L’autoodi pateix una incomoditat obsessiva amb el país i amb qualsevol cosa que hi tingui relació, per insignificant que aquesta sigui, i s’expressa amb una crítica destructiva permanent contra el que és d’aquí, contra qualsevol iniciativa, projecte o proposta que vingui d’aquí, amb un menyspreu malaltís, un odi infinit contra tot allò que sigui català o que ho sembli. Salta com un reflex automàtic al simple esment o aparició dels mots “català” o bé “Catalunya”, tant se val la idea posterior que acompanyi aquestes dues paraules.
Hi ha gent, doncs, a qui desagrada ser el que són, d’on són o bé d’on poden ser si així ho volen. En ocasions, la visceralitat anticatalana els duu a proferir tota mena de penjaments i mentides, a menystenir tot el que és català, bo i elevant als altars de la veneració coses positives d’altres latituds, sobrevalorades ben sovint, a cops simples mediocritats. Establerts en l’estadi permanent de “ciutadans del món”, militants d’un cosmopolitisme sense arrels, a la pràctica això acaba sent sempre sense arrels catalanes, tot i que amb una vocació i militància espanyola inequívoca, per acció o per omissió.
N’hi ha que són professors a la universitat, periodistes, polítics de segon nivell, actors i cantants amb aires de “progre”, rebuts a cor què vols als mitjans de comunicació espanyols, on són estrelles a les seves tertúlies i programes que vomiten fel contra Catalunya i on coincideixen, ai las, amb el més caspós de la societat espanyola. Es belluguen pels platós amb familiaritat i un cert aire d’arrogància, barreja, més aviat, de decepció i insatisfacció personal en no sentir-se valorats per les administracions del país i la mateixa societat catalana. Estan convençuts que, a Catalunya, no tenen la rellevància que es mereixen, ni tampoc la consideració social i que la seva obra hauria de conèixer un èxit comercial i de públic molt per damunt del que ara tenen.
A Espanya, són exhibits com a víctimes indefenses i innocents d’una cruel persecució catalanista – pobrissons,!- , segons la qual l’espanyol, el segon idioma més parlat del món, oficial en tres continents i en vint estats, veuria perillar el seu futur, gairebé al límit de l’extinció, però no pas al seu territori propi, sinó als Països Catalans, no per part de l’anglès o el xinès, sinó del català, llengua encara minoritzada, absent de tots els organismes internacionals.
Són especialment bel•ligerants amb la cultura tradicional i popular catalana, a la qual consideren provinciana i de poca volada (castells, sardanes, gegants, etc), però són del tot comprensius i defensors de tota mena d’expressions culturals populars de qualsevol indret, a propòsit de les quals els manquen paraules per elogiar-ne l’autenticitat, originalitat o vistositat, això sí, amb l’únic requisit que no siguin catalanes. No tenen inconvenient a extasiar-se, en públic, davant la primera xavacaneria arribada tant se val d’on, sobretot si aquest on és espanyol.
D’aquesta manera, mentre el que és català és sinònim de carrincló, vulgar, tronat, antiquat, tancat i passat de moda, allò que arriba d’altres indrets és, en canvi, característic, interessant, ètnic, antropològic, curiós, singular, original, autèntic, bella manifestació de la cultura popular, encara que a cops sigui d’un primitivisme senzillament bèstia, però, això sí, espanyol.
Es tracta de gent a qui molesta ser catalans o, potser, de gent que pensa que mai no en serà vista i admesa del tot com a tal. És un comportament farcit de tot de complexos, frustracions i traumes i, cercant, cercant, no és casual que hi aparegui algun factor de procedència que sigui, de fet, el factor principal desencadenant de la incomoditat i l’autoodi. De vegades cal parar compte amb la pertinença originària a un determinat estatus socioeconòmic: o bé molt alt, fastiguejats en saber-se fills de l’alta burgesia o bé molt baix, mortificats constantment en recordar que a casa es guanyaven la vida treballant en una porteria de l’Eixample barceloní.
En altres ocasions, hi té a veure l’origen geogràfic, cultural o lingüístic que, amb una visió ètnica, nacionalista i antiquada dels fenòmens nacionals contemporanis, els fa autoexcloure de la possibilitat de ser membres actius del projecte nacional català. Ente alguns dels noms més rellevants intel•lectualment de l’autoodi (hi ha cognoms que delaten), n’hi ha de fills de col•laboradors del franquisme, tan progres ells, gent que va enriquir-se amb la dictadura i amb familiars directes culpables d’haver delatat demòcrates, republicans i catalanistes davant les autoritats falangistes que acompanyaven l’exèrcit d’ocupació i que van dictar sentències de mort o de presó contra les persones denunciades.
Madrid sap de quin peu calcen i per això els enlluerna, beneficia i promociona, a canvi d’adoptar una actitud de menyspreu metòdic de tot el que és català i de sobrevaloració de tot el que pugui agradar allà, en un gest majúscul de provincianisme servil. Embadocats davant qualsevol mitjania procedent del Cinca enllà, bavacaiguts davant un grapat de famosos hispànics d’estètica casposa i que els riuen totes les gràcies, atents al respir més lleu de polítics espanyols de quarta regional, el nivell desproporcionat del seu autoodi els ha dut a pensar Catalunya en clau de petitesa i Espanya com a sinònim de grandesa. Tenen una hipersensibilitat desmesurada amb l’univers simbòlic català, tic d’irritabilitat dermatològica inusitada, que mai no es produeix davant cap altre univers referencial.
En fi, en cas d’un debat per televisió o en directe en un acte públic, són els més senzills d’identificar, fins i tot abans que badin boca: són aquells que fan més cara de tristos i amargats i que apareixen, als ulls de tothom, com a permanentment emprenyats. No riuen mai, ni se’ls coneix cap somriure, per lleu que sigui. És lògic, la imminència de la seva derrota a les urnes, doncs, no els deixa espai per a gaires alegries. És comprensible…”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!