La nostra consciència determina el nostre món.(1)

Per això qualsevol transformació exterior que no neixi d’un canvi de consciència, acaba degenerant i retornant, sota formes potser diferents, a la mateixa manera de fer que es volia superar.

Es cabdal entendre que el moment històric que viu la humanitat, i de manera especial la nostra nació, és el del col.lapse de la consciència humana”racional”. Aquesta consciència que cerca la felicitat, l’abundància, el benestar…. a l’exterior, a través del poder, la manipulació i l’abús tant de la Naturalesa, de l’home, com de les nacions, està tancant la seva etapa. Aquesta consciència que ja ha col.lapsat, ha assolit d’una banda l’objectiu per al qual havia emergit: refinar la ment i la personalitat humana a fi de fer-les aptes per a  la tasca a què s’han d’encarar en la nova etapa que s’està obrint davant nostre, i de l’altra, ha mostrat amb una cruesa irrefutable que la dualitat i la concepció de la realitat que engendra, basada en la separació, l’enfrontament i el domini, conté ímplícits els seus propis límits i la seva destrucció.

Només quan deixem d’identificar-nos amb els paràmetres que encotillen la nostra consciència, permetem que aquesta s’eixampli i ens mostri dimensions noves, que creen una nova percepció del món, una nova Realitat.

La cotilla que la nova consciència que s’albirà s’està traient de sobre és la identificació unilateral amb la ment i amb els sentits. De la mateixa manera que en tots els  esglaons evolutius, cada regne ha refinat uns instruments de percepció que l’home ha recapitulat i ha posat al servei de la ment racional, ara ens obrim a una era en què s’estan desvetllant, cada vegada en més homes i dones, nous instruments de percepció i coneixement. Instruments que dirigeixen i obren la mirada cap al món interior. L’espai subtil, profundament real. El cor de la Realitat.

Aquesta nova consciència integra tots els instruments refinats en etapes evolutives anteriors, i ens obre a una visió de la Realitat diferenciada, ordenada, integrada, harmoniosa i sagrada. Una Realitat que es desplega sota un designi que, un cop copsat, només podem admirar i servir.

Una Consciència que, com diu Aurobindo, “ empra l’individu com a centre i instrument i la col.lectivitat com a condició i com a camp” (The Life Divine p.19)

L’home en què aquest canvi de consciència ha arribat al seu punt crític, experimenta una reavaluació en els símbols de la seva consciència, no en un, sinó en tots els camps simbòlics, que resulten en una revolució del seu ser interior, i, a través de l'interior, de la seva vida exterior. I aquest home esdevé instrument conscient i voluntari dels organismes(camps) més amplis dels quals ell se’n sent cèl.lula integrant, i dintre dels quals troba la seva compleció: la família, les nacions, la humanitat, i més enllà, com apuntava Teilhard de Chardin, “un organisme còsmic” que l’home només pot copsar amb la visió i l’escolta interior, els intruments de coneixement que estan madurant en l’eclosió d’aquesta nova consciència.

La nació catalana ha estat pionera en anteriors canvis de consciència històrics. La nostra Edat Medieval fou madura molt abans que a la resta d’Europa i forní un segle d’or enlluernador. L’eclosió humanista i renaixentista, tot i que silenciada, esclatà primerenca a casa nostra amb homes de la talla d’un Cristòfor Colom, que la història oficial encara ha de restituir a la nació catalana, i de tants d’altres que aquesta nova consciència rescatarà de la confusió en què la mentida els ha condemnat.

Només una nació madura podia suportar i havia de patir aquests segles de negació, de colonització, de nit fosca de la nostra ànima nacional, sense perir. Tant sofriment no ha estat casualitat, no ha estat en va. Ha estat el ferment necessari, l’alquímia dolorosa que l’ànima de la nació havia de patir per a poder emergir, ara, al caire de la Nova Era, madura, en comunió íntima amb l’Esperit de la Pàtria.

