adrià Moreno
12 Aïna Munné Bertran
13 Lluis Arola Fernandez
14 Pablo Ruiz Ibarrechevea
15 Laura Cervantes Martin
16 Jonathan Gebbia
17 Sara Martí
18 Gerard Queralto Isach
19 Antonio Rubio
20 Marc Grau
21 Adrià Gràcia
22 Josep Giberga Moreno
23 Arnau Quera Bofarull
24 Adrià Alonso Salvat
25 Anna Herrero Remacha
26 Helena Massana Cid
27 Franciso José Paños Expósito
28 Laura Garcés Gómez
29 Laura Amador Sielva
30 Sergi Gil Pedret
31 Alba Cervera Lierta
32 Daniel Moreno Torres
33 Nikola Ivanov Gushterov
34 Anna Blanco Gaya
35 Neus Pagès Gelabert
36 Marc Pérez Cecilia
37I saac Godoy Marrero
38 Sara Simon
39 Alejandro Serradilla
40 Helena Andrés Terré
41 Oleguer Sagarra
42 Lydia Bayona Cebrian
43 Daniel Pacheco
44 Eduard Arnau Lázaro
45 Aran Garcia
46 Anna del Moral
47 Albert Palacín
48 Pau Fernandez
49 Carles Urgell Flores
50 Delia López Jareño
51 Arantza Olabarria Iñarra
52 Nora Sánchez Oussedik
53 Catalina Coll
54 Sergi Zamora Fernández
55 Alba Lopez
56 Marta Codina
57 Xavier Roderic Hoffmann Salvañá

Em dirigeixo a vostès per enviar-los les fotos d'un ferit per pilota de goma, degut als incidents de la càrrega policial del dijous 29 de març.

Aquestes fotos són del clatell del meu company, a qui els agents antiavalots dels mossos d'esquadra van disparar per l'esquena.

Ens trobàvem aproximadament a les 20.30 al carrer Consell de Cent, entre Balmes i Enric Granados, tornàvem caminant cap a casa (ja fora de la manifestació i òbviament sense participar en els actes vandàlics), quan totes les persones que es trobaven al carrer Balmes i voltants van començar a córrer en direcció a Enric Granados. Els mossos venien darrere i ens van disparar. Al clatell i al cap respectivament. El meu company va haver de requerir assistència mèdica i trasllat en ambulància. Per sort no va ser res, però va ser un tir directe, i al coll (amb les lesions irreversibles que en poden derivar), cosa que jo diria que és il·legal.

Us prego que en feu difusió, a l'Hospital Clínic (on ens van portar) hi havia com a mínim un parell de ferits més: un per impacte a l'ull i un altre que va haver de saltar a les escales mecàniques del carrer Pelai perquè un mosso l'estava apuntant a menys de dos metres de distància.

Us envio la informació perquè considero que la violència policial s'ha de denunciar, no es justificable per l'acció vandàlica dels altres.

Ariadna Rodríguez Montfulleda, 30 de març del 2012

Referent a les famílies que reivindiquen el seu dret individual,

M'agradaria molt que es pogués treballar sobre el dret d'aquests
infants (i dels seus companys) a créixer en un entorn harmoniós, que
els donés les mateixes possibilitats que als altres nens. Ja sé que és
molt difícil posar-se a la pell dels altres, però de portes enfora
sembla que s'ha d'estimar d'una manera molt estranya els fills per
obligar-los a passar per aquí, o per fer-los sentir herois o màrtirs...
Espero que aquestes criatures siguin molt llestes i que de grans
entenguin el que s'ha fet amb elles.

