El proppassat dissabte hi va haver tot de manifestacions arreu del país contra l’acord entre la UE i Turquia per estroncar l’allau immigratori provinent del Pròxim Orient cap a Europa en les quals l’ANC hi participava amb el lema “Construïm una república plural i integradora”. Un fet que mereix algunes consideracions.
La primera, constatar un cop més que bona part de l’independentisme (ANC, ERC, CUP) obvia sovint la referència explícita a la catalanitat en moltes de les seves manifestacions: hom parla d’estat propi en lloc d’estat català, de república sense especificar que ha de ser catalana, tot plegat per l’obcecació a defugir el factor identitari com element nuclear de tot projecte de reconstrucció nacional. La immersió lingüística a l’escola es fa també eludint aqueixa voluntat inclusiva en una comunitat d’acollida, oberta certament, però que té una identitat pròpia que cal preservar per garantir la supervivència de la nació catalana. Si aqueix principi no està cal, allavòrens la independència per a què ?
Els predicadors del sobiranisme pràctic afirmen que sense l’adhesió instrumental (per viure millor) a la causa independentista aqueixa no seria majoritària com ho és ara. Sí els partits espanyolistes fossin intel·ligents oferirien benestar per guanyar adhesions, però -sortosament- no ho són i, encara que ho fessin, el Regne d’Espanya és un estat fallit que no està en condicions de prescindir de l’espoli econòmic estructural sobre els Països Catalans. L’absència del patriotisme republicà com a sistema de valors del nou país dóna com a resultat que el procés sobiranista en curs estigui liderat ideològicament pel progressisme abstracte i banal d’arrels totalitàries hegemònic a Catalunya des de fa mig segle.
La societat catalana és un conjunt poblacional de moltes procedències nacionals, però el projecte d’estat independent s’ha de basar en la identitat cohesionadora de totes elles que no pot ser altra que la catalana. L’aposta d’ERC i altres col·lectius per reservar també a la llengua castellana la condició d’oficial és contradictòria amb un projecte de ruptura amb l’ordre estatal establert. Tots els col·lectius nacionals, ètnics i religiosos que viuen a Catalunya tenen el dret a ser reconeguts en la seva especificitat, defugint en tot cas les polítiques d’alienació cultural i assimilació forçada que els estats espanyol i francès han aplicat durant segles per tal de fer desaparèixer la consciència nacional catalana.
L’estat català haurà d’afavorir les relacions interculturals entre totes les comunitats que integrin la ciutadania catalana, però Catalunya no ha de ser un exemple més del multiculturalisme fallit que hom pot constatar en altres països europeus. Especialment no han de ser possibles territoris perduts que visquin al marge -o en contra- dels valors comuns, com pretenen els islamistes.
La tradició jurídica i política catalana anterior a 1714, les reminiscències de la qual arriben fins als nostres dies en forma de cultura cívica diferenciada de l’espanyola, (com es va poder evidenciar en els breus períodes d’autogovern amb la Mancomunitat i la Generalitat republicana), és la base sobre la qual bastir el nou ordre republicà, certament obert i plural. Aqueixes qüestions hauran de ser les primeres a tractar en el procés constituent que s’anuncia imminent.
Post Scriptum, 23 de març del 2022.
Dissortadament, resulta perceptible entre l’independentisme una obsessió per definir la causa nacional catalana com a no identitària (que arriba a l’extrem d’estigmatitzar persones -cas de Sílvia Orriols- o col·lectius -cas de Nova Història o el nou FNC- que no encaixen dins els paràmetres políticament correctes) no respon a la trajectòria històrica de la catalanitat. Aqueix capteniment deriva del pensament postmodern aplicat, amb la desconstrucció com a mètode, a les societats obertes occidentals a totes les disciplines de les ciències socials i a la política de la darreria del segle XX ençà. No es tracta d’una ideologia susceptible de codificació sinó més aviat un fenomen ideològic multiforme que es pot percebre, ¨a sensu contrario¨, per la capacitat de censurar en l’espai mediàtic, cultural i polític, tot plantejament estigmatitzat com a ¨neoconservador¨. Si tot és desconstruïble, també la nació -comunitat imaginària- pot ser desconstruïda i al seu lloc bastir una comunitat multicultural a base de minories sense nexe que simplement coexisteixen més o menys harmoniosament (el postmodernisme rebutja candorosament la teoria -i la realitat- del xoc de civilitzacions).
Aqueix nou relativisme favorable a la confusió d’identitats- la personal i la col·lectiva- reposa sobre la idea de que tot és manipulable i disponible, per tothom i en qualsevol moment, en una mena de mestissatge sense fronteres que reclama la plena disposició sobre els referents col•lectius dels pobles. Aquesta animadversió a la llibertat de les persones i dels pobles, a convertit el progressisme banal (ara empeltat de wokisme i cancel culture) en una forma d’alienació nacional i moral de col·lectivitats i individus. Aquests defensors del cosmopolitisme es mostren ferotgement intolerants davant la resistència a l’assimilació en incertes identitats difuses per part de les identitats col·lectives sotmeses a processos de minorització.
Analitzat el postmodernisme des de l’òptica nacional catalana el resultat és que rebutja la idea mateixa d’identitat col·lectiva per etnocèntrica, i per tant és incompatible amb el procés independentista que es basa precisament en la reconstrucció social de la catalanitat com a element cohesionador. Aquest post-nacionalisme contra-identitari és hegemònic i transversal des de la CUP als Comuns, passant per ERC, Òmnium i també Junts, i té en la desconstrucció simbòlica promoguda pel Govern Aragonès a la Diada d’enguany un dels exemples més frapants amb manipulació del llegat de Pau Casals inclosa. L’absència del patriotisme republicà com a sistema de valors del nou país fa que el procés sobiranista hagi estat substituït per l’objectiu d’una quimèrica república multicultural sense base nacional ni identitat compartida que encobreix la claudicació d’un veritable projecte de reconstrucció nacional català.
Ni els intel·lectuals orgànics d’Esquerra ni els seus dirigents són capaços de concretar les virtuts superadores del postnacionalisme que prediquen respecte de la qüestió clau que te plantejada l’independentisme català: en quins valors i amb quina estratègia hom cohesiona el poble català per sostenir el conflicte i assolir la ruptura respecte de l’ordre estatal espanyol dominant ? Sense plantejar-se la resposta a aquestes qüestions, Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, en un assaig mancat de substancialitat (“L’obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme”, Pòrtic, 2019) han insistit en negar el nacionalisme català, negant també el conflicte amb l’integrisme espanyol i desdibuixant la independència com a objectiu polític. Vicent Partal ha rebatut reiteradament l’absurda deriva d’Esquerra contra el nacionalisme amb sengles editorials a Vilaweb: “El nacionalisme no empetiteix l’independentisme català ni les seues organitzacions. Ans al contrari: l’independentisme és l’apropiació final del nacionalisme pel nostre ‘tercer estat’, un retorn a l’origen del fenomen, especialment enriquidor i potent. Voler enfrontar el nacionalisme amb l’independentisme és d’una indigència política, però també i sobretot d’una indigència cultural esfereïdora” (“El nacionalisme no fa petit l’independentisme: el fa sòlid”, Vilaweb, 26 de febrer del 2019).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!