Diletant i dissonant

Quin és el pes real de la indústria a Catalunya? La pregunta és simple, però la resposta no ho és gens. Per això, no ha de sorprendre que se’n doni xifres molt variades: aquests últims mesos he recollit esments al 18%, al 21%, a entre el 40 i el 50%, al 59%… No citaré les fonts, però totes elles són serioses. I, contra una primera impressió, no són necessàriament contradictòries: varien perquè mesuren coses diferents:

• Hi ha qui es limita a considerar la indústria manufacturera.
• Altres hi afegeixen les activitats extractives i els sectors de l’energia, els residus i de l’aigua.
• El salt més gros, però, el proporciona la incorporació dels serveis a la producció industrial, que abasta un ampli ventall d’activitats aparentment no industrials: el comerç a l’engròs i al detall, la reparació de vehicles de motor, el transport i emmagatzematge, la informació i comunicacions, les activitats financeres i d’assegurances, les activitats immobiliàries, les activitats professionals, científiques i tècniques, les activitats administratives i els serveis auxiliars.[1]

Aquest últim enfocament és el que genera més variabilitat de càlculs, perquè cap d’aquests sectors està enterament, al 100%, al servei de la indústria i no és fàcil tenir una estimació precisa de quina és la proporció inequívocament industrial. Per tant, ens mouríem entre el 20% que correspon a la indústria sense serveis i el 60% que s’obtindria en sumar íntegrament aquests serveis. En algun punt hi ha el valor exacte, però tots els indicis apunten que està més prop del límit superior que de l’inferior.

De totes maneres, calcular bé aquesta xifra té interès per als estudiosos, però no impedeix que traguem una conclusió essencial: que un país industrial no té només indústries en sentit clàssic sinó moltes activitats de serveis que funcionen gràcies a la producció industrial.

Una conclusió essencial, doncs, amb moltes derivades pràctiques:

• Entendre que la pèrdua d’indústries convencionals –de fàbriques– comporta la pèrdua d’activitat de serveis i viceversa: que noves indústries són més serveis.
• Assumir que la formació en el sector dels serveis ha d’incloure nocions sobre la indústria, que potser els donarà feina.
• Adonar-se que els serveis que es presten a la indústria d’aquí es poden prestar a la indústria d’allà i, per tant, també hi ha opcions d’internacionalització en aquest camp.
• Veure que la innovació i la transferència tecnològica a la indústria també ha d’abastar els serveis a la indústria.
• …

Fer una política de reindustrialització a Catalunya comporta tot això: adoptar una visió àmplia de la indústria i impulsar accions en tots els aspectes que hi poden incidir, sense perdre de vista, esclar, que només ens reindustrialitzarem si hi ha empresaris disposats a fer empreses industrials o de serveis a la producció.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!