Si avui hagués entrevistat Reyhan Yalcindag suposo que m’hauria parlat de Berivan. Berivan és una noieta de 15 anys de la ciutat kurda de Batman que ha estat condemnada aquest dilluns a 7 anys i 9 mesos de presó per “ofenses terroristes” i per haver llençat pedres en una manifestació. Això és el que diu l’acusació. Estava empresonada a l’espera de judici des del passat 9 d’octubre.

Però Berivan no és l’única que es troba en aquesta situació. Ens ho va explicar Reyhan Ylacindag en una entrevista que li vaig fer aquest dissabte 30 de gener al programa Solidaris. Ella viu a Diyarbakir, la capital del Kurdistan turc. La vam trucar per telèfon. Reyhan forma part de la Junta de l’Associació de Drets Humans, organització de Turquia que defensa els drets humans i que especialment denuncia les vulneracions que pateix la població kura.

Fins a 2.622 menors d’edat estan tancats en presons turques. La majoria són nois. Però llegeixo que ha augmentat el nombre de noies, i per això a la presó de la ciutat de Diyarbakir han construït un nou edifici per les noies condemnades per participar en manifestacions prohibides.

Plou sobre Barcelona quan llegeixo que han condemnat a mort a Ali Hassan al-Majid, a qui anomenen “Alí el Químic”. El motiu: va ser el responsable d’ordenar l’atac amb gasos contra la població kurda de Halabja el 16 de març de 1988.

Plovia sobre Halabja el dia que van atacar la població amb napalm i altres gasos. Aquell 16 de març 5.000 persones van morir per l’atac.

Aras Abid Akram formava part d’una família extensa. Una gran família kurda de Halabja. Les set germanes, els tres germans, la mare i el pare, i també cosins, cosines, oncles, tietes i una àvia; fins a 24 familiars d’Aras Abid van morir en l’atac. Ell va quedar mal-ferit, però va sobreviure.

El vam entrevistar fa uns mesos, quan vaig viatjar a aquella ciutat.

A mitja entrevista es va posar a ploure. Com plou avui sobre Barcelona. Com plovia el març de 1988 sobre Halabja. Plovia tant fort que vam haver de parar l’entrevista una estona perquè no se sentia res. Mirant com queia la pluja, l’Aras ens va explicar que ell és viu gràcies a la pluja, que aquell dia de març el va salvar. A ell i a altres supervivents de l’atac, perquè l’aigua va emportar-se part dels tòxics llançats per l’exèrcit iraquià.

“Recordes la Sebahat Tuncel? Em vas dir que l’havies coneguda”, em pregunta en Quim. “Sí, i tant que la recordo”, li dic. “Doncs l’han empresonada també”. He trucat en Quim perquè m’informi de les darreres notícies que arriben del Kurdistan nord (la part que està ocupada per Turquia).

Ell entén i parla el turc, i també una mica de kurd; jo no hi entenc ni un borrall més enllà d’unes quantes paraules per saludar, així que no puc llegir la premsa kurda ni turca, només les traduccions en anglès que corren per internet sobre les notícies del Kurdistan. Sé que hi ha hagut més detencions: el dia de Nadal fins a 80 polítics kurds detinguts, alguns dels quals són alcaldes de ciutats importants. També hi ha diputats. Ja sumen 900 els representants polítics i socials kurds empresonats des del mes d’abril. Contra alguns d’ells encara no hi ha cap acusació formal concreta. He trucat en Quim, doncs, perquè ell està més informat de l’agreujament de l’onada repressiva els darrers dies.

La Sebahat Tuncel la vaig conèixer a Istambul el juliol de 2007. Jo hi era per cobrir les eleccions al Parlament turc.

[A la imatge, Sebahat Tuncel l'estiu de 2007, en el moment de ser alliberada. Estava empresonada des de 2006 però va sortir escollida com a diputada i la van alliberar]

La frase del títol d’aquest post l’ha recollida la televisió Al-Jazeera als carrers de Diyarbakir, la capital del Kurdistan turc. És un sentiment compartit per molts després que el Tribunal Constitucional turc hagi il·legalitzat el partit kurd DTP (tenia 20 diputats a la Gran Assemblea d’Ankara).

“Teníem esperança que enviant els nostres representants al Parlament trobaríem una solució pacífica, però el govern no es preocupa de nosaltres”, explica Enver Toktas a l’enviat d’Al-Jazeera.

Jo vaig viure l’esperança que ara s’ha truncat, quan vaig viatjar a Diyarbakir (la capital kurda a Turquia) fa dos anys i mig. Era la campanya electoral i els kurds van presentar candidats independents per entrar al Parlament turc. L’esperança hi va ser durant la campanya, i va augmentar quan es van confirmar els 20 diputats al Parlament.

Nou mesos després hi vaig tornar. La població kurda seguia confiant que el govern de l’AKP (partit nascut a inicis d’aquesta dècada i que no té tants vincles com la resta de grans partits turcs amb l’estructura de l’Estat i els militars) avançaria en el reconeixement de drets per la població kurda. Però també vaig trobar preocupació perquè consideraven que el Govern turc no es comprometia prou en construir la pau.

