HIPOTECA DE CABÒRIES

La vol tocar, la sang, però no pot. Pensa amb els espectacles que fa quan la metgessa l’envia a fer una analítica. No ho pot controlar. Hi ha dies que s’acuba. No havia de ser especial, el d’avui? No tenia, que diguem, un bon principi. Així com va poder invocà la calma. Sí, era sang. Al retrovisor mirall, no. Un petit tallet, li passava sovint quan s’afaitava. Ell en dóna la culpa a un arnós lapsus formatiu: al parvulari no va fer psicomotricitat. O millor dit, no la va fer amb un mètode condret. Deficiències pedagògiques. Poden passar a qualsevol.

La sang s’ha estroncat. Serà un dia especial. Agafa la colònia. No, la dels dies feiners no, avui toca la de les grans ocasions. Una herència genètica inesborrable. A casa sempre ho havia vist així. Es tenien segons quines coses per als dies especials, encara que això suposàs duplicitats absurdes. Un aforisme passat de generació en generació en donava fe: “qui a ca seva va pompós, a missa va pollós”. Avui es tractava de lluir les gales. No, no anava a missa. Però una frase lapidària rebuda en herència no es pot esmorrallar per satisfer les voracitats del progrés; seria indecent.

No havien quedat a cap hora concreta però estava segur que es trobarien. S’havien fet confiança mútua, lentament, a petits glops de confessions íntimes. Coincidien en els mateixos llocs, fins i tot, ell asseguraria, que es cercaven, encara que només fos amb els tirabuixons alambinats de la mirada. Es contemplà per penúltima vegada al mirall. Es conservava bé, gràcil i amb un puntet d’encant, encara. Avui li seria ben útil. Feia estona que ho desitjava; massa temps sense sentir aquella embosta de desig que li incendiava el cor. No ho havia comentat amb ningú. Era el seu secret íntim. Tanmateix en sabia la resposta displicent: “ a la teva edat…”

Una darrera estació abans de sortir de casa: davant el mirall de l’entrada. Un dubte el socarrimà a darrera hora: es posaria el capell? Posà en marxa el seu google particular a la recerca de les opinions que tal gosadia mereixia. No en podia treure aigua clara. Per a uns, era una nota molt snob. Per a d’altres, l’envellia, un pocs, però qualificats, deien que li donaven un toc especial. Se’n provà els tres que tenia, els sotmeté a postures diferents. Res no el convencia. Aclucà els ulls i va emprendre la marxa. A l’ascensor s’acabà d’allisar l’americana de pana que s’havia posat i es va compondre dos bleixos de cabells. Consultà el mòbil. Rellegí l’sms amb dolçor de carmí roig als llavis. Se li estremí l’espinada com qui apuja, lentament, una cremallera de calrades.

S’hauria estimat més no trobar-se ningú conegut durant el trajecte. Sempre hi pot haver una pregunta innocent que et faci alçar la llebre de les teves intencions. Una retxillera de gest on mostrar la bullícia del desig. La ciutat el convertia en un anònim transeünt. Un silenci opac entre una juxtaposició de renous: una frenada, una ambulància, la ràdio tunejada d’un jove esgarriat. A mesura que s’acostava al punt d’encontre un formigueig de neguit li pressionava les comportes de l’ànima. Ell s’inoculava autoajuda amb una senzilla frase sense adjectius ni farbalans retòrics: serà el dia, el dia.

Es va asseure al banc, discretament. Auscultà amb la mirada totes les direccions possibles no tant per descobrir-hi algun rastre d’ella si no, més aviat, per descartar intrusos. Podia esperar-la amb tranquil·litat. Mirà el rellotge, no passava d’hora. Es passà les mà per la nou del coll, com si hi tengués un poc d’aresta. Es palpà les butxaques. Va gesticular. Potser tenia raó. No quedava bé esperar mans fentes. Va pellucar el quiosc i s’hi adreçà amb gest vacil·lant. Si perdia la posició privilegiada d’aquell banc podria ser la catàstrofe. Però hi anà diligent. No va ser difícil fer tracte amb el venedor. Estaven preparats per a aquelles contingències. Segur que seria del seu gust.

Tornà al banc. El troba lliure. Acluca els ulls tot tastant un desig. Els va obrir i, oh meravella, en l’horitzó hi descobrí una falua. L’emoció es tensava com la corda aguda d’un violí. Sí, era ella. Fins i tot, semblava que l’havia descobert, car en el rostre hi dibuixava una rialla. Havia de ser un dia especial. Sí, era ella. S’acostava a pas ferm. Decidida, llustrosa, ni que també hagués remogut el seu armari tal com havia fet ell a la recerca de les millors gales. Una ocasió singular, especial.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!