Hi ha una massa del nostre poble que viu distreta, immersa en els tràfecs quotidians, doblegats els genolls davants els poders que sotmeten la nostra nació, i no és capaç de percebre  els dolors de part que sacsegen la Pàtria, i dels quals  el preludi de la Independència que vivim, n’és part. Uns dolors dels quals n’emergirà molt més  que  la independència política, l'’eclosió d’aquesta nova consciència.

Però hi ha una resta que està atenta, vigilant, bategant ja amb aquesta nova consciència ordenadora, íntegra i integradora, sacralitzadora, que fondrà com el sol fon el glaç el caos, la mentida, la usurpació, la colonització, la traïció que ara camp amb cinisme prepotent a l’ampla de la nació. Una nova consciència que superarà la primitiva i caduca “unitat uniformitzadora” a la qual les forces involutives ens volen condemnar, i farà quallar la unitat integradora on l’autoexpressió original i diferenciada de tots els éssers, cada un al lloc que li pertoca, engendrarà organismes vius i dinàmics en continu refinament i harmonització, i on l’exercici lliure de la pròpia funció, l’expressió de la pròpia plenitud serà el veritable servei al conjunt.

I és com a heralds d’aquesta eclosió que s’albira, que els afanys i la lluita per l’alliberament de la Pàtria catalana esdevé una tasca sagrada que malhauradament  al món independentista li costa verbalitzar, però que cada cop més homes i dones del nostre poble intueixen. Es una empenta, una visió interior que es va fent diàfana, en la qual la llibertat i la plenitud personal només assoleixen el seu ple sentit dins la llibertat i la plenitud de la Pàtria i dins la llibertat i la plenitud de la humanitat sencera.

Maria Torrents. Consellera de CA.

(1)Per consciència entenem una capacitat evolutiva que emergeix del subconscient i es manifesta en un primer estadi a través de sensacions, de percepcions físiques i materials, s'expandeix després cap al mental tot incloent el bagatge històric, cultural i ètic que ens ha modelat, les creences profundes que dicten les nostres actituds, la capacitat d'aprendre de les experiències que sacsegen i qüestionen les nostres certeses, els graus d'identificació que hom té amb les pròpies percepcions; i s'obre en una fase posterior més enllà de la ment cap a un principi més profund, cap a un ordre més perfecte que el físic i el mental.

Cada nivell de consciència forneix uns instruments de percepció que determinen una visió del món. Durant amplis períodes d'evolució, en els quals s'hi inclou encara gran part de la humanitat, la identificació inqüestionada amb l'experiència que proporcionen els instruments de percepció, propicien la confusió de considerar el món que es percep com la realitat, quan de fet és només una manera de copsar i interpretar la realitat.

Per a fer-ho entenedor, imaginem-nos un parc on hi ha plantes, insectes, animalons diversos, gent passejant amb gossos i un home assegut en meditació profunda. Cada un d'aquests éssers ha desenvolupat uns instruments de percepció lligats intrínsicament a la funció que desenvolupen i que li fan percebre uns paràmetres concrets de la realitat. El món que percep la planta es basa en les sensacions: claror, humitat, tendresa..., els insectes perceben amb uns sentits especialitzats per a afavorir les seves funcions dins la natura i la vida de grup: les abelles, per exemple tenen desenvolupada la “visió” de proximitat, per afavorir la vida dins del rusc. Els gossos, tenen els sentits “instintius” gust, olfacte, més desenvolupats que, per exemple, el visual. El seu món és, doncs, bàsicament un món d'olors. L'home ha integrat tota l'escala de percepcions del món mineral, vegetal i animal, i ha incorporat als sentits, l'ús de la ment, que li permet interpretar els paràmetres rebuts a través d'aquests sentits. En cada un d'aquests éssers el món es fa més ampli i complex, però es mou encara a l'epidermis de la realitat. S'ha passat de la sensació a la percepció instintiva , fins a la interpretació mental. Però és això la realitat? Si ho preguntem al meditador, ens dirà que els sentits i la ment ens donen només la fenomenologia de la Realitat, però que hi ha un nucli essencial, intrínsec en tot fenòmen i comú a tots ells, que es capta intuïtivament i experimentalment i que s'esmuny dels esforços de la ment, precisament perquè les eines que en possibiliten l'experiència no són en l'àmbit dels sentits físics ni del mental. Són sentits interiors subtils. Uns sentits que amplien dramàticament la percepció de la Realitat, que la mostren integrada, sencera i integradora. I que en permeten copsar la intencionalitat.

