Forasters al seu bloc de pisos

Vic

A la sortida de comprar el pa trobo un matrimoni gran, pares d’un antic amic meu. Feia anys que no els veia. Som a la zona dels Caputxins de Vic. Tot parlant del confinament em diuen que han estat molt sols. De fet m’expliquen que sempre estan molt sols, aïllats. A l’escala de sis veïns on viuen de fa tants anys ja són els únics del país. “Ara nosaltres som els forasters” em diu amb tristesa la dona. Al mateix replà hi viuen uns negres “que tot el dia pugen i baixen”. Els altres pisos són ocupats per families mores excepte un que ho és “per aquells que duen el cap embolicat”. “Encara rai que tots paguen els gastos d’escala” diu l’home. En les breus converses ocasionals que hi tenen “no hi podem ni parlar en català. No ens entenen i els hem de parlar en castellà” Lamenten que haurien d’haver marxat del pis, és de propietat, ja fa molts anys, que ja es veia a venir que passaria això, però no van trobar mai el moment.

També diuen altres coses sobre els nous veïns, la immigració  o l’Ajuntament de Vic  però en els temps que corren no seria prudent explicar-ho. Hi ha converses que cal mantenir en silenci. Hi ha por.

Senglars a la ciutat dels Sants

Per un instant em recordo jove i audaç al carrer Estafeta un juliol calorós de fa molts anys envoltat de gent, mansos i braus.  Ara, en canvi, és un capvespre d’abril, confinat i gris, plujós i fred i tot just he sortit amb màscara i guants a comprar el diari. És quan torno cap a casa amb el diari a la mà que baixen del bosquet del Puig dels Jueus dos senglar grossos esbufegant. Quan s’acosten, apagat l’esglai inicial, estic temptat de citar-los, rememorant les gestes d’Iruña, però ara ni sóc jove ni tampoc audaç i m’enfilo feixuc a la reixa del col·legi Guillem de Montrodon, silent i clausurat.  Els senglars passen de llarg  i segueixo amb la mirada com se’n van pel carrer desert cap al centre de la ciutat dels Sants.

Desmesura no és valentia

Catalunya / Països Catalans

Desmesura no és valentia. Així raonà el mariscal  Rohalt, anomenat el Fe-Tinent, quan  els homes del duc Morgan ja s’havien apropat massa al castell de Kanoel. El romarç de Tristany i Isolda, en la versió de Joseph Bédier, és una bella obra traduïda ara farà cent anys per Carles Riba. Les traduccions de Riba són un homenatge a la llengua catalana. L’Odissea d’Homer n’és potser el millor exemple, el més virtuós. Un prodigi.

Desmesura no és valentia. Una frase que desconeixen o obliden o simplement no saben confegir els capsigranys que encara proclamen gestes futures espaterrants,  que encara prometen jugades mestres i ficcions delirants. No hi ha com tenir el coixí d’una massa dòcil, una massa crítica gens crítica, cretinitzada més aviat, disposada a aplaudir amb delit qualsevol ocurrència que vingui del més il·luminat dels patriotes nostrats que es marceixen a Waterloo.

“Al fons de la forest salvatge, amb gran afany, com a bèsties acorralades, ells van errívols i rarament gosen tornar al vespre al jaç de la vigilia. No mengen sinó carn de les salvatgines i enyoren el gust de la sal. El rostre amagrit se’ls esgrogueeix, els vestits els cauen a parracs, esquinçats pels esbarzers. S’estimen, no sofreixen”

Pensions d'(escassa) jubilació de J.W. Wilkinson

Fragments

(…) Ja que la taxa de natalitat és baixa i continua baixant, o que l’esperança de vida continua allargant-se, ja s’està produint un excedent de gent gran. I  no es tracta d’uns avis qualssevol, sinó, almenys a Occident , de la generació més consentida de la història. Gent exigent i primmirada, acostumada des de la més tendra joventut a sortir-se amb la seva. Persones grans amb inclinació a disfressar-se de joves i amb molt poques ganes de morir. (…)

John Willian Wilkinson, fragment de l’article Pensions d'(escassa) jubilació a  La Vanguardia 2 d’agost de 2015

Malparit!

