“No m’estranya”, vaig pensar, quan em va dir que tots estaven molt espantats. L’Adnan m’acabava d’obrir conversa al xat i em va enganxar un enllaç: era una notícia que explicava que acabaven de trobar el cos sense vida d’un jove periodista de 23 anys que havia estat segrestat el dia anterior. Va passar el 6 de maig.

I avui rebo un mail que em confirma aquelles pors de l’Adnan. Me l’ha enviat el Jordi, company de classe dels temps de la universitat. És l’últim article de Zardasht Osman, el jove periodista, escrit pocs dies abans que fos assassinat. L’havia titulat “Toquen les primeres campanes de la meva mort”.

A Zardashat l’havien amenaçat de mort. Estava estudiant a la universitat a Erbil, la capital del Kurdistan iraquià. A més, col·laborava com a periodista amb diversos mitjans independents, amb els pocs que hi ha a la regió. Feia uns mesos un company seu, a qui jo vaig poder conèixer quan vaig viatjar allà ara fa més d’un any, el van apallissar a la mateixa ciutat. Us ho vaig relatar aquí al bloc: Han apallissat en Nabaz. Després de l’agressió en Nabaz va tirar la tovallola. Feia uns mesos havia obert la primera revista independent a la ciutat, però va decidir fugir, va considerar que era inviable continuar denunciant la corrupció del govern des d’Erbil.

Però Zardasht va decidir quedar-s’hi, i el preu ha estat la mort.

Quatres presos polítics kurds han estat penjats a la forca en una presó d'Iran. A més, també ha estat executat un altre pres polític iranià. Els quatre kurds estaven acusats de vinculació amb la guerrilla kurda (que en aquesta zona es diu PJAK), i és per això que el govern iranià n'ha justificat l'execució.

Farzad Kamanger, Eli Heyderiyan, Ferhad Wekili i Sirin Elem Hulu són els kurds que han estat executats.

[NOTÍCIA ESCRITA PER L'ACCENT]

Denunciar la corrupció dels dos grans partits del govern de la regió autònoma del Kurdistan iraquià és perillós. I pot comportar la mort. És el que li va succeir el dia 6 d'aquest mes de maig a Zardasht Osman.

Osman era un estudiant de 23 anys que també treballava com a periodista per els pocs mitjans independents que hi ha en aquesta àrea. El 4 de maig l'havien segrestat un grup d'homes quan sortia de la facultat. Dos dies després va aparèixer el seu cos mort amb signes d'haver estat torturat i amb dos trets.

[NOTÍCIA ESCRITA PER L'ACCENT]

Escriuria cada dia un post sobre el Kurdistan i encara no en tindria prou per fer-vos conèixer totes les notícies que m’arriben d’aquelles terres de l’orient.

La darrera l’he coneguda a través d’en Majid. M’escriu de tant en tant i em parla del camp de refugiats de Makhmur, que vaig visitar la primavera passada. 12.000 habitants enclavats enmig d’una terra erma al Kurdistan sud (al nord de l’Iraq) que a poc a poc han anat omplint de vida. Refugiats pel suport que des de fa anys donen a la guerrilla kurda, ara en Majid m’explica que els volen expulsar.

No serà la primera vegada que els expulsin de casa: ja és el sisè camp on s’instal·len. Qui us en vol fer fora?, li pregunto.  Tothom, respon: El govern iraquià, el govern regional kurd del nord de l’Iraq, el govern turc i els Estat Units han elaborat un pla per fer-los fora de la terra on viuen després de les properes eleccions iraquianes previstes pel mes de març. “Per ara només és un pla, però possiblement esdevindrà una realitat”, reconeix en Majid.

A Makhmur s’hi van instal·lar fa onze anys. Però el seu periple havia començat temps abans, el 1994. I és que tots els habitants del camp vivien en poblets kurds dins de Turquia a tocar de la frontera amb l’Iraq. Com va succeir amb 4.000 altres poblacions, l’exèrcit turc, en la seva lluita contra la guerrilla, els va amenaçar: o s’incorporaven al cos paramilitar dels “defensors dels pobles” (Korucular) o els expulsaven de casa seva. Es van negar a trair els seus fills, filles, nebots i cosins que lluitaven a la guerrilla del PKK per defensar els drets de la població kurda. I van haver de fugir deixant enrere les cases i camps incendiats pel soldats turcs i pels paramilitars.