No hi ha base jurídica per demostrar que aquestes famílies estan
utilitzant els seus fills per als seus interessos? No es fa amb la
mendicitat i altres àmbits encara més durs? I no és una qüestió de
creences religioses o similars (com seria el cas de l'alimentació, les
transfusions, etc) perquè els seus fills sortiran ben preparats en
castellà (deixem de banda el català perquè molts joves segueixen sense
poder-s'hi expressar còmodament)

A més, el fet que aquestes famílies exigeixin un reforç o un
tractament especial, no és un greuge comparatiu molt bèstia davant de
tots els nens que necessiten de debò un reforç o un tracte més
individualitzat que per manca de recursos no tenen o no tenen tant com
necessiten? Què passa, que l'estat espanyol només protegeix un tipus
d'infants? Tots estem a la mateixa barca, de debò acceptarem que el
caprici o la visió política d'uns adults vagi en detriment de tots els
infants del país?

No sabria argumentar-ho però crec que hi ha matèria perquè algun bon
jurista faci un informe davant d'algun organisme internacional; tal com
ho tenim, és una font de conflicte per a les escoles, per a les
famílies i per als mateixos infants. Això pot ser una espiral d' acció-
reacció, estigmatització... un escenari perfecte perquè gent amb ganes
de gresca i ressentiment per moltes coses tirin d'aquest fil per tenir
una mica de protagonisme que evidentment alguns mitjans els donaran
encantats... En fi tot el que cap pare no voldria per l'entorn educatiu
dels seus fills i el que cap societat hauria de permetre.

Cristina Montserrat, 11 de març del 2012

Ahir vaig assistir a la concentració de protesta pels retalls en educació.
Em vaig dirigir a uns policies nacionals i vaig mantenir amb ells una conversa sobre els fets ocorreguts a València els dies anteriors. Mentre parlava amb els policies es va acostar un alumne meu i va parlar en valencià. Una policia li va dir que l’alumne era un maleducat per haver-los parlat en valencià. Lli vaig contestar que em semblava inadmissible que tractara de maleducada una persona pel fet de parlar en la seua llengua. També li vaig dir que eren els policies, com a funcionaris públics, qui tenien l’obligació de conèixer la llengua del lloc on estaven destinats. Els policies, com que jo els estava parlant en valencià, es van negar a continuar parlant perquè deien no entendre’m. Això sí, em van dir que ells no tenien l’obligació de comprendre la nostra llengua.

Vaig considerar que la policia tenia una actitud de menyspreu cap a la llengua pròpia dels valencians i vaig decidir demanar-li el número d’identificació a la policia que havia qualificat de maleducat l’alumne. De primer la policia s’hi va negar però finalment va accedir a donar-me-la. Després, l’esmentada policia em va demanar la identificació.

Ja em sembla sorprenent que la policia no tinga l’obligació, com la resta de funcionaris, de conèixer la llengua del territori on esta destinat. Però el que em pareix intolerable es la falta de respecte i de sensibilitat cap al plurilingüisme de l’estat espanyol que suposa considerar mal educada una persona que esta utilitzant la seva llengua.

Guillermina Colino Martinez, 24 de febrer de 2012

El proper dia 29 de febrer està previst el major cop institucional a les economies de l'Eurozona: la subhasta del Banc Central Europeu d'un bilió de diners públics (com tot el PIB d'Espanya!) per a bancs privats. L'última gran emissió, de quasi mig bilió d'euros, va ser per voltants del Nadal passat, però Financial Times estima que ara es duplicarà la quantitat. Aquests diners es presten a un interès de l'1%, i els bancs els presten al seu torn als Estats membres a un interès d'entre el 5 i el 7%. Abans d'entrar a l'euro, els bancs centrals de cada país emetien diners directament als Estats. Per què es permet que la banca privada s'enriqueixi amb diners públics en cada emissió de diners? Els beneficis que això genera per a la banca no sorgeixen del no-res. Aquesta emissió exagerada de diners augmenta directament la inflació i fa perdre poder adquisitiu als treballadors. Els préstecs també fan augmentar el deute dels països perifèrics amb els bancs de l'Europa Central, sotmetent-los encara més en l'estructura actual de neocolonialisme econòmic i polític. És aquest el model d'Europa que vam escollir? L'emissió de diners es fa seguint els interessos de la banca francesa, belga, i sobretot, alemanya, que han operat durant anys amb un nivell de risc (un alanquejament) molt superior al que es considera raonable. Amb la crisi s'han quedat sense liquiditat i per tant els afavoreix especialment inundar el mercat amb diners. Els governs d'aquests països fan lobby a Europa en defensa de la seva banca, però això perjudica directament a la resta de països. Per què hem de pagar pels excessos històrics de la banca alemanya?

