Els qui tenim
Els qui tenim la visió
d’una nació catalana lliure i en plenitud, ens fa basques veure els
escarafalls del president de la generalitat principatina per
defensar un model d’escola catalana, que tots sabem que és més
teòric que real, perquè el castellà, de fet, ja és amb una
impunitat absoluta la llengua vehicular de moltes escoles.
Uns escarafalls que es
redueixen a acceptar que tenir l’escola primària en la llengua
pròpia del país és el màxim a què hem d’aspirar els catalans en
matèria de llengua. Uns escarafalls que accepten i es justifiquen en
el marc constitucional espanyol que ens està matant com a nació.
Uns escarafalls que no qüestionen, Déu ens en guardi, el model
bilingüe imposat a la transició. Un model que en fer
innecessària la llengua catalana dins del territori que li és
propi, es consagra com l’estratègia més eficient per anar-la
esmorteint, i accelerar-ne la substitució per la castellana.
El bilingüisme és
l’estratègia que cal desenmascarar si volem salvar la llengua.
Fer veure, perquè l’actitud del Sr. Mas no va més enllà del posat,
que defensa la llengua, sense encarar-se amb la submissió
lingüística que implica el bilingüisme, és fer combregar els
catalans més ingenus amb rodes de molí. Es enganyar-los. I és
condemnar irremissiblement la llengua catalana a la seva progressiva
substitució per la castellana.
La feinada que té el
Sr. Mas a justificar el model escolar català en el marc de la
constitució espanyola és com tota l’estretegia encaixista de
Convergència un miratge fet de paraules i de formes buides que
condemna Catalunya a ser sacrificada a l’escorxador espanyol.
Es evident que el Sr Mas
no vol desvetllar-se d’aquesta amnèsia històrica en què s’ha
instal.lat i en què vol insta.lar els catalans, però els qui tenim
memòria històrica sabem que aquesta legalitat constitucional és
d’un estricte punt de vista històric i ètic, absolutament
il.legítima, perquè imposa per la força de la llei la submissió
de la nació catalana, el seu esquarterament, i n’impedeix la
plenitud lingüística i cultural, en fer la llengua catalana
innecessària dins del seu territori natural.
L’estratègia
del bilingüisme ja ha assolit gran part dels seus objectius.
Avui, per a un catalanoparlant viure en català dins la nació
catalana: anar a comprar, anar al cinema, a la Universitat, a cal
metge… és gairebé èpic per a no dir impossible. Els estrategues
del bilingüisme saben perfectament que quan la llengua pròpia del
país esdevé innecessària, que quan tothom qui viu al país no l’ha
d’emprar necessàriament per trobar feina, per anar a comprar o per
accedir a l’oci o a la sanitat, aquesta llengua està condemnada a
l’extinció en un termini curt de temps.
Els
escarafalls del Sr. Mas, doncs, que no s’engany ningú, només
allarguen l’agonia de la llengua, perquè no qüestionen, sinó que
reforcen l’estratègia que l’està matant: el bilingüisme,
expressió de la nostra submissió a l’estat espanyol i de la
imposició de la llengua castellana com a cooficial dins de la nació
catalana.
En
matèria de llengua, als catalans fa anys que des del discurs oficial
se’ns vol idiotitzar. Se’ns ha venut com a model de tolerància allò
que no és res més que una eficient estratègia colonitzadora per
acabar reduint al guetto i a la desaparició la llengua catalana. El
model bilingüe no és un model de tolerància, és un model per
afavorir el caos lingüístic i fer la farina plana a la substitució
lingüística de la llengua pròpia per la llengua dels usurpadors.
I
aquesta estratègia ens ha atenallat per totes bandes, perquè les
forces espanyolistes colonitzadores empren sistemàticament els
entronitzats drets lingüístics individuals dels castellanoparlants,
com a argument per a vulnerar els drets lingüístics col.lectius de
tota la nació catalana. Quin poble toleraria que els qui viuen a
casa seva provinents d’una altra nacionalitat posessin en qüestió
la seva integritat lingüística? Només un poble sotmés, gestionat
per gent que accepta aquesta submissió!!
Es
il.lustratiu del què hem dit, recordar que aquests drets lingüístics
que es reclamen i s’otorguen “educadament” als castellanoparlants
dins la nació catalana, s’esvaeixen quan els espanyols se situen a
Itàlia, a Anglaterra o Polònia. Perquè, de fet, aquests “drets
lingüístics individuals” emmascaren la colonització, la
imposició lingüística d’una llengua forana, per la força de la
llei. I allà on no hi ha hagut ni domini polític ni colonització,
o allà on se n’han desempallegat definitivament, aquests drets són
inexistents!!
Avesats
a una classe política que, segrestada en el seu pensament i en la
seva praxi, pel discurs polític imposat per les forces espanyolistes
colonitzadores, ha desertat absolutament de la defensa de la llengua
i l’ha abandonada al voluntarisme dels seus parlants més conscients,
un gest en defensa de la llengua per part del president de la
generalitat principatina, ha emocionat a més d’un i els ha obnubila
la capacitat d’adonar-se que aquest gest és superflu i inútil
perquè deixa que el procés de substitució lingüística avanci
sense aturador.
Només
hi ha un camí perquè la llengua catalana no sigui engolida i
substituïda per la castellana, de la mateixa manera que ha passat
amb el gaèlic a Irlanda. FER-LA NECESSARIA. I això vol dir
superar el marc legal de submissió política als estats espanyol i
francès, o sigui, la Independència. Una independència que
restitueixi la legitimitat lingüística dins la nació catalana:
l’oficialitat única del català.
Res
més ni res menys que el marc legal en matèria lingüística que
tenen els països lliures que no han sofert processos de
colonització.
Mentre
els qui tenen el poder al parlament de Catalunya ja els estigui bé
el marc legal que imposa el bilingüisme, i no estiguin disposats a
qüestionar-lo, tal com demostra la negació de la tramitació de la
ILP presentada per Solidaritat Catalana. Mentre els qui tenen el
poder no estiguin disposats a aturar les contínues agressions
lingüístiques per part de l’estat, ni a qüestionar el marc legal
que les fa possibles. Mentre els qui tenen el poder ja els està bé
que el català, la llengua de Catalunya, sigui la Ventafocs dintre
del seu regne, tots els escarafalls que puguin fer no representen cap
acte substancialment efectiu per al redreçament lingüístic. Són
només estratègies de distracció pròpies dels col.laboracionistes
de CiU, que en la seva obsessió de reforçar Espanya, han enfonsat
Catalunya, i especialment la seva llengua. Aquests escarafalls, però,
davant d’un poble que està cansart d’abaixar el cap, si que són
efectius , i molt, pel seu rèdit electoral. Prou que ho saben.
Maria Torrents. Consellera de CA
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!