Per a tots els gustos

S’ha estrenat fa dues setmanes una pel·lícula croata, gairebé d’amagat, no sé si per cobrir la quota de cinema europeu, o pel seu tema que pot fer fora de les sales a gent d’idees conservadores. Però el tema és interessant, i el director Vinko Bresan sap afrontar-lo sense caure en grolleries que d’altres haguessin caigut.

El tema és demolidor, ple d’humor negre molt d’allà i que recorda molt l’Emir Kusturica, el més internacional cineasta de l’antiga Iugoslàvia. Narra que un jove capellà, Mossèn Fabián (Kresimir Mesic), en veure el baixíssim índex de natalitat de l’illa on hi treballa i que és superat pel nombre de morts, decideix, amb la complicitat del tímid quiosquer Petar (Niksa Butijer) i el sonat farmacèutic Marin (Drazen Kühn), perforar els preservatius que tots dos venen als homes de la illa i així aconseguir que neixin més nens. La notícia de la sobtada pujada de la natalitat s’escamparà per tot el país, hi sortirà a la televisió i arribaran turistes estrangeres a quedar-s’hi embarassades.

Tot és explicat pel mateix capellà a un col·lega anys després, en confessió, malalt a una clínica. Com si fos un d’aquells pobles de les obres mestres de Berlanga, cada habitant del mateix és peculiar, amb les seves alegries, els seus secrets, les seves frustracions i les seves peculiaritats, tot i que això últim seria més propi de Fellini.

L’actitud de Mossèn Fabián no podem qualificar-la de fanatisme, ja que és honrat i sincer. Fa tot això en veure que el vell capellà amb el qual comparteix la parròquia és més popular que ell, i intenta fer alguna cosa pels seus conciutadans. I el duu a ficar-se en monumentals embolics, que solen tenir desenllaços inesperats, un dels grans encerts del guió, en girar el mitjó a situacions que podrien semblar previsibles i donar-nos sorpreses, com al millor capítol dels Simpson.

Tanmateix, el director sap crear suspens al voltant del nadó abandonat davant la parròquia i que algú deixa un jersei teixit a mà amb el nom de José. Al final es descobreix l’enigma, relacionat amb un dels cantants d’òpera més famosos del món, a través d’un dels personatges més peculiars de la pel·lícula, una dona boja que camina pel poble d’una manera peculiar.

Tampoc deixa la pel·lícula de satiritzar la societat croata, tant en d’allò religiós com en el tema polític, com li passa al farmacèutic Marin, traumatitzat per la terrible guerra fratricida que va arrasar el país dues dècades abans, i que desconfia de tothom, arribant a comportar-se en algun moment igual que un Rambo de tercera classe, sempre dins de la sàtira general que és tota la pel·lícula.

És d’aquestes pel·lícules de petits detalls, cosa que les cinematografies que no són pas Hollywood saben mostrar-nos, que mostren personatges de carn i ossos però que no cauen en allò de mostrar-nos gent bona boníssima o dolenta dolentíssima, d’una peça. Fins i tot un dels personatges que fa un acte terrible és vist amb compassió. I sense oblidar tot l’entramat de les societats a l’ex Iugoslàvia, amb el trauma de la seva guerra civil que durarà generacions, com quan diverses religions hi podien conviure plegades en diverses zones, i ara creuen alguns que si no procreen més nens, s’hi repoblarà amb gent de creences diferents. Alhora, aquesta pel·lícula és una bufada d’aire fresc dins la cinematografia d’Europa de l’Est, massa dominada pels drames durs sense concessions.

ELS NENS DEL CAPELLÀ: * * * *


http://www.imdb.com/title/tt2395421/?ref_=fn_al_tt_1