David Virgili Correas, 23 de febrer del 2012

Senyor director de VilaWeb,

Respecte a la notícia que vàreu publicar el dia 6 d’aquest mes, sobre l’aparició d’un «diari inèdit fins ara» referent al diari que el patriota olianès Lluís Escaler va escriure a la presó Model durant dos mesos i mig, i que «a partir d’avui comença a veure la llum», en un blog que edita la seva néta Edith Bernat i Escaler, he de dir-vos:

a) Que el diari de Lluís Escaler va sortir publicat íntegrament i fidelment al meu llibre «Lluís Escaler. Morir per Catalunya», publicat per l’editorial Pòrtic l’any 2008. Per tant, la publicació de l’esmentada Edith Bernat i Escaler no és en cap cas inèdita.

b) Que els textos que n’he pogut llegir fins avui al blog d’Edith Bernat i Escaler són una còpia literal —amb inclusió de les anotacions aclaridores entre claudàtors— dels que jo vaig publicar a «Lluís Escaler. Morir per Catalunya».

c) Que m’estranya la diguem-ne poca delicadesa de l’autora del blog, en no citar la font dels textos que hi publica sobre el diari que Lluís Escaler va escriure mentre va ser a la presó Model.

Josep Espunyes, 8 de febrer del 2012

Diuen que Tàpies va ser un vanguardista, un innovador. Per a mi, els seus quadres han estat sempre presents, des de petita els he vist i m'han sempre atret i intrigat.
I amb el temps he aprés -espero- a entendre l'espiritualitat que condensen. Allò que ell defensava: "tot té la seva ànima, fins i tot els plats i olles on Santa Teresa trobava Déu". Quina visió tan profunda, i tan engrescadora. Gràcies.
Pintava creus arreu, com la nostra terra n'està plena, a la cruïlla de camins i al cim dels edificis. I afegia que la creu també és la T de Teresa, la seva dona. Ha demostrat fidelitat a la família fins l'últim moment, també fidelitat a Catalunya, i a la feina. Amb 88 anys no renegava de res. Gràcies.
Tot un exemple per gestionar la crisi que ens vol ofegar però que no ho aconseguirà si seguim exemples com els dels genis: fidelitat, feina, espiritualitat.
Un cop més, gràcies mestre!

Jana Macià, 7 de febrer del 2012

Fa set anys vaig tenir la desgràcia de ser la victima d’un furt al Metro de Barcelona. Quan vaig anar a la comissaria de policia al barri de Gràcia, tenia la intenció de fer el meu informe en català – la llengua oficial del país, oi? No era possible. Cap policia hi parlava el català. No obstant, vaig insistir que jo no sabia parlar adequadament el castellà. (Què podia perdre – la meva cartera havia desaparegut per sempre.) Un dels mossos es va mostrar disposat a prendre el meu testimoni en català, encara que es va negar a contestar-me en aquesta llengua. De tant en tant quan el jove no entenia alguna paraula, altres ciutadans que feien informes a la comissaria feien d'intèrprets improvisats per aquest mosso tan monolingüe castellanoparlant a la capital de Catalunya. Així, finalment, l’informe es va poder completar. I llavors aquest noi em va assenyalar amb el dit i va dir: 'Tienes que aprender un poquito de español'. Ara em demano si aquest mosso podria haver estat en Valentín Anadón. Jo no em sorprendria.

