Aqueix estiu d’introspecció constructiva m’ha portat, a més de tornar el porró a taula, a reutilitzar la bicicleta que em van regalar quan vaig arribar als cinquanta però no pas per circular per la ciutat sinó per anar pel tros. Quan era xiquet era de les diversions que més m’agradaven ja que em feien sentir capaç de gaudir de la llibertat d’anar on volgués, després visquent i creixent a la ciutat em semblava impossible mantenir el mateix hàbit i ho vaig deixar estar per conduir un SEAT 850 de segona mà tot just haver fet divuit anys.
Ara, mirant de retornar il·lusòriament a la vida rural he recuperat la bicicleta i hi he afegit una caixa a la part posterior del seient per poder dur el xurrac i les estisores de podar i arreplegar la llenya que vaig trobant pels voltants del puig de Sant Simplici. De fa anys que dono tombs per aqueixos voltants del bosc de la marquesa fent branquillons pel foc a terra, a vegades a peu i quan trobo troncs carregant-los al cotxe. Però amb la bicicleta adaptada per carregar llenya tombo pels camins i m’aturo a contemplar els paisatges que estimo, i a més ajudo a netejar el sotabosc. Són coses senzilles que em gratifiquen altament i m’ajuden a trobar el fil de l’estudi i el treball tot valorant l’entorn que ens permet viure com podem i volem.
No participo d’activitats divulgatives ni col·lectives al voltant de la mobilitat amb bicicleta pels espais urbans ni els rurals, és acte íntim, retrospectiu, i volgudament privat que només sento la necessitat d’exposar en aqueix bloc que ha esdevingut, a més d’un dietari polític, també una mena de crònica de l’evolució de la forma de vida que vaig modulant amb el pas dels anys.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!