Sobtadament, el PSOE guanyà les eleccions espanyoles del 2004 arran de la reacció cívica a la perversa manipulació per part del govern Aznar de la massacre jihadista a l’estació d’Atocha perpetrada tres dies abans, estroncant -només temporalment amb la ficció de l’Espanya plural- la involució vers el supremacisme espanyol que el PP havia engegat a partir del seu accés al poder l’any 1996.
Aqueixa data ha passat avui desapercebuda als nombrosos analistes mediàtics nostrats quan hauria de ser una oportunitat per a la reflexió. D’una banda, perquè el mandat efímer i intranscendent de Rodríguez Zapatero malmet l’oportunitat d’un final negociat a la lluita armada d’ETA i, d’altra banda, perquè menysté la promesa feta als catalans de respectar l’Estatut que surti aprovat del Parlament de Catalunya. Aqueixes dugues opcions mancades són el preludi del suport sense fissures del PSOE a l’estratègia de l’integrisme espanyol concretada en l’aplicació del 155 CE contra Catalunya.
Ningú ha recordat que a Catalunya, ERC encapçalada per Josep Lluís Carod Rovira, capitalitza la crisi desfermada a partir de la filtració des del govern de Madrid de la dita “reunió de Perpinyà” entre ell mateix (i jo) amb la direcció d’ETA i obté 652.196 vots que representen vuit diputats a les Corts del Regne d’Espanya. Un resultat no superat per Esquerra fins a les proppassades eleccions autonòmiques del 21-D. A partir d’aquell moment, però, el discurs d’Esquerra és el de primar la gestió per davant del conflicte amb el poder espanyol, les polítiques socials contraposades a les reivindicacions nacionals catalanes, el fals no a l’Estatut del 2006 per pactar el segon tripartit amb José Montilla de president. Unes opcions que dugueren ERC al declivi electoral i al fracàs estratègic l’any 2011. Un camí que ERC està disposada a recórrer un altre cop.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!