Jan Reinhart, Nova Jersei, EEUU, 16 de gener del 2012

Txillardegui va defensar la seva tesi doctoral sobre lingüística del basc a la Universitat Autònoma de Barcelona perquè al País Basc li van barrar el pas; en aquell acte acadèmic només hi havia, a més del propi Tixllardegui i els membres del tribunal, la seva dona i dues amigues a les que havia avisat: l'Eva Serra i Puig i jo mateixa Blanca Serra: Poc després jo mateixa, juntament amb Txillardegui i el sociolingüista i polític gallec Paco Rodríguez van fer, organitzada per Txillardegui i la seva dona una ronda de conferències  per totes les capitals basques explicant cadascú la siotuació sociolingüística de la seva llengua:de tots dos records fa una pila d'anys, però la seva saviesa, disponibilitat i esperit de lluita i amor per al país seu i la seva llengua són inesborrables.

Blanca Serra, 15 de gener del 2012

Per fi s’ha publicat el projecte de Decret pel qual es posa en marxa el desplegament de l’Àmbit Penedès. Un altre pas vers la fita que els grups ciutadans i institucions que hi creiem, hem esperat al llarg de més de 6 anys de tombs i retombs: aconseguir  la Vegueria. 

Delimitació del Territori
La primera part del document és una concreció de la Llei de l’Àmbit i instaura el procés pel qual es delimita el territori pel que fa a l’Anoia. Les altres tres comarques ja estan precisades. Els municipis de l’Anoia que ho desitgin (en especial els de la franja nord) podran adscriure’s a l’àmbit de les Comarques Centrals. Es parteix del fet que tots formen part del nou àmbit de planejament del Penedès, però podran expressar la seva voluntat sempre que es garanteixi una continuïtat territorial dels àmbits resultants. Acabat el termini per a les al·legacions, que serà el 20 de gener, s’espera que la delimitació quedi concretada dins un període d’uns dos mesos després de la publicació del Decret definitiu.

El Pla Parcial Territorial
El Projecte estableix les normes per a la creació de l’òrgan que ha d’elaborar el Pla Parcial Territorial del Penedès. El Pla serà la concreció, en el mapa, dels serveis, (sanitat, ensenyament, etc), els espais (urbans, industrials, agraris, forestals), les comunicacions, etc. Fins ara el Penedès estava esqueixat en tres plans parcials (Comarques Centrals, Ambit Metropolità, Camp de Tarragona).

Participació institucional i ciutadana
Es preveu la constitució d’un grup de treball integrat per l’Administració de la Generalitat i les administracions locals (ajuntaments, consells Comarcals, etc.). Això permetrà que el Pla s’elabori més a partir del Penedès. S’obre  la possibilitat que hi intervinguin, tal com estableix la Llei de Règim Territorial, i a títol de consulta, la diversitat d’organitzacions ciutadanes. Una oportunitat més perquè el pla sigui del Penedès per la seva concreció, realisme i voluntat popular. Per a la posada en marxa, es calcula un temps d’uns 4 mesos.

Més enllà del Pla Territorial
La fita principal és l’articulació social i política del territori, i la Vegueria com terme final. Tenint com a referents l’Àmbit, l’elaboració del Pla Territorial i la mateixa Mancomunitat del Penedès-Garraf, Som Penedès proposava un “Penedès en xarxa” on exemplificava els avantatges de treballar en xarxa: mancomunar serveis; simplificar i abaratir administració; coordinar sinergies; cercar la complementació de les quatre capitals penedesenques, etc.  D’aquest diàleg i treball comú n’hauria de sorgir, d’una manera o altra, una veu representativa davant la Generalitat. Es creava vegueria de fet, a l’espera que aquesta institució arribes i impulsés, d’una forma més potent i renovada, la realitat concreta i realitzada des del territori.