Fa uns quants mesos vaig tenir l’oportunitat de viatjar al Kurdistan sud (la part del Kurdistan que està ocupada per l’Iraq). Vaig poder entrevistar persones amb càrrecs al govern regional kurd, el president del Parlament i empresaris, que explicaven els grans avenços i la tranquil·litat que hi ha a la zona. Però també vaig entrevistar altres persones que em van parlar de l’altra cara d’aquest desenvolupament que els permet presentar-se a occident com la porta d’entrada als negocis d’Iraq.

Una de les persones més interessants amb qui vaig parlar va ser un periodista que ha estat diverses vegades empresonat per les denúncies de corrupció que ha fet  contra el govern regional i especialment contra el partit de Barzani, el KDP. Es diu Nabaz Goran.

M’ha escrit un amic comú des de Suleymania per explicar-me que fa unes setmanes van apallisar en Nabaz quan sortia de la feina.

La llum de la lluna es reflectia en un llac d’aigua dolça que hi havia a la vora del desert, prop de Senedjan, on jeia el cos de la Zinat Ganum, mig sobre la sorra i mig a l’aigua. Del coll li penjava una bossa de plàstic amb una nota on es podia llegir: “Obligava les noies joves i fadrines sentenciades a mort a anar al llit amb un islamista abans de ser executades. A la vora d’aquest llac ha estat jutjada i castigada. Era el desig de les mares les filles de les quals es convertiren en núvies la darrera nit de les seves vides”.

El relat és de la novel·la La casa de la mesquita, de Kader Abdolah, situada a l’Iran els anys setanta i vuitanta. Zinat Ganum és la responsable del comitè de la moralitat de la ciutat i responsable de la custòdia i tracte de les dones empresonades a Senedjan. El llibre el vaig acabar la setmana passada.

Aquest fragment m’ha tornat com un llampec a la memòria avui quan llegia que Zeinab Jalalian, kurda de 27 anys empresonada per  motius polítics a l’Iran, ha estat condemnada a mort. Fa just un mes Ehsan Fattahian, també jove i també kurd, va ser executat a la mateixa presó on ara Zeinab espera. Primer he pensat que era la mateixa presó de la novel·la on la carcellera del llibre permetia que torturessin i violessin les preses a principis dels anys vuitanta: la presó de la ciutat de Senedjan. Però no, Senedjan és un nom inventat per l’autor. La presó d’Ehsan i Zeinab és a Sanandaj, nom similar, és per això que m’he confós. Les dues, però, ens parlen d’un mateix Iran que no permet la dissidència i que dóna un tracte inhumà als presos. I que de vegades no deixa altra escletxa que la resistència armada.

[a la foto, dones kurdes ballant al Kurdistan est (la part ocupada per Iran)]

La guerrilla del PKK fa mesos que renova l’alto-el-foc que va anunciar el passat mes d’abril. Era un alto-el-foc unilateral i per dos mesos, però ha anat postposant els terminis per tal de facilitar al Govern turc que avanci en el procés que ha impulsat el president Erdogan per aconseguir un escenari de pau i de respecte als drets individuals i col·lectius del poble kurd. L’arribada d’una delegació de la guerrilla kurda a Turquia mostra que el procés va endavant, tot i que la Justícia turca posa pals a les rodes del procés.

>> Article del bloc L'esquena del món

[FOTO: Multitudinària rebuda de la delegació de la guerrilla del PKK a Diyarbakir (la capital kurda de Turquia). Font: Kurdish-info.net]

Quan veies l’escena havies d’apartar la mirada del televisor. La vaig veure a casa d’unes amigues kurdes a Diyarbakir fa un any i mig, en motiu del Newroz (la festa nacional kurda). Els fets succeïen en un poble kurd de Turquia, a pocs quilòmetres d’Iran. Un grup de policies de paisà, 3 o 4, tenien agafat un noiet que devia tenir uns 14 o 15 anys. Una càmera de televisió ho anava filmant, ells no se n’amagaven. Un dels policies agafava el braç del nen i li retorçava fins a trencar-li. El motiu: el noiet els havia llençat pedres.

Jo encara vaig estar una setmana més al Kurdistan. Les imatges van córrer per internet i per les televisions kurdes que emeten des d’Europa. Explicaven que després de trencar-li el braç l’havien empresonat. Quan vaig marxar cap a Barcelona encara no l’havien alliberat i els seus pares no l’havien pogut anar a visitar. Vaig perdre la pista del cas, però m’acaba de tornar a la memòria amb el correu d’un amic.

 

>> Article del meu nou bloc: L'esquena del món

El primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, s'ha reunit amb una delegació del partit pro-kurd DTP. La trobada ha estat el 10 d'agost i Erdogan ha subratllat que hi acudia no pas com a primer ministre sinó en qualitat de líder del seu partit polític (l'AKP). A més, tot i que, igual que Erdogan, ho feia en nom del partit i no pas del govern, a la reunió també hi ha participat el ministre de l'Interior turc.

