Coca de recapte

El nom propi del dia és Artur Mas, el president de Catalunya. Avui exposarà què és el que convé fer, a parer seu, en aquest moment històric, després del 9N, i una vegada fetes les consultes anunciades amb les diferents forces polítiques catalanes.

A diferència d’unes quantes, poques persones, si cap n’hi ha, jo desconec absolutament que dirà el president de la Generalitat.

Això no obstant, em sembla que dirà allò que serà coherent amb la línia fixada ja fa uns quants anys.

__
No és d’ahir tarda el concepte de transició nacional. Abans de les eleccions catalanes de 2010, el concepte ja estava ben instal•lat en l’imaginari i en el discurs de qui acabaria essent president de la Generalitat.

Les eleccions de 2012 van donar un mandat clar perquè els catalans exercissin el dret a decidir. El que s’ha fet aquests dos anys ha estat adreçat a donar compliment a allò que els catalans van votar en les darreres eleccions.

El 9N és el compliment imperfecte, pels condicionaments de l’Estat i les seves prohibicions, de l’exercici del dret a decidir, que un gruix enorme de catalans ha avalat amb el seu vot. Ara cal fer possible la perfecció d’aquest pronunciament.

El substancial és permetre l’exercici veritable i amb totes les garanties d’aquest dret que faci possible, si aquesta és la voluntat dels ciutadans, la transició nacional, l’objectiu de la qual és aconseguir la plena sobirania dels catalans.

La crisi econòmica ha fet més evident i necessari el que ja era prou conegut i estava ben identificat: que els catalans per sortir-se’n necessiten dels instruments d’Estat que tenen altres estats europeus, el mateix grau d’autogovern i de sobirania, en un espai, l’europeu, de sobiranies compartides i interdependents. En una formulació més breu: o residuals o independents.

__
Arribats en el punt que som, després que prop de 2.350.000 catalans hagin acudit a les urnes per expressar el seu parer, el que no es pot fer és llançar a les escombraries l’enorme capital d’il•lusió, de democràcia i de capacitat transformadora de la societat catalana que malda per poder mantenir i eixamplar el benestar dels seus ciutadans, fent ús de la capacitat d’autogovern.

Ara correspon als partits catalans que reconeixen el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya deixar de banda allò que els pot separar, que és prou i rellevant en més d’un àmbit, per focalitzar en l’objectiu, que hom entén compartit, que no és altre que perfeccionar l’exercici del dret a decidir per completar la transició nacional cap a la plena sobirania.

No és gens fàcil de fer allò que vol el gruix dels catalans. Sabem que tres de cada quatre volen decidir. Sabem que l’Estat espanyol ha fet, fa i farà el possible i l’impossible perquè els catalans no es configurin com un ens polític propi amb capacitat de decidir.

No mereix deixar de banda les diferències, ben normals i legítimes, de manera transitòria, no pas per sempre, per mirar de donar la veu als ciutadans de Catalunya perquè es puguin pronunciar sobre el futur polític que volen pel seu país?

No hem de guanyar de manera clara, incontestable, el poder exercir aquest dret de manera definitiva, impecablement, democràticament?

Desconec quin resultat en sortiria de l’exercici inapel•lable del dret a decidir, però sí sé la importància que té poder-ho fer i consolidar aquest dret mitjançant el seu exercici. Perquè fet un cop, fet per sempre. I paga la pena guanyar definitivament aquest dret.

Necessitem com el pa que ens mengem que anem tots a una, per un cop, ni que sigui per un sol cop, perquè Catalunya decideixi–el seus ciutadans–, i no ho faci ningú més–que no ho facin altres per ells.

___
I la forma de saber què volen els catalans és cridar-los altre cop a les urnes en unes eleccions amb aquesta finalitat, no pas cap altra. Quan sigui, quan correspongui.

Preferiblement, quan els partidaris del dret a decidir optin decididament, sense reserves, per facilitar l’exercici d’aquest dret i que el que surti de les eleccions sigui conèixer fefaentment allò que els catalans volen.

Conèixer la voluntat dels catalans és irrenunciable. Com ho és no perdre la iniciativa en la partida d’escacs que s’està jugant.

El president Mas no pot, no pas ara, convocar unes eleccions com les que han estat convocades altres vegades. No trauria cap a res. Si han de ser convocades, i la decisió només és del president, han de ser eleccions que han estat anomenades “plebiscitàries”, d’exercici del dret a decidir el futur polític de Catalunya.

Fent-ho així, el president Mas arrisca molt. Se la juga. Més se la juga el país que no pot prendre l’embranzida que duu. No pot instal•lar-se en l’espera d’allò que Espanya mai no dirà, perquè no vol o no pot o no sap.

CDC i CiU també arrisquen molt. Les enquestes no els són pas d’allò més favorables. Però cal estar a l’altura de les circumstàncies i del moment que viu Catalunya.
___
No ho sé pas, però imagino que el president Mas pot parlar aquesta tarda d’aquestes qüestions i fer una crida a la unitat dels qui creuen que Catalunya és subjecte de sobirania i no objecte de la sobirania d’altres. D’aquí a dotze hores ho sabrem.

Dit sigui de pas, em sembla que el president Mas s’ha guanyat a pols ser escoltat amb atenció i, un cop escoltat, que els catalans li fem confiança, perquè va dir què faria i ha fet allò que va dir que faria.

No podem malbaratar el somni col•lectiu per perseguir els somnis particulars. No pas ara. Ja hi haurà temps per satisfer els interessos particulars i de partit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!