El procés que està vivint la nació catalana cap a la Independència, hauria d'implicar inequívocament l'alliberament radical, o sigui, el retrobament i la restitució de la identitat catalana. Només quan la manera de ser catalana sigui l'eix al voltant del qual s'estructuri la vida del país, haurem retornat a la normalitat que se'ns ha negat durant més de cinc-cents anys, i encetarem el camí cap a la plenitud nacional.

Aquest postulat del més elemental sentit comú, i que qualsevol nació que no hagi sofert cap procés de colonització assumeix amb absoluta naturalitat, aquí s'ha convertit en tabú.

I aquest és el principal tret que posa en evidència la colonització que tants dels nostres compatriotes refusen reconèixer. Perquè la colonització no és un fet històric determinat en el temps i l'espai, ni circumscrit al tercer món. La colonització és l'esclavatge de les nacions, i implica un procés de manipulació mental i psicològic molt profund que té com a objectiu fonamental alienar la nació que la sofreix i els seus connacionals de la pròpia manera de ser.

Es aquesta pèrdua de contacte amb el nucli del propi ésser el que precipita totes les claudicacions imaginables i obre el camí cap a la decadència.

Amb la finalitat de generar aquesta alienació i perpetuar-la, els colonitzadors han d'aconseguir que el colonitzat arribi a tenir una baixa consideració de la seva vàlua nacional, o dit d'altra manera, han de destruir l'autoestima i l'orgull nacional dels colonitzats.

El camí inequívoc per fer que un poble s'avergonyeixi, s'avorreixi de si mateix i renunciï a la seva identitat, és anar-li escapçant la seva plenitud, reduir-lo al gueto dins mateix de casa seva, menystenir, fent-los innecessaris, tots els seus signes identitaris, i confondre tant com es pugui el sentit de pertinença. Quan s'aconsegueix que una nació no es reconegui a si mateixa amb claredat, i no es valori ni s'estimi, la seva vitalitat queda segada i esdevé inexorablement invàlida i decadent, tot abocant-se a l'autodestrucció. Aquest és el desllorigador de tot esclavatge col·lectiu.

Un poble, doncs, que a casa seva, es resigna a escapçar la seva personalitat esdevé un poble feble i fàcilment sotmès a qualsevol abús, des del robatori impune -eufemísticament dit espoliació- fins a l'esquarterament del seu territori o l'apropiació il·legítima per part del colonitzador dels fruits del seu geni nacional.

Les estratègies colonitzadores són diverses i adaptades a les circumstàncies, però sempre inclouen una alta dosi de violència física i psicològica.

En el cas concret de la nostra nació, la destrucció material i humana a través de les diverses guerres amb la gran Castella-eufemísticament dita Espanya- i amb França han estat a l'ordre del dia des del Compromís de Casp. Aquestes guerres, han significat un autèntic genocidi i han extirpat de la nació catalana els millors, els més conscients, nacionalment parlant, dels seus fills, i han permès, a partir d'un inconscient col.lectiu aterrit, de continuar cada vegada amb més impunitat i brutalitat el procés colonitzador iniciat a partir del Compromís de Casp.

