EL FIL D'ARIADNA

Revista Literària en català

18 de juliol de 2010
Sense categoria
15 comentaris

Gràcies a la llum, d’Anna Maria Villalonga

Aquest conte, pensat per a nens però en realitat adreçat a tots els públics, 
fou publicat al número 5 de “La lluna en un cove” (publicació en paper), el mes de maig de l’any 2009.  

Avui em ve de gust compartir-lo amb la gent que encara no l’ha llegit.

Espero que us agradi.

Moltes gràcies.

Anna Maria Villalonga

La meva arribada va ser en un dia d’inici de primavera tebi i assolellat. Venia d’un descurat centre de jardineria de barri, on m’havien embotit, sense massa miraments, en un test de plàstic petit i abonyegat. Les meves arrels, adolorides, no hi cabien bé. Estaven encongides i estretes i jo desitjava intensament fugir d’aquella mena de presó.

Quan vaig veure el jardí, a través dels vidres de la furgoneta, el meu cor es va omplir de joia. Vaja, per fi semblava que tindria una llar. La gespa ho cobria tot amb una brillantor per a mi desconeguda i les alliberadores mans de la mestressa, quan em va treure de l’insofrible test, em vam semblar delicades i tendres. Vaig anar a parar a un parterre preciós, envoltat de pedres polides i amb una terra bona i fèrtil, adobada curosament per la mestressa, que s’ocupava del seu jardí amb molta dedicació.

Jo era una mica fràgil, un petit roser de tiges fines que fàcilment es vinclaven amb el vent del nord que bufava sovint. Tenia rosetes encara menudes, tot i que algunes, amb la terra ferma que ara alimentava les meves arrels, van començar a fer-se més grans i boniques. Al començament vaig ser molt feliç. El jardí m’envoltava per tot: les acàcies, l’aromàtic xuclamel, les mates de menta. Alguns insectes trepaven a les meves fulles, però no m’importava. Tot allò era nou per a mi i em semblava impossible trobar-me en un lloc tan perfecte.

Tanmateix, estava sol. Al meu parterre no hi havia cap altra planta. Jo esperava que la mestressa fes més viatges al centre i portés més flors. Potser un gerani, o alguna hortènsia forta i rodona. Però anaven corrent els dies i no arribava cap company. En realitat, no tenia motius per estar descontent. Passava el dia vaguejant sota el sol, contemplant les evolucions de les orenetes que feien niu als forats de la teulada de la casa. O veient volar, cel enllà, els pardals i les caderneres. Fins i tot hi havia un gat pelut que de tant en tant se m’acostava silenciós i olorava les meves flors rosades. De vegades mossegava algun pètal i després es llepava els morrets amb evident plaer. Això m’agradava molt, perquè el veia feliç. També les càlides nits de començament d’estiu eren molt agradables i m’entretenia estones molt llargues contemplant els milers d’estrelles llunyanes que omplien el cel per damunt de les meves branques.     

Tot i això, encara em trobava sol. Els desitjats companys no arribaven mai i jo vaig començar a sentir-me trist. Necessitava parlar amb algú, necessitava escoltar les seves coses i explicar-los les meves. Algunes fulles van començar a tornar-se’m grogues i les meves rosetes cada cop eren més escasses i escanyolides. La mestressa es va preocupar una mica i em va adobar novament la terra, però ella no entenia que el problema era un altre. Hauria volgut cridar-li allò que em passava, però els rosers i els humans no parlem la mateixa llengua. Va ser impossible que ho entengués i jo, de mica en mica, em marcia sense remei.

