Ja hi tornem a ser. Soroll al voltant del procés quan més convindria el silenci i el treball constant, somort i efectiu.
Quan els partits dediquen energies en pensar més en ells mateixos que en el país, en posicionar-se pel que ha de venir, o no, i en veure com fan la punyeta a altres partits menys s’esmercen en fer possible el que és necessari.
Trobo imprudents fer certes reflexions que no toquen pel temps que som, malgrat siguin de contingut escàs i fetes de portes endins. Avui, les parets són de vidre, quan n’hi ha. Tots els escenaris han de ser analitzats, però l’anàlisi s’ha d’esgotar en ella mateixa.
Trobo impresentable enregistrar-les i difondre-les amb ànim de perjudicar l’adversari, car cap altre interès, positiu, no es pot veure.
Em sembla inadequada, impresentable, l’amplificació interessada, exagerada.
La marxa endarrere és impossible. Tornar al passat mai no s’ha aconseguit, com tampoc viatjar al futur. L’autonomisme ha fet figa i dies que fa.
A la llarga, només hi ha dos camins: l’assimilació o la construcció d’un projecte nacional emparat per un Estat propi. Els altres possibles camins són tots inestables, transitoris, si hom creu que “Som una Nació. Nosaltres decidim”. Cal escollir el que es vol i fer-ho possible.
Temps de silenci i silencis. Temps de passió.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!