Si avui hagués entrevistat Reyhan Yalcindag suposo que m’hauria parlat de Berivan. Berivan és una noieta de 15 anys de la ciutat kurda de Batman que ha estat condemnada aquest dilluns a 7 anys i 9 mesos de presó per “ofenses terroristes” i per haver llençat pedres en una manifestació. Això és el que diu l’acusació. Estava empresonada a l’espera de judici des del passat 9 d’octubre.

Però Berivan no és l’única que es troba en aquesta situació. Ens ho va explicar Reyhan Ylacindag en una entrevista que li vaig fer aquest dissabte 30 de gener al programa Solidaris. Ella viu a Diyarbakir, la capital del Kurdistan turc. La vam trucar per telèfon. Reyhan forma part de la Junta de l’Associació de Drets Humans, organització de Turquia que defensa els drets humans i que especialment denuncia les vulneracions que pateix la població kura.

Fins a 2.622 menors d’edat estan tancats en presons turques. La majoria són nois. Però llegeixo que ha augmentat el nombre de noies, i per això a la presó de la ciutat de Diyarbakir han construït un nou edifici per les noies condemnades per participar en manifestacions prohibides.

Plou sobre Barcelona quan llegeixo que han condemnat a mort a Ali Hassan al-Majid, a qui anomenen “Alí el Químic”. El motiu: va ser el responsable d’ordenar l’atac amb gasos contra la població kurda de Halabja el 16 de març de 1988.

Plovia sobre Halabja el dia que van atacar la població amb napalm i altres gasos. Aquell 16 de març 5.000 persones van morir per l’atac.

Aras Abid Akram formava part d’una família extensa. Una gran família kurda de Halabja. Les set germanes, els tres germans, la mare i el pare, i també cosins, cosines, oncles, tietes i una àvia; fins a 24 familiars d’Aras Abid van morir en l’atac. Ell va quedar mal-ferit, però va sobreviure.

El vam entrevistar fa uns mesos, quan vaig viatjar a aquella ciutat.

A mitja entrevista es va posar a ploure. Com plou avui sobre Barcelona. Com plovia el març de 1988 sobre Halabja. Plovia tant fort que vam haver de parar l’entrevista una estona perquè no se sentia res. Mirant com queia la pluja, l’Aras ens va explicar que ell és viu gràcies a la pluja, que aquell dia de març el va salvar. A ell i a altres supervivents de l’atac, perquè l’aigua va emportar-se part dels tòxics llançats per l’exèrcit iraquià.

“Recordes la Sebahat Tuncel? Em vas dir que l’havies coneguda”, em pregunta en Quim. “Sí, i tant que la recordo”, li dic. “Doncs l’han empresonada també”. He trucat en Quim perquè m’informi de les darreres notícies que arriben del Kurdistan nord (la part que està ocupada per Turquia).

Ell entén i parla el turc, i també una mica de kurd; jo no hi entenc ni un borrall més enllà d’unes quantes paraules per saludar, així que no puc llegir la premsa kurda ni turca, només les traduccions en anglès que corren per internet sobre les notícies del Kurdistan. Sé que hi ha hagut més detencions: el dia de Nadal fins a 80 polítics kurds detinguts, alguns dels quals són alcaldes de ciutats importants. També hi ha diputats. Ja sumen 900 els representants polítics i socials kurds empresonats des del mes d’abril. Contra alguns d’ells encara no hi ha cap acusació formal concreta. He trucat en Quim, doncs, perquè ell està més informat de l’agreujament de l’onada repressiva els darrers dies.

La Sebahat Tuncel la vaig conèixer a Istambul el juliol de 2007. Jo hi era per cobrir les eleccions al Parlament turc.