Un procés que va iniciar-se a la cúpula de la nació. El poder reial a partir de l'entronització dels Trastàmara ja no es va sentir lligat, ni va defensar els interessos de la nació catalana, i va començar un procés d'assimilació castellanitzadora entre les classes nobles i cultes tant pels lligams econòmics que es van anar bastint com per la castellanització lingüística i cultural que s'imposà a la vida de la cort. Aquesta assimilació de les classes nobles va preparar el terreny, en decapitar la nació catalana d'un lideratge absolutament compromès amb la nació, per la desfeta del 1707-14, que imposà la colonització sobre tota la nació catalana a través dels Decrets de Nova Planta. Aquesta opressió física i legal ha continuat fins al dia d'avui, perquè mai s'ha qüestionat des de l'estat francès ni espanyol la nostra dependència forçada ni la imposició legal i lingüística que patim.

La veritable clau de volta de la colonització però, és la gran mentida, la violència psicològica, que han bastit els colonitzadors, amb la finalitat d'engendrar la confusió i l'automenyspreu entre els catalans i atiar l'odi dels espanyols envers la nació catalana. Aquesta mentida abraça tot l'espectre imaginable, des de la història que ha estat convenientment adulterada i ignorada, fins a la continua propaganda destil·lada des del poder i escampada pels mitjans de comunicació, amb l'objectiu d'anar desgastant i trastocant “el sentit comú”, i de soscavar la dignitat nacional i la mateixa idea de pertinença.

En aquesta línia deixeu-me parlar de dos exemples punyents que afecten el moll de l'os de la nostra vida col-lectiva.

El primer és la definició de catalanitat.

No és gens casual que aquesta insidiosa voluntat banalitzadora que des del poder s'abraona sobre tot el que és català, manipuli sense vergonya un tema tant sagrat com és el de pertinença a una nació.

Tal com la llengua reflecteix, “ser català” no és una qüestió d'estar ni de fer, com ens volen fer creure els diferents administradors de la colònia, en les respectives propagandes amb que han insultat el nostre poble.

Durant l'oasi pujolià i per amagar la putrefacció colonitzadora que les aigües entollades amagaven, es van treure una primera definició de catalanitat per a desactivar la lluita nacional que s'havia fet a la clandestinitat de la dictadura. Una definició que era un atemptat directe contra la racionalitat i la dignitat que els catalans servaven. Per enredar ben enredada la troca, el poder ens venia un slogan que no hauria gosat treure enlloc més. Com en època de rebaixes, per ser català ja no calia ser part d'una nació, estimar-la, assumir-ne els trets definidors, llengua, costums,...i voler-ne la seva plenitud. No, des d'aquell moment, s'iniciava la premeditada confusió que ja va denunciar Xirinacs entre el ser i l'estar. Per ser català, n'hi havia prou de viure i treballar a Catalunya (i quan deien Catalunya només es referien, és clar, a la Catalunya principatina. Les directrius dels colonitzadors eren inexorables!). I així s'anorreava el sentit comú. Segons aquesta galdosa definició que ha fet més mal que una pedregada, era català el militar que havia entrat amb les tropes franquistes i que residia a Catalunya amb la decidida voluntat de destruir-la i reduir-la a una província, el botifler que renegava de la seva catalanitat i feia la gara-gara a l'espanyolisme del color que fos, el jutge que imposava la llei dels vencedors en la llengua dels vencedors i tot aquell que visquent a Catalunya es negava a integrar-se, a emprar el català i imposava sense miraments els seus costums.

Aquesta definició donà carta blanca als qui volien viure aquí sense ser d'aquí. Des del poder se'ls permeté ser un element de desintegració nacional que ningú es veia amb cor de qüestionar. Des d'aquell moment es va legalitzar l'esquizofrènia que tant tristament caracteritza aquesta nació. Es podia ser català en castellà! Ens podien vendre “Ferias de Abril de Catalunya”, quan en realitat són “Ferias de Abril a Catalunya”... ... I tothom content.

