Mariano Rajoy té a tocar l’aprovació dels Pressupostos de l’Estat per al 2017, la qual cosa suposa estabilitat parlamentaria per als dos propers anys, molt probablement.
Rajoy continuarà aplicant l’estratègia de ja escamparà, per a fer front als casos de presumpta corrupció que esquitxen de manera continuada el seu partit. A la gallega manera.
Mentrestant, anirà governant menys que més sense amoïnar-se massa de les petites derrotes parlamentàries que pugi tenir.
En els parlaments, res no és com era anys endarrere. No fa pas tant, quan el partit que donava suport al Govern perdia una votació, ja semblava que el govern estava a punt de caure.
Quan hom no té alternativa possible, es pot governar amb certa tranquil·litat perquè el sistema està pensat per a l’estabilitat.
El PNB fa de crossa del PP. No és el primer cop ni serà l’últim. El privilegi de ser el pal de paller al País Basc. El privilegi de poder governar amb l’ajut d’altres partits més dèbils.
De ben segur que, a Catalunya, hi haurà qui envejarà la posició del PNB, a punt de tancar un acord que palesarà un cop més les enormes i inabastables diferències de tenir Hisenda pròpia, de recaptar impostos, i de poder dir a l’Estat “te debo tanto”, quan no “me debes tanto”.
La lletania de la igualtat de tots els espanyols i altres principis inamovibles es demostren inconsistents així que es mira al nord.
I no cal recordar que quan Mas va anar a plantejar, després del fracàs de l’Estatut, el Pacte Fiscal, amb menys de vint-i-quatre hores Rajoy va dir que no. Ni parlar-ne.
Catalunya no té veritable capacitat de fer política amb majúscules, ni d’administrar els propis recursos ni d’autogovern en matèries rellevants. Quin camí queda? El que estem fent. Cap altre no hi ha, si hom creu que Catalunya és nació amb dret a decidir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!