La dictadura hereditària dels Assad tenia fins fa poc la connivència moral del progressisme autòcton, el PSC(PSC-PSOE) en lloc destacat, -i de bona part de les esquerres europees, (els abertzales bascos inclosos)-, ja que aparentment es tractava d’un estat laïc i arrenglerat amb el bloc anti-occidental. Un “mèrit” al seu favor era, i és, ésser un dels estats més obertament antisionistes tot i que els seus exèrcits des del 1973 sempre han defugit l’enfrontament directe amb el Tsahal. Les minories religioses i ètniques eren més o menys protegides front l’amenaça dels islamistes locals i de facto havia establert un protectorat sobre el Líban que ha mantingut controlat el país del cedre després de llargs anys de guerra civil.
La llarga guerra en la qual s’ha endinsat el règim retrotreu el conjunt de les comunitats enclaustrades dins les seves artificials fronteres un segle endarrere, quan encabat de la Primera Guerra Mundial les potències vencedores, França i Anglaterra, delimiten els límits estatals del Líban i Síria. Sigui quina sigui l’evolució de la guerra allò que segurament s’esdevindrà serà la fragmentació de l’estat unitari en diverses entitats de base ètnica (alauites, kurds, drusos), a més de la segregació entre zones xiïtes i sunnites, amb els cristians abandonats a la seva sort en terra de ningú. Justament, l’abandó dels cristians del Pròxim Orient per part dels seus correligionaris occidentals, els catalans inclosos, sota l’aparença del pacifisme predicat des de Roma em sembla una de les més ignominioses actituds en relació a aqueix conflicte.
Una altra inhibició clamorosa és la de les institucions europees, sempre predisposades a posicionar-se en contra d’Israel i en favor dels palestins, i ara totalment passives. Fins i tot la Unió per a la Mediterrània, que té la seu a Barcelona, i entre els seus objectius figura que ha de promoure la cooperació entre els estats costaners s’absté de tota iniciativa orientada a aturar el conflicte. Només la República francesa comandada per François Hollande, antiga administradora del protectorat sobre Síria i el Líban està disposada ha fer costat al president Obama en la seva anunciada intervenció contra Al Assad.
Aqueix anunci ha desvetllat el nostrat pacifisme arbitrari sempre disposat a mobilitzar-se contra Occident, l’OTAN o els USA mentre fa ulls clucs quan les guerres les desfermen estats o organitzacions totalitàries de signe divers. Els anti-imperialistes i internacionalistes autòctons també es desvetllen per fer costat al campió del “progressisme” que resulta ésser el dictador sirià. Tot fa preveure que el de Síria serà, dissortadament, un conflicte de llarg abast atès el seu caràcter multidimensional que implicarà Israel si finalment una coalició internacional es bat contra Al Assad i els seus aliats Hezbol·lah i l’Iran. Si això s’acaba esdevenint la dialèctica entre catalans amics d’Israel i antisionistes nostrats reprendrà nova volada.
Post Scriptum, 7 d’abril del 2017.
La intervenció directa de l’exèrcit nord-americà en el conflicte sirià obrirà una nova etapa de resultat imprevisible, però vista de Catalunya estant aqueixos set anys de guerra han estat viscuts políticament amb un perfil baix ja que, en no estar-hi implicat directament Israel els pacifistes i internacionalistes nostrats no troben motius per mobilitzar-se. A partir d’avui, el progressisme abstracte i transversal tindrà ocasió de desfermar l’antiamericanisme tot obviant la responsabilitat principal en l’holocaust sirià del dictador Al-Assad. Està per veure les repercussions que aqueix conflicte multidimensional pot arribar a tenir en el procés independentista català.
Post Scriptum, 15 de març del 2018
He anat seguint tant com he pogut els esdeveniments de la guerra de Síria perquè no considero que sigui un conflicte aliè, ban al contrari, els estats que n’emergeixen victoriosos són tots ells (Turquia, Iran, Rússia) règims totalitaris que tenen les societats obertes occidentals com objectiu a abatre. El fluxe de refugiats que aqueixos estats orienten cap a Europa emprant-los com un factor de desestabilització dels règims democràtics el combinen amb el suport al jihadisme que atien per fragmentar la coexistència dels estats democràtics.
Davant aqueixes agressions la passivitat de la UE resulta indignant: el règim d’Assad perpetra un genocidi contra el seu propi poble i tots els estats que ocupen el Kurdistan són còmplices de l’holocaust que vol exterminar el poble kurd, així com les minories cristianes i animistes mil·lenàries que hi subsisteixen com poden. Europa traeix els seus teòrics valors, abandona pobles sencers a mans de tiranies islamistes i és incapaç de prevenir la guerra dels totalitarismes emergents a Occident.
Post Scriptum, 25 de novembre del 2018.
El règim d’Assad ha aconseguit consolidar-se en la part del territori que ha esdevingut de fet un protectorat iranià per intermediació d’Hesbol·là, repoblant amb xiïtes vinguts d’Iran i del Líban les àrees sunnites i nodrint així el delmat exèrcit sirià al qual es neguen a incorporar-se els membres de la minoria drusa. També han représ els assassinats dels personatgs de referència de la revolta democràtica començada al 2011 i que s’havien oposat al Califat islàmic, com ho explica avui a L’Orient Le Jour Carline Hayek: “Raëd Farès était la révolution syrienne dans tous les sens du terme“.
Post Scriptum, 13 d’octubre del 2019.
Abandonats pels occidentals davant l’agressió de Turquia els kurds no tenen altra opció que arribar un acord amb Al-Assad, com va preveure fa cinc dies Jordi Tejel, l’historiador català especialitzat en la nació kurda, i avui han confirmat l’Autoadministració del Nord i l’Est de Síria en un comunicat. De fet, aqueixa és una altra victòria de Rússia que va vetar la condemna de Turquia al Consell de Seguretat de l’ONU, restableix l’autoritat del règim sirià en aqueix territori, en foragita els EUA i alhora n’ha deixat a banda de tota intervenció el seu altre aliat, Iran.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!