I això no només ha durat fins avui, sinó que s'ha institucionalitzat de tal manera que aquí ningú no gosa denunciar-ho. Ens ho presenten com un tret de la “tolerància” dels catalans. Hom s'imagina cap castellà, anglès, portuguès o alemany acceptant que algú es declari castellà, anglès, portuguès o alemany sense ni parlar la llengua ni voler la plenitud de la pàtria corresponent? Oi que no? Com és que ens empassem, doncs, aquest gripaus i encara hem de fer veure que hi trobem gust? Som tolerants o suïcides?

I com que quan s'entra en el joc de la manipulació, el darrer sempre l'ha de dir més grossa perquè se l'escoltin, ara, l'actual president de la colònia ja no en té prou de reduir la catalanitat al fet d'estar a Catalunya. La seva definició ha rebaixat la catalanitat al nivell del fer. “Es català qui treballa dur i amb les idees clares”. Així a mig món, mares de família, empresaris, atletes d'alt nivell siguin russos, xinesos o polonesos, de cop i volta, els atorguen la nacionalitat catalana, sense ni haver-la demanat. Costa tan poc de regalar allò que no estimes ni és teu!!

El segon és la llengua.

No fou per casualitat que Francesc Pujols digué que la llengua era l'ànima de Catalunya. La llengua és per excel·lència el tret definidor de la catalanitat. Es l'aroma de la catalanitat. Això ho saben perfectament aquells que volen el nostre anorreament i és per això que la colonització va començar per la cúpula de la nació i per la llengua.

La llengua és i serà la gran batalla de la nostra descolonització, allà on es produiran les resistències més ferotges, precisament perquè és el més consubstancial a la nostra manera de ser. La fidelitat a l'ús de la llengua ens manté vius com a nació. Quan la negligim, desapareixem.

Es pel seu valor fonamental, que els atacs a la llengua han estat i seguiran sent els més virulents, tant físicament (tortures, humiliacions i mort per emprar la llengua fins fa relativament pocs anys), legalment com a través de la manipulació propagandística.

En el moment històric actual les eines predilectes a mans dels colonitzadors, encobertes cínicament amb l'embolcall democràtic són les dues darreres, la legal, a l'ordre del dia amb recursos i sentències del “seu” Tribunal Constitucional, i la propagandística, que els ha permès de destruir amb una perversió absoluta la llengua catalana, tant pel què fa al seu ús com pel què fa al model.

Només mencionaré aquí dues de les mentides que s'han demostrat més nefastes:

Pel què fa a l'ús, ens han fet creure que ara, després de segles de genocidi lingüístic i cultural, la llengua catalana pot viure per art i gràcia de la voluntat dels seus parlants, sense una legalitat que la faci necessària, sense un aparell mediàtic poderós, sense una estructura cultural i institucional digna i sense uns governants que la emprin amb orgull i dignitat en tota circumstància. Es a dir, sense un estat català.

No hi ha cap llengua que visqui amb dignitat i molt menys que expressi la seva plenitud si no és necessària dintre el seu territori. Aquí això s'ignora volgudament. L'aparent tolerància lingüística, de fet, és la imposició de la llengua emparada pel poder, la llengua dels colonitzadors, una llengua que sí que té una legislació i uns instruments culturals i mediàtics poderosíssims al seu servei.

Només la necessitat, la mateixa necessitat que hom té d'emprar l'anglès quan viu a Anglaterra o d'emprar l'italià quan viu a Itàlia, farà que la llengua catalana esdevingui la llengua d'ús social i de creació, la llengua seductora, que convidarà tothom a fer-se la seva.

Mentre visquem en una situació de colonització que consenteix i fomenta que hom pugui viure a Catalunya, treballar-hi, fer-hi classes... sense emprar la llengua del país; en una situació de colonització que imposa les llengües i l'imaginari dels colonitzadors-castellà i francès- des dels mitjans de comunicació, amb el desvergonyiment del qui s'ha fet amo de casa d'un altre i vol acabar tant aviat com pugui el procés d'assimilació; en una situació de colonització que molts dels nostres connacionals i tots els representants polítics han interioritzat i la viuen com a “normal”, la llengua s'anirà esllanguint sense remissió. De fet, l'absoluta inhibició dels representants polítics a Catalunya pel què fa a la defensa de la llengua catalana, deixa en mans de la inèrcia posada en marxa amb el bilingüisme, la substitució lingüística definitiva.

