Per a tots els gustos

El públic de fora de Catalunya cada cop més se’n gira d’esquena a les pel.lícules de Ventura Pons, sobretot el de Madrid, i costa molt als que hi residim a la capital espanyola trobar-hi alguna pel.lícula seva dins un cinema decent. Aquesta que comento té una peculiaritat que em va agradar de valent: va ser rodada al barri de Gràcia de Barcelona. Fa joc de paraules entre el nom de la protagonista femenina, la Gràcia, i el mateix barri. Un noi d’un matrimoni separat que viu a prop de Granollers, David (Oriol Pla), hi anirà cap a la Universitat a Barcelona, i aconsegueix una habitació a un pis d’una vídua que hi resideix al barri de Gràcia. Allò que el noi no hi espera de cap manera és el caràcter difícil, ben difícil, de la vídua, la Gràcia (Rosa Maria Sardà, que ja ha treballat sovint amb Ventura Pons). Una dona gran, maniàtica i de costums antiquats, que mai no té cap somriure al rostre. L’expressió cínica que la Sardà s’esdevé una marca de fàbrica per part seva hi ve perfectament per al seu personatge, amb un humor negre i cínic molt català. El noi veurà que ella l’hi posa de normes complicades, com ser-hi a casa abans de mitjanit. La dona, amb el seu caràcter, la fa antipàtica també amb el seu veïnat, i té que patir-la també en Pere (Santi Millán), el propietari del bar que hi és tot just avall de la casa, al qual sempre amenaça amb denunciar-lo per fer soroll a la nit. A la Universitat, ell s’enamorarà d’una noia, la Noa (Diana Gómez), companya de classe, i com s’imaginaran, ell tindrà que fer tota mena de trucs per poder veure-la a la nit sense que la Gràcia se n’adonés. Notable comèdia de Ventura Pons, que deixa aparcats els seus drames profunds per endinsar-se dins una comèdia urbana ambientada al mateix barri on ell hi havia residit anys enrere, i ara té a veure amb aquesta pel.lícula, ja que amb la reobertura dels cinemes Texas al districte, gràcies al mateix Ventura Pons, “Any de Gràcia” és una de les pel.lícules projectades dins les seves sales. La Sardà és l’ànima del film, per descomptat, tot i que l’Oriol Pla li fa rèplica sense deixar-se aclaparar. Els residents a Gràcia hi reconeixeran molts dels seus carrers, i la pel.lícula és ben agradable de veure, però amb el toc subtil de Ventura Pons que evita sàviament l’estil de comèdia romàntica ximple. Un toc que li fa bé quan al darrer terç del film, aquest fa un tomb inesperat amb el personatge de la Sardà.