Ahir tarda, s’esperaven notícies de França. Macron o Le Pen. Algunes enquestes i estimacions apuntaven que la filla lepenista podria arribar a la primera magistratura francesa, encara que era poc probable.
Avançada la tarda, les primeres estimacions de vot ja començaven a apuntar a una victòria de Macron per sobre del 60%. L’escrutini ho confirmà. Dos de cada tres francesos van fer Macron President.
Però un de cada tres va fer l’opció de l’ultradreta, més o menys civilitzada. Diuen que la nació per excel·lència està trencada en dues meitats. Em sembla que és una simplificació excessiva.
És fàcil separar en dos meitats si es miren aspectes particulars i no s’aprofundeix massa més: els partidaris de la globalització versus els del replegament; els que volen tancar la porta a la immigració versus els que la volen oberta, ni que sigui restringida; els que tenen feina versus els que no en tenen. I així, sense límit.
Però la veritat és que hi ha moltes “frances”. No té massa res a veure la França dels que conformen l’elit parisenca, amb la de la pagesia del Massif Central, amb la dels sense papers que habiten les banlieues i podria seguir.
De moment, França ha evitat que el lepenisme s’assegués a l’Elysée. Però no seria cosa de no fer massa res per evitar que Le Pen acabés guanyant a França. Torres més altes han caigut. La dreta tradicional i l’esquerra socialista no duen ja el timó de la República.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!