I pel què fa al model, s'ha obert un front de degradació dintre mateix de la llengua amb la progressiva expansió del model de català “light”, un català hibrid que arracona mots, girs i expressions genuïnament catalanes en benefici de traduccions literals del castellà. Ara, els catalans ja no “tenim tard”, ara “tenim pressa”, ja no “tenim temps”, “ens dóna temps”, ja no “estem drets”, “estem de peu”, ja no “ens llevem”,”ens aixequem”, ja no “ens girem d'esquena a una persona “, “li donem l'esquena”, ja no tenim “dues mans”, sinó “dos mans”. Els pronoms en i hi han desparegut del vocabulari de gran part dels parlants, així com el mot gaire. Expressions catalanes com“creure's una cosa a cluc ulls” , “agafar-s'ho a la valenta”.... han estat substituïdes per les expressions castellanes, introduïdes directament sense miraments, o per la seva traducció literal. La llista seria tristament inacabable.

Això ha estat possible perquè d'una banda les institucions que havien de ser el focus d'un model de llengua genuïnament català, s'han inhibit de la seva responsabilitat, tot deixant-se engolir per aquest permissivisme lingüístic que tenalla les institucions del país, i per l'altra, l'omnipresència de mitjans de comunicació en castellà, fa d'aquesta llengua la dominant, i model de referència per a molts parlants..

Amb això els colonitzadors i tots els que els hi han seguit el joc, han infligit a la llengua una ferida més profunda que qualsevol prohibició. La hibridació afaiçona una llengua feble, una llengua que ha perdut l'espurna, precisament perquè ha anat menystenint la seva originalitat. La hibridació ha fet del català que ara es parla un clònic del castellà. Una llengua sense suc ni bruc. Una llengua fàcilment negligible.

Aquest era precisament, l'objectiu darrer dels seus ideòlegs.

Aquest parell d'exemples evidencien d'una banda com la mentida institucionalitzada podreix la nostra vida nacional i de l'altra que, mentre no es desemmascarin tots i cada un dels mecanismes de la colonització i tots els seus responsables, no hi ha cap possibilitat d'integritat ni nacional, ni ètica, ni intel·lectual en la nostra vida pública. La colonització és com un virus que infecta i perverteix tot aquell que no la reconeix, ni la qüestiona ni la denuncia.

Si volem per a la nostre nació una Independència veritablement regeneradora no podem caure en l'error tant comú entre la nostra gent d'esperar que els mateixos que han perpetrat la colonització i els que l'han tolerat, hi han col·laborat o s'hi han fet d'or, esdevinguin ara els artífexs de la nova Catalunya lliure.

El continuisme de les elits implicades en el vell ordre assegurarà la repetició dels errors, dels tics, de les claudicacions, dels límits mentals que ens estan ofegant.

Per alliberar-nos d'aquesta colonització que ens ha llevat la vitalitat en alienar-nos de la nostra ànima i el nostre esperit nacional, que ens ha sumit en la banalització, el menyspreu i la fugida cap enfora de la nostra psique col·lectiva, és d'una urgència històrica inajornable que els catalans compromesos amb la nostra nació ens girem definitivament d'esquena al vell ordre, i a tots els qui l'apuntalen, i retornem la nostra atenció cap al cor de la nació, tot valorant, estimant i apreciant la sacralitat de l'esperit nacional català, l'autèntica raó de ser de la nostra independència, i sapiguem reconèixer els homes i les dones que li són fidels. Ells han de ser els artífexs de la nova pàtria.

Maria Torrents

Consellera de Catalunya Acció

Sóc una apàtrida.

I no pas per ganes. Sinó per força.