Correus a la redacció

En els últims dies s’ha parlat molt de quines serien les conseqüències de una possible secessió de Catalunya i Espanya. S’ha posat especial èmfasi en les represàlies que prendria Espanya contra el nou estat, concretament en dos camps: La entrada de Catalunya a la UE i el comerç entre Catalunya i Espanya. Podria realment Espanya boicotejar a una futura Catalunya independent fins a ofegar-la i convertir-la en un estat inviable?

1. El boicot als productes catalans:

Aquesta és de fet una formula que ja s’ha portat a la pràctica des d’alguns sectors de la dreta espanyola. El mes conegut és el cas del cava català, però la cosa va anar mes enllà i es va arribar a fer una llista negra d’empreses catalanes per a que la gent sabés quins productes no havien de comprar i quins comerços no devien visitar. Totes aquestes iniciatives han tingut un petit impacte a curt plaç, però al final la lògica s’acaba imposant: hom compra un determinat producte per que li convé. Ja sigui per que és millor, per que és mes barat o simplement per que ho te al costat de casa. En el cas del boicot al cava, comprar „champagne‰ francès a 30• l’ampolla va durar realment poc i la resta van seguir el mateix camí. De totes maneres, les empreses afectades van saber buscar mercats alternatius a fora d’Espanya, cosa que va demostrar que les empreses catalanes son atractives i competitives en el marc del comerç internacional.

2. Les empreses espanyoles marxen de Catalunya:

Abans de res caldria que aclaríssim per què una determinada empresa s’estableix a un lloc o un altre. La resposta és simple, el mercat li ho indica. Si una empresa espanyola, francesa o alemanya, s’ha establert a Catalunya és per que hi fa diners, aquest és l‚objectiu últim de les empreses. Si algú pensa que un empresari tancarà una filial que li reporta guanys, només per perjudicar als catalans és que no coneix el mon en el que vivim. Igualment, si algun empresari prefereix (força estúpidament) perdre diners i tancar la seva empresa a Catalunya, tant millor, per que deixarà un espai de negoci que de seguida podrà ser ocupat per una empresa ja establerta o fins i tot per una nova companyia creada per algun emprenedor local.

3. Proteccionisme i fronteres comercials:

El govern espanyol podria fer us de les noves fronteres per aplicar impostos als productes catalans que s’exporten a Espanya. Això tindria molts inconvenient per a Espanya, per una banda empobriria a una classe mitjana espanyola que perdria poder adquisitiu, ja que tindria accés a un mercat menys competitiu, per una altra banda es posaria en contra moltes potències internacionals que defensen el lliure mercat (Alemanya, França i EUA, entre d’altres) i al final les empreses catalanes acabarien fent el que ja han fet abans, buscar altres mercats mes favorables. Aquesta mesura, a mes, tindria un inconvenient molt clar per a Espanya: el govern català podria fer el mateix amb els productes espanyols. Una política aranzelària agressiva de Catalunya contra les exportacions espanyoles podria fer molt mes de mal, degut a que una gran quantitat de les mercaderies espanyoles que van cap a Europa ho fan per tren o per carretera passant per Catalunya. Els impostos que Espanya aplicaria s!
obre les exportacions catalanes només afectarien al comerç amb Espanya, però en canvi, la situació inversa afectaria al comerç que Espanya realitza amb tota Europa. Ser una terra de pas te els seus avantatges. El resultat seria un empobriment de la economia espanyola que veuria com els seus productes son menys competitius, al mateix temps que Catalunya s’enriquiria degut als impostos per peatge aplicats a les exportacions espanyoles. Tampoc cal perdre de vista que els ports de Barcelona i Tarragona apleguen un percentatge molt important dels moviments comercials amb l‚estranger i que una industria tan important estratègicament com és la petroquímica es troba molt concentrada al voltant d’aquests dos ports.

4. El veto a la entrada de Catalunya dins la UE:

Una situació de bloqueig irracional per part d’Espanya no es podria mantenir durant gaire temps. Les grans potències d’Europa com Alemanya i França veurien en Catalunya un potencial econòmic molt interessant per exportar els seus productes, així com un aliat estratègic a la zona del mediterrani. Sense el dèficit fiscal desproporcionat que pateix Catalunya, en molt pocs anys es podria pagar tot el deute públic i aquestes coses agraden molt als alemanys i als nord europeus en general. Tot hom coneix la dita popular: qui paga mana i a Europa qui paga son essencialment els alemanys. Per tant, als catalans no ens ha de preocupar tant la opinió d’Espanya en aquest tema, si no mes aviat la d’Alemanya.

Andreu Santarén Llop, 18 de setembre del 2012