Tot i subratllar que la conversa no era entre el govern i el DTP sinó entre dos partits, la reunió és molt significativa, ja que, des que fa dos anys el moviment d'alliberament kurd va aconseguir vint diputats al Parlament d'Ankara, Erdogan s'havia negat a rebre cap representant del grup parlamentari pro-kurd.  

>> Article publicat a L'ACCENT

Després de la satisfacció perquè no extreditaran d'Europa a Turquia dos representants polítics kurds, ens arriba aquest dimarts 28 de juliol una notícia que ens recorda que l'Estat turc continua oferint la repressió com a resposta a les propostes de diàleg, i que encara hi ha milers de kurds omplint les presons turques per motius polítics.

Leyla Zana és una de les principals representants del moviment d'alliberament kurd a Turquia. Va estar empresonada deu anys (1994-2004) quan era parlamentària per haver dit en llengua kurda a la Gran Assemblea d'Ankara que volia l'agermanament dels pobles kurd i turc. Quinze anys després d'aquella condemna, l'Estat turc la vol tornar a enviar a presó. En aquesta ocasió a un any i tres mesos. El seu delicte, segons els jutges: haver fet propaganda de la guerrilla del PKK en un discurs a la Universitat de Londres el 24 de maig de 2008.

La condemna arriba pocs dies després d'haver-se fet públic que el PKK allarga fins al mes de setembre d'aquest 2009 la treva unilateral amb què ha estès la mà a l'Estat turc per trobar una solució dialogada i política a un conflicte armat que dura ja tres decennis. Malgrat que la treva es va declarar el mes de juny, Ankara no ha donat senyals de voler asseure's amb els representants kurds per trobar un camí cap a la pau i la justícia.

Dos representants a Europa del moviment d'alliberament kurd estaven pendents que l'Estat espanyol decidís si accedia a la petició d'extradició contra tots dos que havia fet Turquia. Són Remzi Kartal i Eyyup Doru. Però a principis d'aquest mes de juliol, el dia 8, el fiscal, Carlos Bautista, en la vista celebrada a l'Audiència Nacional espanyola per decidir sobre l'entrega de Remzi Kartal, va oposar-s'hi.

L'argumentació de Bautista és que Kartal té des dels anys 90 la condició de refugiat, que li va donar Bèlgica. Això, va argumentar, "té un efecte transnacional en altres països de la Unió Europea" i per això no té cap sentit autoritzar l'extradició.

Eyyup Doru encara està pendent de judici a l'Audiència Nacional perquè el tribunal decideixi si l'extradita. Però la seva condició de refugiat polític a França fa preveure que el fiscal actuarà de la mateixa manera que amb l'altre polític kurd.

[FOTO: celebració de l'any nou kurd a Diyarbakir. AUTOR: Oriol Clavera]

Remzi Kartal viu des dels anys noranta a Europa. Era diputat a la Gran Assemblea d'Ankara pel partit prokurd del DEP (la marca, en aquell moment, del moviment d'allibertament kurd a Turquia). Però la brutal política del govern turc d'aleshores contra les reivindicacions kurdes va estruncar la via política que intentaven els diputats del DEP per resoldre el conflicte. Leyla Zana era una de les parlamentària, i juntament amb tres companys més va ser enviada durant 10 anys a la presó. Ho va motivar unes paraules dites en kurd al Parlament: "Lluitaré perquè els pobles kurd i turc visquin conjuntament en un marc democràtic". Per evitar la presó, Kartal va marxar exiliat a Europa.

Però una ordre de detenció dictada per Turquia aleshores contra Kartal continuava vigent, i quan fa unes setmanes aquest antic diputat va viatjar a Madrid, la policia espanyola el va detenir, juntament amb un altre kurd exiliat a Europa. Ara Turquia disposa de 40 dies per presentar els fonaments de la petició d'extredició, i aleshores el Govern espanyol decidirà si fas cas a la petició d'Ankara i envia Kartal i Eyyup Doru a una presó turca.

>> Acte públic de solidaritat aquest dimecres 29 al Casal de Joves de Gràcia (Gran de Gràcia, 190), Barcelona, a les 7 del vespre.

Més de 70 líders i representants polítics han estat detinguts aquest dimarts 14 d'abril en una operació de la policia turca contra el partit polític pro-kurd DTP.

Segons informen diverses pàgines web (vegeu Kurdish Info i Bianet), l'operació s'ha efectuat en més de 17 províncies kurdes de Turquia.

Aquesta batuda policial arriba pocs dies després dels bons resultats obtinguts pel DTP a les eleccions municipals de Turquia.

Abdullah Demirbas, alcalde del districte de la Muralla a Diyarbakir, al Kurdistan turc, s'enfronta a una pena de 60 anys de presó per publicar llibres i comunicats en llengua kurda.

>> Entrevista publicada al diari PÚBLICO.
[Fotografia: ARNAU BACH]


"Cap kurd confia ja en el primer ministre Erdogan"

"Fa 25 anys que estan fent operacions militars i el conflicte continua"