Postals de Vic
A quarts de vuit del vespre la dona negra surt del cotxe i empaita riallera l’home negre que també ha baixat del cotxe que ella condueix. L’ha deixat mal aparcat a la crüilla de l’Avinguda de Bernat Calbó cantonada Manuel de Galadies davant d’un restaurant. Malparit! diu la dona jove i acolorida amb un vestit llampant a l’home, també jove, que fuig rient. Malparit! Tots dos riuen i xerren a crits al mig de l’Avinguda. Tot plegat dura un instant. A pocs metres dos blancs descolorits ens ho mirem silenciosos i quiets. Malparit! i vinga a riure fins que la dona torna al cotxe i se’n va. I l’home camina per la vorera que mena a l’hospital.

 

Els xinesos no pugen l’Avinguda de St. Bernat Calbó

Postals de Vic
Als escorxadors de Vic i rodalia hi treballen una bona colla de xinesos. Mà d’obra dòcil que no porta problemes. Molt d’ells fan servir la bicicleta per anar a treballar i tornar a la ciutat. I el cas és que la pujada final de l’avinguda Bernat Calbó de Vic, amb carril bici inclòs, se’ls fa massa costeruda.
Avui al vespre he tornat a presenciar l’escena habitual: dos xinesos, un home i una noia, han baixat de la bicicleta i han continat a peu l’últim tram, el de més pujada. A poc a poc.
Els xinesos de Vic solen anar amb bicicletes atrotinades, a vegades rovellades, sense canvi, velles, sense llums…

La loteria torna a premiar Vic

Postals de Vic
Avui el sorteig de la loteria de Nadal ha tornat a premiar Vic. Ho ha fet modestament: 2,5 milions d’euros. El número premiat és el 11419 i es tracta d’un cinquè premi que paga 6.000 € per cada dècim de 20 €. L’AMPA de l’escola pública Centre de Vic n’havia fet participacions com també una companyia de teatre amateur de Taradell. La resta per finestreta. Tot molt repartit com agradi i diu el tòpic.
Vic és una ciutat on sovint hi cau algun premi de loteria important. A principis dels anys setanta hi va caure la grossa al Bar Mexicà i des d’aleshores plouen milions de tant en tant. El 2005 va ser l’últim any que hi va caure el primer premi. A la ribera del Mèder hi ha quatre administracions de loteria i la que avui ha repartit el premi és l’administració 2 del carrer Verdaguer. La mateixa que va repartir la grossa del Bar Mexicà. Encara avui es recorden els excessos que van perpetrar alguns dels mexicans afortunats…

Foto: l’administració de loteria 2 de Vic que ha repartit el cinquè premi avui a mitja tarda.  

Modestos estius

Fragments
“…Recorde com la màxima atracció de la vesprada l’arribada de l’orxater, que, espentant el seu carret de dues rodes, recorria els carrers del poblet d’Estivella en el qual, durant quinze dies l’any, la meua família estiuejava. Quan l’orxater arribava  a l’altura de la petita casa de planta baixa llogada a un dels carrers secundaris del poble, els menuts de la casa érem enviats amb el nostre recipient, a per un litre de fresca orxata líquida per al berenar…”

Fragment de l’article de Josep Vicent Boira, Modestos estius, publicat a La Vanguardia el dimarts 28 d’agost. 

Les pitjors tomates del món

Fragments
“… El fenomen resulta especialment dolorós en aquesta època de l’any, quan fa setmanes que els horts produeixen fruites i verdures d’una gran qualitat, però la majoria de restaurants continuen servint productes immenjables, que no són de temporada i que vénen de lluny en condicions molt poc adequades per garantir-ne el gust i la qualitat. La moda són els enciams inundats i les tomates en branca, farinoses i insípides -segurament les pitjors del món-, mentre els horts de la rodalia  són plens de tomates finíssimes de la poma híbrida, de la pera, del pebrot o de cor de bou, tan plenes i tan gustoses com un bon filet de carn de primera, però que acabaran malvenudes o fetes malbé a la mata mateix, perquè ningú no les reclamarà per a la cadena de restauració. En cap altre país mediterrani no es mengen unes tomates tan infames.  (…)
Aquí sempre s’havia menjat seguint escrupolosament el calendari estacional; encara no s’havien inventat els moviments que promouen el consum de proximitat (…), però teníem clar, com Josep Pla, que els millors productes de la terra “com menys viatjats millor”.

Fragment de l’article de Rafael Nadal, Les pitjors tomates del món, publicat avui 24 d’agost al diari La Vanguardia.