Jaume Renyer

Avui ha aparegut un manifest titulat “En solidaridad con El Jueves. Sí a la libertad de expresión. No a la discriminación religiosa y política. No a la ocupación de Palestina” que mereix algunes consideracions.

La primera, referida al contingut de les vinyetes publicades per la revista satírica El Jueves la setmana passada no pot ser altra que una suma de tòpics antisemites arreplegats de la judeofòbia cristiana, la propaganda nazi i l’antisionisme contemporani sense cap mena de rigor ni històric, ni ètic. Així ho ha demostrat el professor de ciència política de la UB Xavier Torrens en “50 tuits que salen los viernes: analisis del libelo antisemita de Don Julio en la revista El Jueves“, publicats el proppassat 12 de febrer. Però no és aqueixa la única resposta que s’escau.

La segona, és la impostura d’equiparar la defensa de Charlie Hebdo i El Jueves que pretenen els signants. Els periodistes francesos van ser assassinats per gihadistes del Califat Islàmic, mentre que els redactors espanyols reaccionen demanant ajut contra unes declaracions del president de la comunitat jueva de Madrid anunciant que interposarà accions judicials contra la revista per incitació a l’odi.

Quines accions en suport de Charlie Hebdo van fer fa un anys els signants ? Cap. On són les accions contra el gihadisme ? Enlloc. Quines amenaces pesen contra el El Jueves o els signants per part de “l’enemic sionista”? Cap.

La tercera, és que la llibertat d’expressió té límits en una democràcia: el delicte d’incitació a l’odi racial i ètnic, un supòsit que poden haver infringit els autors d’aqueixa publicació infame si s’arriba a plantejar legítimament per les entitats jueves. O és que acudir a la justícia també és un atemptat a la llibertat d’expressió ? Dissortadament, la justícia espanyola s’inhibeix en aqueixes matèries en contrast amb la francesa que condemna penalment les protestes del BDS com a delictes d’odi. Allò que volen els signants és la normalització de l’odi contra Israel i els jueus, com assenyala encertadament Eli Cohen en un article publicat avui al digital El Gran Oriente  Medio.

La quarta, el fet que uns quants jueus antisionistes signin també el manifest no avala els signants per ignorar la voluntat majoritària d’aqueix poble que, com tots els del món, té dret a l’autodeterminació i a tenir el seu propi estat, Israel. També hi ha catalans espanyolistes que renegen de la seva identitat originària i no pas per això la causa nacional del poble català queda deslegitimada.

L’Estat d’Israel neix sobre una porció de la terra ancestral dels jueus l’any 1948 després d’un llarg procés de reconstrucció nacional al qual el món àrab s’hi ha oposat empenyent els palestins a dotar-se d’un estat propi i optant per la guerra per tal de destruir l’estat hebreu sense capacitat d’acordar un reconeixement mutu fins avui. Els principis d’universalitat, proporcionalitat i no discriminació no es contemplen per part dels signants aplicant-los al conflicte àrab i israelià, apostant arbitràriament per la destrucció de l’Israel com a solució final. Dissortadament per a ells, la capacitat de superació de l’estat hebreu té una gran potencialitat que contrasta la follia autodestructiva dels seus enemics.

Post Scriptum, 16 de febrer del 2016.

El Jueves i els altres dibuixants que signen el manifest de suport poden participar en el concurs anual que convoca el règim teocràtic islamista dels aiatol·làs per negar el genocidi jueu a mans dels nazis com va fer fa deu anys un dels signants, Carlos Latuff.

Per altra banda, Xavier Rius publica a E-Notícies avui mateix un article titulat “Antisemitisme en premsa” on reflecteix la culpabilització sistemàtica d’Israel a l’hora d’informar sobre el conflicte àrab-palestí contra l’estat hebreu:

“La Vanguardia publicava aquest dimarts una informació, a les seves planes d’internacional, segons la qual “La ‘intifada dels ganivets’ sega la vida de cinc palestins més”. En veure el titular em vaig apressar a llegir la resta de la crònica pensant que eren innocents o que havien estat víctimes de la policia o l’exèrcit israelià.

Però els fets eren aquests: primer dos palestins “van intentar atacar policies israelians amb armes automàtiques”. Entre els atacants hi havia “un policia de l’Autoritat Nacional Palestina”.

El periodista explicava aleshores que els agents israelians van aturar un d’ells en notar “que portava una bossa sospitosa”. Quan li van demanar que l’obrís “va treure una arma automàtica i va intentar disparar-los, però els guàrdies el van matar abans”.

Llavors l’altre atacant, que era més lluny, “va obrir foc sobre els policies i va fugir”. Els guàrdies el van perseguir “mentre continuava disparant fins que el van matar”.

D’altra banda, diumenge al matí, dos germans palestins “van apedregar cotxes de colons israelians i vehicles militars a prop de la ciutat cisjordana de Jenín i van intentar travessar el mur de separació entre Cisjordània i Israel”.

Quan una patrulla militar va arribar al lloc dels fets, els adolescents palestins “van obrir foc contra ells i finalment van ser morts pels soldats”. A més, “una adolescent palestina de 15 anys va intentar apunyalar un policia, que va aconseguir detenir-la a temps”.

Finalment, el cinquè incident en dos dies, un altre adolescent de 14 anys va tocar una dona israeliana per l’espatlla i quan ella es va girar “la va amenaçar amb un ganivet. La dona va poder fugir”.

El propi diari explicava que “l’augment dels atacs es deu a la frustració provocada per gairebé cinc dècades d’ocupació i la pèrdua d’esperança d’alguns que la independència palestina sigui possible”.

Segons fonts oficials, des de l’octubre del 2015 han mort uns 160 palestins, però “pràcticament tots ells agressors amb ganivets, armes o cotxes”. També 26 israelians.

En fi, no voldria entrar a debatre aquí l’ocupació dels territoris palestins, ni tan sols si Israel té dret a existir o no, sinó el simple tractament periodístic. Perquè la crònica en qüestió no era publicada pel diari palestí Al-Hadaf ni la cadena Palestinian Broadcasting Corporation o l’agència de notícies Wafa, sinó per un diari seriós com La Vanguardia.

I encara que anés signada pel correponsal a Jersualem, Henrique Cymerman, un home que em mereix tota la confiança a l’hora de parlar d’un i altre bàndol, ja se sap que els titulars es posen a la redacció.

Afirmar que “La ‘intifada dels ganivets’ sega la vida de cinc palestins més” no s’ajusta al que després detalla el text: els palestins, en aquest cas, eren els agressors. El dia que, a Europa, s’escampi l’apunyalament com a mètode terrorista canviarà la nostra opinió sobre Israel.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!