A la resta final de la campanya electoral, tot apunta a que la victòria del PSOE amb Zapatero al capdavant, sembla certa i clara.
Avui mateix, Le Monde titula la seva editorial amb un sonor “Viva Zapatero”, la resta de la premsa europea més influent també aposta pel triomf socialista i això que la rellevància internacional de l’Estat espanyol és avui molt minsa, (o potser ja els hi va bé).
Dissortadament també sembla que ja s’hi avindran la majoria de catalans que aniran a votar, ara mateix Zapatero i el sinistre Gonzàlez estan omplint el palau Sant Jordi, com cap força catalana ha gosat fer. Té un punt d’humiliant aquest cop de força de ZP a casa nostra després del maltracte i l’arbitrarietat de les polítiques estatals en matèria fiscal i d’infraestructures. Però aquesta és la realitat, i això que avui mateix Zapatero ha declarat a La Vanguardia (edició digital) que “Andalucia serà la primera mientras sea presidente”…”la tierra a la que se le deben más cosas”.
Centrar en el PP l’enemic a batre per part dels independentistes és un error que pagarem car no solament els d’Esquerra. Josep Sort, un patriota del morro fort també pensa que el desgast de l’espanyolisme comença per afeblir el PP a casa nostra (llegiu el seu article “L’espanyolisme a Catalunya a www.e-criteri.cat). Jo no ho comparteixo, cal atacar sempre l’adversari més fort i el principal partit defensor de l’ordre estatal a Catalunya és el PSC (PSC-PSOE). Ni Rajoy ni Zapatero.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic completament d’acord amb tu, Jaume, l’adversari (que no enemic) més fort que té avui en dia ERC, és el PSC-PSOE. El seu discurs, espanyoliste com el que més, el seu menys preu cap a la causa independentiste conjuntament amb les seves dots de demagogia i trilerisme el fan ser el primer en la venda de fum.
Llàstima que tothom no ho tingui clar i fem president al seu cap visible al Pais.
Jaume,
en aquestes eleccions espanyoles, i en clau estrictament catalana (Principat), l’adversari dels independentistes son tots aquells partits que poden pactar amb ZP-Montilla-PSOE qualsevol cosa (guanyarà el PSOE de sobres a Espanya, i vès que no tinguin majoria absoluta i tot).
La independència suposo que tenim clar que no es pacta ni es pactarà mai, s’exercirà quan tinguem majoria! No em queda clar, per tant, que l’adversari sigui el PSOE. Entenc que l’adversari son aquells que pacten amb el PSOE. Abans CiU, i ara ERC. Només esteu pendents de veure com van els pactes, i tots intenteu justificar que la renúncia serà poca.
No us votaré. Ni a ERC, ni a CiU, ni a ICV.
L’adversari no és el bipartidisme espanyol. L’adversari és el pacte, els partits pactistes catalans, i l’engany (mediàtic) que els catalans som pactistes de mena.
L’objectiu no es pacta. La independència s’exerceix. Per això m’abstindré.
Exacte, Jaume. Vet aquí l’error que fa impossible avançar el projecte de l’esquerra nacional transformadora (abans en dèiem revolucionària).
1. No adonar-se que “AQUESTA ÉS LA REALITAT”. És a dir, desconèixer el mercat.
2. Adonar-se’n, però fer com els nens petits que quan els diuen qui són els reis no s’ho volen creure perquè, enganyats, viuen millor.
3. Consegüentment, la incapacitat per incidir en el mercat polític de manera efectiva.
Necessitem reflexió i teoria, sí. I ho agraïm. Però si es vol actuar políticament, el coneixement i anàlisi OBJECTIUS del mercat, de la realitat, són imprescindibles.