L’oportunitat de fer una escapada l’he aprofitat anant a Bordeus (Bórdeu, en occità, dissortadament, però, poca gent el parla malgrat que universitat local ofereix l’opció d’aprendre’l).
Després de quatre dies de tombar per tots els carrers del centre històric només he trobat un occitano-parlant, el propietari del celler “Chez le Pépère”, al carrer Georges Bonnac, que és originari de Tolosa de Llenguadoc i ha batejat el seu establiment de vins com a “estanquet occitan”. Ahir festejava els dotze primers anys de vida del negoci i hi havia una gentada al carrer escoltant els músics de jazz que animaven l’esdeveniment.
He anat a saludar el propietari intentant xerrar en occità, tant ell com jo, l’home ha estat content del detall i hem parlat una mica de Catalunya, fet que ha despertat l’atenció d’un xicot que parava l’orella i s’ha afegit a la conversa -en francès- fent-nos saber tot cofoi que sa mare és de la Cerdanya i ell passa els estius a Palamós.
Després de tastar els bons vins de la casa he continuat la passejada de capvespre baixant cap a la Garona.
Els carrers estan retolats només en francès i a les llibreries no s’hi troben pas publicacions en llengua occitana, ni es veuen banderes als balcons, com si el passat autòcton s’hagués esvaït entre les boires del temps. Tampoc he trobat petjada de la resistència contra el nazisme al nivell que esperava d’una ciutat que tingué un paper clau a la Segona Guerra Mundial.
Pel matí he anat al Museu de la Resistència Jean Moulin, a cercar dades sobre l’estada de Lluís Gausachs a aqueixa ciutat al moment de l’alliberament, i molt amablement m’han dit que les cercaran als arxius que no tenen pas digitalitzats ni oberts al públic. El material exposat està lluny de les tècniques divulgatives modernes i en conjunt m’han fet la impressió que el període 1940-1945 està volgudament descurat pel que fa a l’estudi de la col·laboració i la resistència, centrant-se en figures de la història oficial com De Gaulle.
Per exemple, a les llibreries no he trobat cap treball dedicat al procés contra Maurice Papon, el secretari general de la prefectura durant l’ocupació que fou condemnat finalment fa una quinzena d’anys com a col·laboracionista després de passar durant quaranta anys com a resistent. Una gran estàtua dedicada al proto-resistent i alcalde de la ciutat durant dècades Jacques Chaban-Delmas està plantada davant l’ajuntament, però el seu panegíric no contraresta l’oblit de la massiva deportació de jueus des del Fort du Hâ cap als camps d’extermini nazis.
Casualment, he anat a sopar a un restaurant reputat justificadament com a notable per la dedicació a la cuina autòctona, Le Glouton, al carrer Frères Bonie, just al davant de la immensa torre rodona d’aspecte sinistre del Fort du Hâ, integrada al conjunt arquitectònic de l’actual escola de la magistratura. Cap rètol exterior recorda la funció que va tenir durant l’holocaust dels jueus bordelesos.
La impressió que me fa tot plegat és que la col·laboració amb l’ocupant alemany fou molt intensa i extensa. Del rastre dels republicans, espanyols, bascos i catalans, molt nombrosos, en resten poques senyals documentals, dissortadament.
Per endolcir l’estada he fet parada nocturna al centenari Café Brun, al carrer de Saint Rémi, anunciat com a “maison de bonne famille” amb un lema atractiu cap a la clientela: “santé, gaieté et espérance”. I, certament, és aqueix l’ambient que s’hi respira enmig d’una decoració a base fusta i grans cartells al·legòrics a les virtuts del vi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Article molt interessant, seguiré les teves passes