Crida de Som Penedès
Es hora, doncs, que trobem un eix comú i unes línies de força entre Mancomunitat, ajuntaments, consells comarcals, plataformes, entitats, l’Institut d’Estudis Penedesencs, Fundació pro-Penedès, Consell econòmico social... etc. Depèn molt de nosaltres mateixos. La crisi n’ha de ser, precisament, un estímul puix es tracta d’un projecte basat, més que en un pressupost, en la imaginació, l’entusiasme i la recerca de la rendibilitat de l’esforç. La nostra identitat com a territori es mostrarà, sobretot, per la tasca  que hi sapiguem dur a terme. 

Josep Faura, de Som Penedès. 2 de gener del 2012

Fa uns dies us vaig escriure una carta en la què us deia que aquest any no demanava res per al meu nét amb autisme i la seva família.
En aquesta nova carta us relato el que ens està passant amb el David, el meu nét amb autisme. Són fets reals, ocorreguts en aquests darrers dies i avui mateix.
David estava relativament bé fins que van començar les vacances escolars amb motiu de les festes nadalenques.

El seu comportament ha sofert un canvi que ens espanta, ens preocupa i ens fa patir fora mida.

Dorm mol poc a les nits, es desperta moltes vegades i es lleva. S'ha tornat extremadament agressiu, fins al punt que cal protegir la seva germaneta de 9 anys, a la que pega i tira del cabell amb violència, i fa el mateix amb els seus pares.
Deambula per tota la casa durant hores sense parar ni un moment.

Crida, es despulla totalment, s'orina al menjador, l'escala, el passadís; arrenca les plantes d'interior, tira a terra les coses que troba.

Quan menja s'aixeca una i una altra, dotzenes de vegades, vessa l'aigua dels vasos per la taula... Quan intentem calmar-lo, fuig, empeny, tira dels cabells.

Abans d'ahir, amb la finalitat de distreure'l, el van portar a fer un vol en el cotxe. A puntades de peu va trencar la lluna de la porta del darrere.

Ahir, jo, vaig tractar de distreure sortint a passejar amb ell agafat de la mà. Es va desprendre de la meva mà d'una tirada i va començar a córrer pel centre un carrer principal mol transitat. Va ser un miracle que no l’atropellessin. Vaig aconseguir que tornés però desprès es va dedicar a arrencar fulles y plantes que trobàvem a la via pública.

Jo no el puc contenir ja que és més corpulent i té molta més força. Estimats Reis Mags, ja fa 7 dies que estem així.

Els seus pares estan totalment esgotats i emocionalment enfonsats. El germà de 15 anys i la germaneta de 9, estan tristos i espantats. De la meva part, que us diré ...
El pares han realitzat diverses consultes amb el metge especialista, que els ha canviat alguns medicament, ha modificat les dosis d'altres, però sense que fins al moment s'hagi produït cap canvi.

Els pares de David van pensar en procedir a un ingrés temporal en una residència per a persones amb autisme, només uns dies, fins que els fàrmacs fessin efecte i el seu comportament es normalitzés. Però no hi ha serveis per atendre les persones amb discapacitat menors de 18 anys. David en té 17.

Ho diuen les lleis dels Serveis Socials de Catalunya. Ja veieu Reis Mags. Per la meva família, aquest any no és possible la felicitat en les festes nadalenques. En la meva carta anterior us vaig dir que no demanaria res per la meva família, però... Potser podríeu influir perquè els que manen, els importants, modifiquessin les lleis dels serveis socials, perquè contemplin l'atenció residencial temporal de les persones amb autisme o malaltia mental menors de 18 anys, quan es donin comportaments tan difícils de controlar per la família, com els que està tenint aquests dies el meu nét David.

Seria raonable, oi?

Gràcies reis mags.

Antoni Pellicer Honrubia, avi d'un nét amb autisme. 26 de desembre del 2011