Pau Alabajos

Des de Florida fins a Missouri hem de fer una combinació bastant tortuosa: prenem un avió des de Gainsville fins a Charlotte, i un transbordament fins a Saint Louis. Quan estem a punt d’agafar aquest darrer vol amb US Arways, la tripulació ens comunica que s’ha produït una avaria i ens fan tornar a la terminal, fins que se solucione el problema. Després de quatre hores d’espera, ens posen un altre avió i podem marxar finalment cap a Saint Louis. Des d’aquesta ciutat, hem de fer dues hores d’autocar fins a Columbia, on es troba el campus de la Universitat de Missouri. Després d’aproximadament dotze hores de trajecte en total, arribem per fi a la nostra destinació. Aquest estat del Mid-West, eminentment rural i amb una densitat de població de 21 habitants per quilòmetre quadrat (l’Estat Espanyol, perquè us en feu una idea, en té 91 per quilòmetre quadrat) està de celebració. L’endemà de la nostra actuació, l’equip de futbol americà de la Universitat de Missouri, els Tigers, juguen un partit importantíssim contra l’Oklahoma, i tot el campus està ornamentat amb els colors de l’equip local, groc i negre. El partit es televisa a tota la nació i s’aprofita l’avinentesa per organitzar una trobada d’antics alumnes i una sèrie d’activitats que expliquen per què la ciutat està plena de gom a gom. Mònica Marcos-Llinas, la lectora de Missouri, ens ve a buscar a l’hotel i ens dirigim a l’empresa de sonorització a la qual li lloguem el material tècnic que farem servir durant el concert. De camí al restaurant on dinarem amb la cap del Departament de Llengües Romàniques, passem per l’Speakers Corner, una espècie de cercle obert de debat a l’aire lliure on els estudiants i la gent de fora del campus discuteixen sobre temes diversos i intercanvien idees, un punt reservat per a la lliure expressió. Quan ens hi apropem, un estudiant i un home d’Església parlen sobre  l’equació “Déu igual a amor”, amb una trentena d’espectadors que no es perden detall de la conversa. Uns quants metres més enllà, en la zona de restaurants del campus, hi ha estacionat un camió d’allistament de l’exèrcit americà, en el qual s’atenen les sol·licituds dels futurs soldats. A les quatre de la vesprada comença el nostre espectacle híbrid entre recital de poesia i concert de cançó d’autor al Memorial Union, un edifici multiusos al servei dels estudiants i dels professors de la universitat. L’espai escènic escollit és una mena de saló de conferències molt acollidor, amb moqueta i cadires de vellut, en el tercer pis. Unes seixanta persones s’acosten al concert i ens mostren la seua escalfor. Tal i com vàrem fer a Florida, obrim un torn de preguntes i d’intervencions perquè el públic en puga dir la seua. Ens pregunten per què encara parlem de la dictadura, si Franco ja fa més de trenta anys que és mort i els expliquem que encara no s’ha fet cap judici dels crims comesos pel règim i que tractar de fer memòria (històrica) pot entendre’s com una deslleialtat a Espanya, que algunes persones no saben on reposen els cossos dels seus familiars, que les fosses comunes continuen sense investigar-se amb l’exhaustivitsat necessària. Ens pregunten sobre el blaverisme (!?) i els diem que no té cap base acadèmica, que és una representació ultradretana del complex d’inferioritat valencià respecte a Catalunya, l’autoodi convertit en ferramenta política dels conservadors per a desmobilitzar els projectes identitaris al marge d’Espanya. Ens pregunten per què escrivim en català i no en castellà, la qual cosa ens donaria moltíssims més espectadors potencials, i els diem que es tracta d’un acte de naturalitat. Que les nostres cançons i els nostres poemes són bastant autobiogràfics i que, si vivim en català, si somiem en català i estimem en català, per quina raó hauríem d’escriure o cantar en una altra llengua?

Demà ens n’anem cap a Chicago.

Article publicat en el diari digital L’Informatiu (28 d’octubre de 2010)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!