Gaudint de les hores vagaroses de l’estiu, a mesura que vaig envellint el millor que puc, gaudeixo recuperant formes de vida, dites populars i records familiars que es van esfumant si hom no s’hi esmerça a preservar-los per poder-los transmetre.
Així doncs, aqueix agost m’he imposat gustosament el deure de retornar el porró de vi a taula i veure a galet a la fresca com feia el meu pare amb naturalitat tots els dies de l’any mentre vam viure al poble matern, Vilaseca, abans d’establir-nos a la ciutat de Tarragona on va deixar estar aqueix costum. Només als estius i els caps de setmana reprenia l’ús del porró.
El meu pare era un home temerós de Déu, (i de les maltempsades) i tenia una norma que ens feia observar al meu germà i jo quan el porró era a taula: el broc no havia d’enfilar mai directament cap dels entaulats. Quan sense adonar-nos-en el deixàvem apuntant a algú immediatament amb el dit girava el broc cap al buit per protegir-nos de tota malastrugança. Personalment, no me’n sabia avenir com un simple porró, que ens permetia gaudir del vi fresc, podia comportar algun mal, però observava disciplinadament les ordres del cap de la casa com s’esqueia fa cinquanta anys.
El cas és que ara faig mimèticament el mateix que ell, esquivant sempre que el broc enfili cap dels familiars i amics que comparteixen àpats i plàcida sobretaula, sense trobar encara ningú que m’hagi donat una explicació d’aqueix hàbit però perpetuant-lo amb el goig íntim d’imaginar que m’apropa al sentiment protector que em va deixar incrustat en el subconscient.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La meva família, pagesos de St Cugat, m’havien explicat la mateixa creença!
Xavier, saps l’origen d’aqueixa creença ?
doncs jo dec ser una mena d’anacronisme. A casa el vi el es veu amb porró pràcticament cada dia, a l’estiu el tenim dins de la nevera i a l’hivern damunt la taula i si, també fem això de tenir cura que el broc no apunti ningú. He de reconèixer, però, que més d’un es queda amb la boca oberta
salut
toni
Me’n alegro de coincidir Toni, a veure si recupero el temps perdut i faig com tu cada dia.
Salut i alegria !!
Jaume
uix, es beu…relliscada.
A casa, a ca la Llàstima, hi havia el mateix costum. L’àvia deia que l’assenyalat pel broc del porró seria el proper a morir-se. Òbviament, el broc sempre mirava a la paret…