Un editorial de la revista “The Economist” es preguntava, a propòsit del candidat a president americà, Donald Trump, com la gent pot aprendre a acceptar el que és inacceptable, fins i tot fins a considerar normal el comportament del personatge, si més no els partidaris més convençuts.
Des d’Europa estant, sembla incomprensible que Trump continuï en la cursa presidencial després de les darreres revelacions sobre la forma de comportar-se amb les relacions amb les dones.
Quan hom entra dins d’un sistema tancat d’interpretació de la realitat i perd la capacitat de crítica i distanciament, pot acabar per entendre que el que abans era inacceptable no ho és dins d’aquell sistema de valors, insisteixo, tancat en ell mateix. En un cert sentit, es podria parlar de sectarisme.
Ajuda força a caure en aquest parany tenir o inventar-se un enemic extern. D’Europa estant sabem què vol dir. Qui no recorda la conjura judeo-maçònica del general Franco i el seu règim. O l’actual fòbia contra immigrants que s’estén per molts països, alguns de tanta tradició democràtica com el Regne Unit, per no anar a petar a Hongria. Des d’Amèrica, l’establishment de Washington és l’enemic per molts partidaris de Trump.
I no cal anar tant lluny en el temps, en el món de la política es poden trobar exemples d’exclusió simplificada i simplificadora gairebé cada dia, amb ànim de subratllar que aquell de qui ets partidari, i només aquell, és el bo, si ho mantenim en l’àmbit personal, o només aquella política és l’única possible i acceptable, si ampliem el focus.
Altra cosa és, si sense sectarismes ni voluntat d’exclusió, amb esperit crític, hom arriba a la conclusió que una determinada opció, personal o política, es preferible a una altra.
Espero que, per acabar amb els USA, sigui la senyora Clinton l’escollida, com diuen totes les enquestes, excepte una, i no ho sigui Trump. Per exclusió, si volen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!