[A la imatge, Sebahat Tuncel l'estiu de 2007, en el moment de ser alliberada. Estava empresonada des de 2006 però va sortir escollida com a diputada i la van alliberar]

La frase del títol d’aquest post l’ha recollida la televisió Al-Jazeera als carrers de Diyarbakir, la capital del Kurdistan turc. És un sentiment compartit per molts després que el Tribunal Constitucional turc hagi il·legalitzat el partit kurd DTP (tenia 20 diputats a la Gran Assemblea d’Ankara).

“Teníem esperança que enviant els nostres representants al Parlament trobaríem una solució pacífica, però el govern no es preocupa de nosaltres”, explica Enver Toktas a l’enviat d’Al-Jazeera.

Jo vaig viure l’esperança que ara s’ha truncat, quan vaig viatjar a Diyarbakir (la capital kurda a Turquia) fa dos anys i mig. Era la campanya electoral i els kurds van presentar candidats independents per entrar al Parlament turc. L’esperança hi va ser durant la campanya, i va augmentar quan es van confirmar els 20 diputats al Parlament.

Nou mesos després hi vaig tornar. La població kurda seguia confiant que el govern de l’AKP (partit nascut a inicis d’aquesta dècada i que no té tants vincles com la resta de grans partits turcs amb l’estructura de l’Estat i els militars) avançaria en el reconeixement de drets per la població kurda. Però també vaig trobar preocupació perquè consideraven que el Govern turc no es comprometia prou en construir la pau.

Fa uns quants mesos vaig tenir l’oportunitat de viatjar al Kurdistan sud (la part del Kurdistan que està ocupada per l’Iraq). Vaig poder entrevistar persones amb càrrecs al govern regional kurd, el president del Parlament i empresaris, que explicaven els grans avenços i la tranquil·litat que hi ha a la zona. Però també vaig entrevistar altres persones que em van parlar de l’altra cara d’aquest desenvolupament que els permet presentar-se a occident com la porta d’entrada als negocis d’Iraq.

Una de les persones més interessants amb qui vaig parlar va ser un periodista que ha estat diverses vegades empresonat per les denúncies de corrupció que ha fet  contra el govern regional i especialment contra el partit de Barzani, el KDP. Es diu Nabaz Goran.

M’ha escrit un amic comú des de Suleymania per explicar-me que fa unes setmanes van apallisar en Nabaz quan sortia de la feina.

La llum de la lluna es reflectia en un llac d’aigua dolça que hi havia a la vora del desert, prop de Senedjan, on jeia el cos de la Zinat Ganum, mig sobre la sorra i mig a l’aigua. Del coll li penjava una bossa de plàstic amb una nota on es podia llegir: “Obligava les noies joves i fadrines sentenciades a mort a anar al llit amb un islamista abans de ser executades. A la vora d’aquest llac ha estat jutjada i castigada. Era el desig de les mares les filles de les quals es convertiren en núvies la darrera nit de les seves vides”.

El relat és de la novel·la La casa de la mesquita, de Kader Abdolah, situada a l’Iran els anys setanta i vuitanta. Zinat Ganum és la responsable del comitè de la moralitat de la ciutat i responsable de la custòdia i tracte de les dones empresonades a Senedjan. El llibre el vaig acabar la setmana passada.

Aquest fragment m’ha tornat com un llampec a la memòria avui quan llegia que Zeinab Jalalian, kurda de 27 anys empresonada per  motius polítics a l’Iran, ha estat condemnada a mort. Fa just un mes Ehsan Fattahian, també jove i també kurd, va ser executat a la mateixa presó on ara Zeinab espera. Primer he pensat que era la mateixa presó de la novel·la on la carcellera del llibre permetia que torturessin i violessin les preses a principis dels anys vuitanta: la presó de la ciutat de Senedjan. Però no, Senedjan és un nom inventat per l’autor. La presó d’Ehsan i Zeinab és a Sanandaj, nom similar, és per això que m’he confós. Les dues, però, ens parlen d’un mateix Iran que no permet la dissidència i que dóna un tracte inhumà als presos. I que de vegades no deixa altra escletxa que la resistència armada.