Una nit de finals de juny, quan jo ja era un roser gairebé moribund, va passar una cosa sorprenent. Jo mirava a terra, perquè no tenia forces per aixecar les branques i contemplar el cel estelat. De sobte, vaig veure una llumeta estranya i desconeguda just al meu costat. Era minúscula. Tremolava una mica i titil·lava creant un diminut cercle de foscor i claror al seu voltant. La vaig contemplar una estona llarga abans d’atrevir-me a dir-li res. Finalment, terriblement encuriosit, vaig fer: “Qui ets tu?. D’on has sortit?”. La llumeta va tremolar una mica més fort. I li vaig sentir amb una veueta petita i suau: “Sóc una cuca de llum. Que no n’has vist mai cap?”. “No, mai.”. “Doncs en som moltes, moltíssimes. L’estiu ens agrada molt i totes les nits sortim a passejar. És la nostra condició de cuques de llum”.

Em va explicar que anava sola a la recerca d’un lloc bonic per passar les nits d’aquell estiu, que es presentava molt calorós. El meu parterre li va agradar i ràpidament vam congeniar. La nit següent va tornar, però aquest cop amb un munt d’amigues. Des d’aleshores, així que començava a fer-se fosc, jo ja les esperava. Passàvem les hores xerrant i rient, i les meves roses i les meves branques van recuperar aviat la seva ufanor.                      

Una nit li vaig dir que la natura em semblava una meravella si podien existir criatures com ella, que tenien la funció de fer bonic en la foscor de la nit. Ella em va contestar que no m’entenia, que com podia parlar així si no hi havia res al món més preciós i valorat que les flors. I que, d’entre totes les flors, la reina n’era, sens dubte, la rosa. Vaig adonar-me’n que jo mai no ho havia vist d’aquella manera. 
          I si tenia raó?. 

 

                                                           Anna Maria Villalonga

                                                           Novembre 2008

 

  1. Es nota que el conte ha estat escrit per algú que li agrada la jardineria.  M’ha fet pensar en el que jo sempre dic als meus nets  sobre les plantes; que  son com les persones,  que necessiten que se les adobi , que s’ha d’anar en compte amb no jugar a pilota prop d’elles per a no lesionar-les, que se les ha de mimar perquè es posin contentes i que com nosaltres han d’alimentar-se perquè creixin  i es mantinguin ufanoses i que per això se les ha de regar sovint.

    El teu conte és bonic i te molts al·licients pensant en les criatures i també en els adults que volem que estimin les plantes i que s’interessin per les flors. És una història plena d’imaginació, amb un roser de protagonista que pateix i pensa com un ésser humà,  amb un  final graciós i ben trobat amb la presencia de la  cuca de llum. M’ha agradat força.

  2. És una sort poder contemplar els estels i les cuques de llum, però trobo que aquest conte té una bona dosis de tristesa i de soledad. Malgrat l’apareça de cadascú sempre es necesita la companyia d’altres i poder compartir les expariències , aixó ens ajuda a contemplar la vida i gaudir-ne.

  3. Anna Maria!!

    Com a mestra el teu conte el trobo molt didàctica.  En pots treure suc per tot arreu!!

    Pots parlar de la soledat, de la paciència, de l’amistat, de l’autoimatge!! buf!! Amb el teu permís l’explicaré a tots els meus alumnes!!

    Per altra banda jo també tinc el privilegi de veure alguna cuca de llum pel jardí, i els estels sense la contaminació lumínica que tant odio!!

    Gràcies per aquest conte, i el títol de “La lluna en un cove” em sona molt…potser l’he vist en alguna de les escoles!!

    Petons!!

  4. perquè ja saps que érem de ple en les votacions i em perdia moltes coses.

    Com ja t’he dit en el meu bloc, aquest conte m’ha agradat molt. Ara l’he tornat a llegir amb més calma i continua agradant-me molt. És força divertit en alguns moments, però de fet està amarat de tristesa, i per damunt de tot és tendre i molt bonic; cuques de llum i una rosa, bona combinació per crear màgia sense necessitat d’elements magics. A més, té molt suc.

    Et felicito!

  5. You ought not to hide just before academic papers writing difficulties! When you contact personal essay writers, you resolve such kinds of problems easily. I guess, that’s reasonable to do it.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!