[a la foto, dones kurdes ballant al Kurdistan est (la part ocupada per Iran)]

La guerrilla del PKK fa mesos que renova l’alto-el-foc que va anunciar el passat mes d’abril. Era un alto-el-foc unilateral i per dos mesos, però ha anat postposant els terminis per tal de facilitar al Govern turc que avanci en el procés que ha impulsat el president Erdogan per aconseguir un escenari de pau i de respecte als drets individuals i col·lectius del poble kurd. L’arribada d’una delegació de la guerrilla kurda a Turquia mostra que el procés va endavant, tot i que la Justícia turca posa pals a les rodes del procés.

>> Article del bloc L'esquena del món

[FOTO: Multitudinària rebuda de la delegació de la guerrilla del PKK a Diyarbakir (la capital kurda de Turquia). Font: Kurdish-info.net]

Quan veies l’escena havies d’apartar la mirada del televisor. La vaig veure a casa d’unes amigues kurdes a Diyarbakir fa un any i mig, en motiu del Newroz (la festa nacional kurda). Els fets succeïen en un poble kurd de Turquia, a pocs quilòmetres d’Iran. Un grup de policies de paisà, 3 o 4, tenien agafat un noiet que devia tenir uns 14 o 15 anys. Una càmera de televisió ho anava filmant, ells no se n’amagaven. Un dels policies agafava el braç del nen i li retorçava fins a trencar-li. El motiu: el noiet els havia llençat pedres.

Jo encara vaig estar una setmana més al Kurdistan. Les imatges van córrer per internet i per les televisions kurdes que emeten des d’Europa. Explicaven que després de trencar-li el braç l’havien empresonat. Quan vaig marxar cap a Barcelona encara no l’havien alliberat i els seus pares no l’havien pogut anar a visitar. Vaig perdre la pista del cas, però m’acaba de tornar a la memòria amb el correu d’un amic.

 

>> Article del meu nou bloc: L'esquena del món

El primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, s'ha reunit amb una delegació del partit pro-kurd DTP. La trobada ha estat el 10 d'agost i Erdogan ha subratllat que hi acudia no pas com a primer ministre sinó en qualitat de líder del seu partit polític (l'AKP). A més, tot i que, igual que Erdogan, ho feia en nom del partit i no pas del govern, a la reunió també hi ha participat el ministre de l'Interior turc.

Tot i subratllar que la conversa no era entre el govern i el DTP sinó entre dos partits, la reunió és molt significativa, ja que, des que fa dos anys el moviment d'alliberament kurd va aconseguir vint diputats al Parlament d'Ankara, Erdogan s'havia negat a rebre cap representant del grup parlamentari pro-kurd.  

>> Article publicat a L'ACCENT

Després de la satisfacció perquè no extreditaran d'Europa a Turquia dos representants polítics kurds, ens arriba aquest dimarts 28 de juliol una notícia que ens recorda que l'Estat turc continua oferint la repressió com a resposta a les propostes de diàleg, i que encara hi ha milers de kurds omplint les presons turques per motius polítics.

Leyla Zana és una de les principals representants del moviment d'alliberament kurd a Turquia. Va estar empresonada deu anys (1994-2004) quan era parlamentària per haver dit en llengua kurda a la Gran Assemblea d'Ankara que volia l'agermanament dels pobles kurd i turc. Quinze anys després d'aquella condemna, l'Estat turc la vol tornar a enviar a presó. En aquesta ocasió a un any i tres mesos. El seu delicte, segons els jutges: haver fet propaganda de la guerrilla del PKK en un discurs a la Universitat de Londres el 24 de maig de 2008.

La condemna arriba pocs dies després d'haver-se fet públic que el PKK allarga fins al mes de setembre d'aquest 2009 la treva unilateral amb què ha estès la mà a l'Estat turc per trobar una solució dialogada i política a un conflicte armat que dura ja tres decennis. Malgrat que la treva es va declarar el mes de juny, Ankara no ha donat senyals de voler asseure's amb els representants kurds per trobar un camí cap a la pau i la justícia.